Al Gore, que és ara un dels més enèrgics divulgadors del canvi climàtic, diu que és la primera vegada que una generació pot constatar per si mateixa els dramàtics canvis d’escala global. I té raó. L’agost de 1973, quan jo només tenia 13 anys, en una excursió al Mont Perdut vaig poder contemplar per primera vegada la impressionant gelera de la seva cara nord al massís de Marboré, en els Pirineus centrals. Dotze anys més tard, l’agost de 1985, vaig trepitjar la gelera del Kilimanjaro, a Tanzània, a Àfrica equatorial, entre 5.500 i 6.000 m d’altitud. Avui ja no existeixen ni l’una ni l’altre. El retrocés de les geleres d’alta muntanya, igual que el desglaç a l’Àrtic i al continent Antàrtic estan sorprenent per la seva velocitat, i proven que el planeta sofreix un canvi global. Això no havia passat mai abans.
El canvi climàtic que ara constatem té els seus orígens en la revolució del neolític, quan les poblacions humanes van iniciar la tala de boscos per cultivar la terra i començaren a cremar la llenya i la biomassa per escalfar-se. L’impacte d’aquella política d’economia agrària no es va notar fins que va arribar la revolució industrial amb unes altres necessitats energètiques satisfetes amb la combustió de les reserves de carboni fòssil del subsòl: el carbó mineral, el petroli i el gas natural. Dos-cents anys d’industrialització han estat suficients per alliberar a l’atmosfera enormes quantitats de carboni dipositades en el subsòl fa milions d’anys. I l’expansió econòmica generada en l’era industrial ha comportat la desforestació de l’escorça terrestre fins el punt de desestabilitzar les dinàmiques naturals d’intercanvi entre el carboni atmosfèric i els estocs que romanen fixats en l’estructura vegetal dels boscos. La conseqüència ha estat un increment de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. Aquest gas reté la radiació solar en l’atmosfera i està afavorint l’escalfament global del planeta.
El canvi es produí lentament al principi, però s’ha fet més i més enèrgic perquè succeeix de forma exponencial. La riquesa creada per la societat industrial, l’explosió demogràfica, el desenvolupament cientificotècnic i el creixement del PIB han disparat també un altre creixement: el del capital industrial que es reprodueix i fa augmentar també de manera exponencial la demanda de recursos de tota mena, també els energètics, i les emissions de contaminants que produeixen l’escalfament global.
La política energètica i de creixement de les economies desenvolupades és la responsable principal del canvi climàtic. Només una rectificació ràpida i decidida cap a formes d’energia alternatives i desaccelerant el creixement es pot pensar en capgirar la situació. Però això implicaria un canvi global en les economies, amb conseqüències evidents per a l’estil de vida i de consum al qual es resisteixen avui les societats. Es tracta de prendre unes decisions que resulten summament incòmodes als governants. Els EUA, que no es van comprometre amb el tractat de Kyoto per a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, han anunciat ara que emprendran una enèrgica lluita contra l’escalfament global. Però estarà disposada la societat americana a emprendre polítiques de decreixement? Hi serem a temps d’aturar el que amenaça convertir-se en la principal arma de destrucció massiva de la humanitat?
La Xina i l’Índia, que tots dos països junts sumen el 40% de la població mundial, estan a les portes de convertir-se en dues potencies econòmiques. Per fer-nos-en una idea: el 2005 només la Xina va consumir un 26% de la matèria primera d’acer, un 32% de l’arròs, un 37% del cotó i un 47% del ciment mundials (“L’Estat del món 2006”. Informe del Worldwatch Institute. Cristopher Flavin i Gary Gardner. Edit. Unescocat). Tots dos països, que tot just comencen a incorporar-se al sistema econòmic que amenaça la supervivència de tots, són grans potencies també decisives a l’hora de configurar la biosfera del planeta. Si mirem més a prop nostre veurem com lluny de reduir dràsticament el consum d’energia d’origen fòssil, Barcelona per exemple, està ampliant el seu aeroport en previsió d’un gran augment del seu trànsit aeri, que és un dels mitjans de transport que afavoreix més l’escalfament global. Cap a on anem?
En aquest moment coincideix que hi ha una gran consciència, mai no n’hi havia hagut tanta, de que cal canviar el model de desenvolupament i el model energètic. Tanmateix és també ara el moment en què l’home ha sobrepassat la capacitat de càrrega dels sistemes biològics i aquests comencen a mostrar signes d’esgotament i de canvi global. I estem també immersos en un moment en què les inèrcies generades pel sistema econòmic i pel benestar avancen també com un incendi sense control. Mai com ara hi ha hagut uns reptes tan clars i evidents als quals fer front de manera global, i també uns mitjans i alternatives, per bé que incòmodes, per introduir. És doncs ara el moment de les decisions per incòmodes que aquestes puguin ser.
Salva Clarós és sindicalista
L'Agulla 55. Juny 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada