Actitud passada de moda que recordem amb una certa repugnància: a l’Església, evangelitzar a cops de creu, amb prepotència, des del poder; en el camp social o polític, “forçar” adeptes en qualsevol camp amb “machaconería”, potser amb manipulació, ignorant la llibertat de l’altre. El diccionari defineix proselitisme com a “zel a fer prosèlits”. I de “prosèlit” diu: “nou adepte d’una religió”.Però potser hem passat d’un extrem a l’altre. Envoltats de la políticament correcta tolerància –si més no, verbal-, presoners d’una certa inseguretat, conscients de les contradiccions dels col·lectius en què treballem, submergits en l’individualisme, considerem privades moltes coses que no ho són (la fe, la nostra adscripció sindical o política...) i no gosem exposar-les a la llum i ens fa vergonya convidar ningú a participar-hi. Ens fa por ser poc respectuosos? Ens fa por no agradar? Ens sentim febles? Certament, faríem bé de perdre la por a mostrar públicament alguna cosa més que les nostres preferències per Bisbal o Bustamente o pel Barça o l’Espanyol.
El respecte a l’altre ens ha de permetre despullar-nos, fer confiança, anar a fons... si volem establir les bases d’un diàleg sincer i profund. Mostrar-nos com som pot fer-nos vulnerables però és una bona alternativa a la frivolitat i al pensament únic, i una manera de crear espais de relació sòlids. Convidar la gent a compartir allò que és important per a nosaltres no és envair el seu espai, sinó avançar en la fraternitat. Em sembla.
Mercè Solé(Publicat en el número 33, febrer de 2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada