Nicaragua

Aquest mes d’agost hem estat amb uns amics a Nicaragua. Malgrat que era un viatge amb la intenció només de conèixer el país, tenim ganes d’explicar el que hem vist; ja que Nicaragua et deixa una sensació difícil d’oblidar. Hem viatjat per altres llocs que també ens han agradat, però en tornar de Nicaragua tenim un sentiment diferent, d’estimació, de pertinença. La seva magnífica gent, la seva hospitalitat ens fan sentir avui una mica “nicas”.Nicaragua és un país de poetes i volcans. De poetes com el seu heroi nacional Rubén Darío, omnipresent com Sandino per tot el territori; com Alfonso Cortés o Gioconda Belli. Fins i tot la revolució sandinista tenia també una gran càrrega poètica. I de volcans, dotzenes de volcans que travessen el país de nord a sud, set dels quals encara actius, que fan que el país estigui, també geològicament, en construcció.Nicaragua és un país jove, molt jove, en el qual la majoria de la gent no va viure la revolució i pràcticament la meitat de la població va néixer després del final de la guerra. Els “nicas” tenen actualment diferents opinions sobre el que va significar la revolució i l’actuació dels governs sandinistes; però sembla que la majoria està d’acord en, com a mínim, dues coses. Per una part el gran esforç d’alfabetització i desenvolupament cultural del país realitzat; que fa que, malgrat ser Nicaragua avui un dels països més pobres d’Amèrica, tingui un potencial humà dificilment comparable al dels altres països de Centreamèrica. I per l’altra, l’esperit de dignitat i independència creat en el procés revolucionari.Els “nicas” també se senten orgullosos d’una altra cosa que ens pot semblar paradoxal; i és que malgrat la pobresa i un passat tan convuls com el de les altres nacions centreamericanes, és un dels països amb menys violència i més segur de la zona. Segons ells, fins i tot el menys violent de tota Amèrica Llatina. Un país on, deixant a banda la caòtica Managua, es pot passejar segur a la nit per les principals ciutats, tot i que les freqüents apagades de llum les deixen pràcticament a les fosques.Nicaragua té tots els atractius possibles: uns paisatges variats; selves i boscos tropicals; llacs immensos plens d’illes idíliques, entre ells el segon més gran d’America Llatina; volcans actius i extingits; platjes pràcticament solitàries; fantàstiques ciutats colonials i, a més, per a nosaltres una història apassionant i molt propera. Un tresor que són conscients que cal cuidar. A tot arreu, potser per l’exemple de Costa Rica, es parla de turisme sostenible, encara que, com sempre, l’amenaça de l’especulació hi és present. Però per sobre de tot hi ha la gent: acollidora i sempre disposada a donar la seva opinió de tot (els encanta discutir de política!). Hem anat trobant gent (guies, personal dels hotels...) que estimen el seu país, el coneixen i et fan compartir d’una manera engrescadora la seva estimació i el seu coneixement.Però a més Nicaragua té un miracle: Solentiname. Quan parles avui amb algun dels poc més de 1.000 habitants de Solentiname, tots et diuen que la història de l’arxipèlag té un abans i un després de l’arribada de Ernesto Cardenal. Solentiname és un conjunt de 36 illes paradisíaques, la majoria deshabitades quan, als anys 60, hi arribà Ernesto Cardenal. La majoria dels seus habitants viuen pobrament de la pesca, pràcticament aïllats de la resta del país. El Padre, com l’anomenen els “nicas”, fundà una comunitat cristiana que després va ser coneguda a tot el món en recollir en un magnetofon les intervencions dels feligresos, donant així origen, per una banda, al llibre El evangelio de Solentiname; i, també, amb la col·laboració de Carlos Mejia Godoy, a la Misa Campesina. A més, Ernesto Cardenal, amb l’ajuda d’un pintor colombià, ensenyà també a pintar amb l’estil primitivista a molts dels antics pescadors, en especial a moltes dones. Els quadres es venen, encara ara, per tot el món. Els anys 70 membres de la comunitat prengueren una part molt activa a la revolució assaltant el cuartel de San Carlos i la resposta de Somoza fou fulminant: bombardejà les illes.Avui, i gràcies a l’ajuda internacional i de l’associació de defensa de Solentiname, encara amb la col.laboració de Ernesto Cardenal, Solentiname manté la seva vida comunitària, els seus pintors i artesans encara exposen i venen quadres. Quan nosaltres hi érem, vam veure una exposició d’uns 20 pintors diferents, i ens deien que estaven fent un mural gran per a Metges Sense Fronteres. I mentrestant la població creix, i noves iniciatives, com la creació d’una escola de secundària a l’illa Mancarrón que, per evitar els desplaçaments entre les illes, funciona de forma intensiva de dissabte al matí fins diumenge tarda, tiren endavant. La gran ajuda internacional abocada en una població petita ens fa pensar, però, que la dependència d’aquesta ajuda és molt gran i ens preocupa el que podria passar si faltés, ja que pensem que molta de l’ajuda és deguda a la personalitat d’Ernesto Cardenal.Com a Solentiname, tota Nicaragua necessita encara molta col·laboració i el futur és incert. La corrupció dels polítics conservadors (els dos últims presidents estan encausats), i alguns dels comportaments del nou govern de Daniel Ortega, com la sobtada amistat amb el seu gran ex-enemic el cardenal Obando, fa que molts “nicas” no siguin gaire optimistes. Però saben també que tenen molts actius: l’educació, la pau, un país amb moltes possibilitats, tant agrícoles, com ramaderes, energètiques i turístiques.Potser en un futur no molt llunyà podrant fer-se realitat els versos de Carlos Mejia Godoy que hem sentit cantar per tot el país:“Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer,però ahora que ya sos libre Nicaragüita, yo te quiero mucho más”

Jaume Rovira és químic i Margarida Prats professora de secundària