Herència, encara?

L’esser humà és l’única espècie viva que llega als seus successors el dret a la propietat. Però això té un límit. Pensem per exemple en la societat rural agrària de Rwanda. La terra és el recurs per a la supervivència, i passa de pares a fills, però cada generació ha de dividir el patrimoni familiar pel nombre de fills que té, que no sol ser poc. El resultat de les successives divisions ha arribat en l’actualitat a un límit: ja no és rendible, i en conseqüència la població es veu obligada a emigrar. Al Brasil, per la mateixa raó, i també degut a la caiguda del rendiment agrari del sòl, les famílies pageses que no emigren cap a barris de barraques a les ciutats, es veuen obligades a incendiar la selva per obtenir més sòl disponible. Però això també té un límit. El que els passa als joves rwandesos i als pagesos del Brasil permet anticipar que la pràctica de la transmissió patrimonial no és sostenible en el temps.
Si definim el concepte fictici ppmm (patrimoni per càpita mitjà mundial) que seria igual a dividir el sòl disponible del planeta entre el nombre total d’individus, veurem que el ppmm disminueix en proporció a l’augment de la població. La població mundial s’ha duplicat en els darrers 50 anys. Això vol dir que el ppmm s’ha reduït en aquest mateix període a la meitat, i ho continuarà fent de manera progressiva i accelerada amb tendència a l’exhauriment. Aquest exercici especulatiu amb el ppmm, que és un concepte fictici inventat, ajuda a entendre algunes coses, però el problema de la transmissió patrimonial a casa nostra és més complexa.
Aquí, el patrimoni augmenta sobtadament per efecte de l’acumulació de la riquesa especulativa i, com que aquest patrimoni es continua llegant d’una generació a una altra, a diferència del que passa a Rwanda on la transmissió del patrimoni de pares a fills acaba empobrint tothom, aquí la tendència és a acumular-se en poques mans, mentre la resta té veritable dificultat per accedir a aquell bé més elemental: la vivenda. Podríem dir que aquesta opció és més pragmàtica per més que injusta. Però no menys insostenible.
Tenint en compte que una de les descobertes de la postmodernitat liberal és la consciència de l’individu enfront del col·lectiu, de la nissaga i de la tradició, caldria anar pensant, en coherència, en la desimbricació de la propietat heretada. L’hereu universal de l’home és l’home i no “un home” concret. Això potser faria replantejar com cada u administra en vida el seu patrimoni personal, i dinamitzaria potser de passada l’economia.
Salvador Clarós