Abstenció (per Salvador Clarós)

Sempre he sentit dir que davant el dubte és millor abstenir-se. Potser com una mesura de cautela i per evitar mals majors. Haig de dir que mai no he acabat d’estar completament d’acord amb aquest principi, però l’entenc des d’una actitud conservadora i poc procliu al canvi. He estat educat en una cultura que ha promogut l’abstinència com un valor d’austeritat i d’autenticitat. Tampoc no hi he sabut estar completament d’acord, tot i reconèixer la virtut que comporta abstenir-se en ocasions en què la passió empeny cap a accions poc enraonades. Estic perplex en veure com els que abans lloaven l’abstenció ara prodiguen en contra. S’ha arribat a dir –ho ha dit algun polític- que “cal combatre l’abstenció” com si no anar a votar fos una malaltia social. Més ben dit, una epidèmia, darrerament; “S’han d’encarregar estudis acadèmics per determinar-ne les causes”. Aquesta és la desconcertada resposta de tants i tants que es pensen que la democràcia queda afeblida en la mesura que es reforça la llibertat personal de no anar a votar. Quina contradicció!
Tinc la impressió que els que pensen que cal combatre l’abstenció creuen que la democràcia està més de la banda dels representants i de les institucions que no pas de la dels ciutadans. Si no, com s’explica que no admetin l’abstenció com a legítima i enraonada resposta electoral? Com és possible que només busquin les causes en el cantó dels electors i com a màxim admetin de la seva part un ambigu “no hem sabut connectar amb l’electorat”, com si es tractés d’un desencontre i no d’una profunda discrepància o d’una gran indiferència o vés a saber què? Vet aquí doncs les primeres respostes al desinterès, al desànim, a la rebel·lia, al càstig, o a qualsevol de les circumstancies i raons que fan que els ciutadans no vagin a votar.
La implicació dels ciutadans en l’elecció dels seus representants està començant a ser directament proporcional al minso paper que s’atorga a la ciutadania durant el període legislatiu. Si se’ls retira la paraula, l’opinió informada i se’ls desvincula de les decisions polítiques del dia a dia dels quatre anys de legislatura, per què haurien de recuperar-la per un dia a glòria dels seus representants? Potser no és per casualitat.
Agulla 55. Juny 2007