Després de tres o quatre mesos de tractament, un dia els nusos es comencen a desfer. Nusos: aquesta és la sensació que tens al cap quan pateixes una depressió. Un seguit de nusos al pensament t’immobilitzen l’ànim, t’ensorren... i ni tu ni els altres no ho poden entendre. El primer pas per intentar desfer els nusos és reconèixer que estàs malalt, perquè penses: “A mi no em pot passar, sóc intel.ligent, sé el valor de la vida i del que tinc, això no em pot passar”.
El metge detecta el que et passa i tu no t’ho acabes de creure... o ja ho saps però t’ho negues. Fins i tot, et sents culpable: la sensació és estranya perquè no controles el cap, els pensaments negatius... però alhora ets conscient que tot plegat és una bestiesa. El metge et diu: oi que si t’haguéssim trobat un càncer no et sentiries culpable? Oi que no te n’avergonyiries? Doncs amb la depressió passa el mateix. És una malaltia, no en tens la culpa, no te n’has d’avergonyir. Si el fetge se’ns posa malalt, el cap també ho pot fer. Simplement és això: estàs malalt i hem de començar un tractament. Has d’acceptar que t’has de medicar. La depressió no és estar trist, o ser negatiu davant la vida. Passa a persones alegres i vitals, de vegades la causa la pots veure clarament, i de vegades no la sabràs del cert”.
Certament, la medicació, el seguiment mèdic, ajuden a començar a desfer els nusos. Però triguen a fer efecte. Els pensaments negatius t’assalten, t’assalten les ganes de plorar... de vegades plores desconsoladament, o sents ràbia d’estar així i et dones cops de cap contra una paret. Hi ha qui, per caràcter, ho exterioritza, però en el meu cas els esforços són per intentar amagar-ho. El sentiment de vergonya és immens. Em pregunto: ¿Com puc estar així, sent conscient dels grans problemes del món, de tants infants que pateixen, de tants innocents que hi ha plorant perquè els han esclafat l’esperança?
En un d’aquells dies més foscos penso seriosament en morir. Per més amics que tinc, per més persones que estimo i m’estimen, la buidor que sento és aclaparadora i m’ofego pensant que la vida té poc sentit. Els qui em coneixen, mai no s’ho creurien. Us asseguro que sóc d’aquelles persones que donen esperança als altres, capaç de fer somriure a qui està trist, de contagiar alegria.. hi ha qui diu que en això tinc un do. Però sincerament, amb mi, quan més em cal, no el sé tenir, no em sé ajudar.
Però sí hi ha qui m’ajuda. De fet, dues coses m’ajuden. La primera és tenir una criatura que m’arrela a la vida, és el meu compromís irrenunciable, va per davant meu des del dia que vaig saber que existia. I la segona és la fe. Jesús és l’amic que m’estira de les orelles i alhora em dona la mà. Només m’haig de parar a escoltar-lo i així ho faig. Prego sense demanar res, només espero, ja el sentiré. I el que em diu és clar: has de tirar endavant perquè espero de tu alguna cosa, tot el que has rebut ho has de fer útil i de servei als altres, i trobaràs el teu camí. Jesús sap que no l’enganyo, que estic patint de debò, justament jo, que presumia de no ofegar-me mai en un got d’aigua. I fins i tot, al meu patiment d’avui li dóna un sentit. Em diu: fes-lo eina per ajudar. I amb aquest escrit ho estic intentant fer, tant de bo a algú de vosaltres li pugui ser útil. Per això, crec que haig de donar dos missatges importants:
1) Si creus que estàs patint una depressió, no esperis que s’agreugi. Vés al metge i parla-hi. No et sentis avergonyit, encara que tinguis vergonya d’estar així. No et sentis culpable, perquè no ho ets. És una malaltia i es pot tractar. Cap medicament solucionarà els problemes que puguis tenir, ni les teves angoixes vitals o existencials, cap medecina et transforma el caràcter, però el teu cap necessita els mecanismes per funcionar bé, i si no s’obstrueix, per tu mateix podràs solucionar allò que afrontis a la vida, això sí, trobant-te bé. Deixa’t ajudar, però per un metge, perquè ningú més no ho entendrà. Els que t’envolten difícilment t’entendran, però et serà fàcil perdonar-los si t’adones que ni tu mateix t’entens. El cap no el podràs controlar per més intel.ligent que et creguis. Si has tret excel.lents a la Universitat, o si penses que hi ha mals molt pitjors del que tu tens... això no t’immunitza. Posa’t en tractament i pensa que t’hi va la vida i, en certa forma, també li va la vida a totes aquelles persones que t’envolten.
2) Si creus que algú que tens a prop pot patir depressió, anima’l a anar al metge. Respecta la seva intimitat si no vol parlar de com se sent, però alhora intenta que s’adoni que no t’oblides d’ell. Truca’l sovint perquè la sensació de soledat que pateix és immensa, estigui o no justificada aquesta sensació. Queda amb ell amb qualsevol excusa. Segons el caràcter, igual ho expressa o igual ho amaga. Si creus que ho vol amagar, però un dia l’has vist plorant sense motiu aparent, no tinguis por de preguntar-li “què et passa?” perquè li obriràs una porta a exterioritzar-ho; en canvi, si tens por de dir-li res, la teva por li pot fer mal. I com a persona propera, sobretot tampoc no et sentis culpable! Ningú no té la culpa d’una malaltia! Si ets el seu amic, la seva parella o algú molt proper, no podràs curar-lo (ha d’anar al metge) però sí que podràs acompanyar-lo en aquest mal moment i donar-li un motiu prou important per seguir vivint: recordar-li el sentit de l’amistat i l’amor.
L'Agulla 55. Juny 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada