20 de març 2008

Els drets fan deures

  1. El 2007 entrarem en un nou cicle electoral: municipals, abans o després autonòmiques, i finalment les generals. I com sempre, hi haurà un tema que serà la ventafocs del debat electoral: les polítiques socials. Sí que és de preveure, especialment en les eleccions municipals, que aquest tema aparegui de forma col·lateral vinculat a dues qüestions polèmiques: bé al voltant de la immigració o bé al voltant del civisme. La immigració per discutir quin volum podem assumir i quin no per assegurar el nostre actual nivell de benestar. O el civisme per calibrar quin nivell de mà dura és necessària per fer desaparèixer de l’espai públic els col·lectius que “embruten” el poble o la ciutat. Però en cap d’aquest àmbits s’arribarà de veritat al moll de l’os del problema: els drets i els deures del ciutadans. Els drets i deures dels immigrants o els drets socials de qualsevol ciutadà quedaran fora del debat polític.
Per què és per a mi un aspecte clau parlar de drets i deures? Perquè és l’única manera de que ens sentim responsables els uns dels altres. Alhora, aquest debat seria molt més constructiu que l’actual nivell de destrucció en què es basa bona part del soroll polític.
Per exemple, potser veuríem les coses d’una altra manera si afrontéssim els reptes de la immigració a partir de drets polítics com el dret d’associació i de la participació ciutadana, o dels drets socials com el dret a la salut, a l’educació o a la llibertat religiosa. Perquè només quan tinguem clar com serem capaços de garantir aquests drets als immigrants, podrem començar a parlar de quins deures els podem exigir. Certament que el nostre ordenament jurídic preveu aquests drets, però no està prou clar com els garanteix. Té sentit, per exemple, que amb una població immigrant que supera el deu per cent s’exclogui aquest col·lectiu del dret a vot? Caldria ja plantejar-se seriosament com s’afronta aquesta exclusió d’un dret fonamental en la participació política almenys en la gestió del que és més proper, és a dir, en les eleccions municipals. Quan un grup no té res a dir sobre quins han de ser els representants serà molt difícil que els reconeguin com els seus governants i, per tant, que sentin la necessitat de respondre a les seves exigències.
També caldria veure com es pot parlar de deures quan hi ha drets que la democràcia no ha fet efectius. El més dramàtic és l’accés a l’habitatge. Ens havien dit que l’habitatge era un dret. En canvi avui veiem com s’agreuja un desequilibri insostenible entre els sous i les pensions amb el cost dels pisos i dels lloguers. I ens diuen que no s’hi pot fer res perquè qui mana és el mercat.
Igualment ens desagraden les mobilitzacions que s’organitzen quan els veïns se senten molestos perquè en els seus barri s’ha d’assumir un servei que no és ben rebut. S’ha vist ben clar en les manifestacions contra la narcosala de la Vall d’Hebron. També aquest casos s’haurien pogut afrontar de manera diferent si estigués més clar el dret a rebre assistència dels qui s’han enfonsat en el món de la droga. Si hi hagués prou mitjans perquè els drogoaddictes tinguessin assegurat l’accés a la seva rehabilitació en qualsevol punt de la ciutat, segurament hauríem evitat aquest conflicte.
Són alguns exemples de com la manca de possibilitats d’exercir els drets reconeguts teòricament dificulten que després tothom assumeixi els seus deures. No és bo que hi hagi qui no pugui gaudir dels seus drets. Però és que a més aquestes situacions provoquen que sigui més difícil que tothom assumeixi els seus deures. Així, només quan fem efectiu l’exercici d’un dret d’un col·lectiu o d’una persona, fem possible que tots puguem gaudir dels nostres drets. Els drets creen deures, però els deures també garanteixen els nostres drets. Sé que no és fàcil, però posar aquest tema en el centre del debat serà la única manera de sortir-se’n.

Pilar Malla és Síndica de Greuges de Barcelona
(Publicat l'abril del 2006)

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No fa gaire que vaig “descobrir” aquest bloc, que ara visito regularment.
Més enllà de discrepàncies, que n’hi tinc, amb el contingut d’aquest article, resulta reconfortant que hi hagi a la “xarxa” espais com aquest.
Sí que faré esment, però, al que diuen els darrers paràgrafs: son els deures, al meu entendre, els que creen drets. I no a l’inrevés.
Jo tinc el dret de cobrar cada fí de mes la quantitat pactada perquè he complert el deure de fer la feina també pactada.
Va ser dit “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” i no un hipotètic “tindràs dret al pa”.
Els drets no son manà que ens cau del cel, ens els hem –tots- de guanyar.
És del compliment de les obligacions que neixen els drets, i no a l’inrevés.

Salutacions.

Mercè Solé ha dit...

Hola, xiruquero. Gràcies pel que ens dius.
Quant a l'article, jo més aviat penso que drets i deures formen part d'una mateixa realitat simultània, per dir-ho així. Per exemple, penso que els infants tenen drets, i segurament ells personalment no se'ls han guanyat. I que de tota manera molta gent vivim pensant que ens hem guanyat o que hem merescut moltes coses i de fet no les tenim pas només pel nostre esforç, sinó per les circumstàncies o per l'esforç d'altres. Jo he tingut la sort de treballar des dels dotze anys i mai no he estat en atur. Però molta gent tan o tan poc treballadora com jo no ha pogut viure aquesta experiència, perquè no depèn només dels meus mèrits o de la meva voluntat.
En el cas dels immigrants penso que els deures els tenen tots, perquè se'ls aplicarà sempre la legislació vigent al nostre país facin el que facin. En canvi la llei d'estrangeria no els concedeix els mateixos drets.
Però és cert que cada cop més sembla que tothom té únicament drets i oblida els seus deures. I, sobretot, oblida els drets dels seus veïns.
En fi. Molt bona Pasqua, en qualsevol cas!
Mercè Solé

Maria Escalas Bernat ha dit...

Ei!
Bona Pasqua a tots!