Noves eleccions, nous resultats (més o menys continuïstes), noves abstencions, nous vots en blanc, nous alcaldes i alcaldesses (poques), noves protestes, noves reaccions, noves interpretacions... ¿noves idees?
Com sempre, abans, durant i després hem sentit els experts i els profans fent lectures de tota mena sobre els perquès de tot plegat. Quasi tothom ho sap tot. Però, ¿de debò es pot interpretar la psicologia col.lectiva d’un poble amb arguments senzills? A mi, francament, em sembla que no.
Diuen els més pessimistes que els polítics ho fan gairebé tot malament, que s’han instal.lat en la comoditat del poder, que s’han allunyat de “la gent”, que no entenen els problemes “reals” de la població, que no ténen programa... Però, anem a pams. ¿Algú ha anat a les seus dels partits a demanar els programes, que hi són, per llegir-los abans d’anar a votar? ¿Algú pensa realment que a aquestes alçades de la pel.lícula el vot depén més del programa que de l’experiència que ja tenim acumulada i l’opinió formada sobre els candidats i els seus grups? ¿No hem vist mil cops els alcaldes i regidors passejant pel carrer, parlant amb la gent i reunint-se amb entitats?
Els més optimistes afirmen que els nostres municipis han millorat tant en els darrers anys que molta gent es queda a casa a l’hora de votar perquè saben que res no canviarà i ja els està bé. Potser tampoc no n’hi ha per tant. Sobretot perquè tots coneixem persones que les passen ben magres, que viuen amb massa pocs recursos, que treballen molt i no ténen unes condicions de vida prou dignes. Però, d’aquí a dir que tant és el què fem i que no podem canviar res...!
¿De debò hi pot haver algú que pensi, seriosament, que tant hi fa votar el PP, ERC, Ciutadans o la Plataforma per Catalunya? Em sembla que ens hem tornat massa reduccionistes i que busquem excuses de mal pagador per quedar-nos a casa. I no solament quan arriben les eleccions. Aquest és el problema: també ho fem davant de tantes altres injustícies. En bona part, allò que ha desaparegut és la lluita col.lectiva per millorar les condicions de vida de la comunitat.
És cert. Hi ha plataformes arreu del territori. I no totes són iguals, algunes conserven aquest esperit de combat. Però m’atreveixo a dir que són minoria. La major part de les plataformes arreu del territori són contra algún projecte, ja sigui un equipament social, una infrastructura o la presència d’una minoria que ens fa nosa. I davant la manca de projectes col.lectius, arriba l’oferta casa per casa, família per família. Aquesta ha estat la campanya de les promeses “a la carta”, del prêt a porter. I això sí que ens porta al descrèdit de la política. Perquè aquest tipus de promeses vanes, que el vent s’endú aquella mateixa vesprada, no les creu ni qui les fa ni qui les escolta.
Si volem ser i semblar seriosos, com a polítics, com a partits i com a ciutadania madura i responsable, hem de fugir d’aquesta manera de fer. Menys promeses banals i més balanç de legislatura. Un bon dirigent polític, al meu entendre, ha de començar pel balanç del què s’ha fet (ell o el seu grup) i, sobretot, del què no s’ha pogut realitzar. I explicar per què no ha estat possible dur-ho a terme. I exposar també els nous projectes i les noves idees, convencent l’elector que amb els diners que hi haurà disponibles només serà possible fer una part del què caldria.
I, per acabar, potser el més important: els polítics hauran de fer un exercici sincer d’humilitat. Han de confessar que la política arriba fins on arriba, i no més enllà. Han de dir alt i clar que el poder econòmic de les grans corporacions i els poders fàctics (que són més reals que el poder real), que la força del “totxo”, que les baixes passions de tots plegats... fan molt difícil governar com cal, en benefici de tota la comunitat i donant prioritat als més febles i desvalguts.
És per aquest motiu, justament, que advoco, més que mai, per la complicitat real i autèntica entre la ciutadania i la política. Sí, es cert, per aconseguir-la és necessari crear nous vincles que es basin en la confiança mútua i en una major proximitat i transparència. Els responsables polítics han de veure els ciutadans com alguna cosa més que votants infantiloides. I la ciutadania ha de creure que la política és servei i ha de donar suport (no xecs en blanc) als seus representants a les institucions, per enfortir el poder democràtic. El poder hi serà sempre i l’important és qui l’ocupa i amb quina legitimitat. Àlex MasllorensÀlex Masllorens és periodista
L'Agulla 55. Juny 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada