El poder polític és molt llaminer. I un pot quedar-hi totalment enganxat. Un, quan té poder polític en el nivell que sigui, i tant si es tracta d’un càrrec electe o de confiança com si es tracta d’un càrrec intern de partit, pot acabar considerant que el poder polític és el lloc que li correspon a la vida: que és el seu lloc natural i propi. I pot acabar pensant, fins i tot sense ser conscient que ho pensa, que com que ell té molta informació o té molta experiència no necessita escoltar ningú, o que la gent que veu les coses diferent no saben el que es diuen o simplement tenen ganes d’incordiar. També pot acabar pensant que ell té més drets que els altres.
Igualment, com que el poder polític és llaminer, i ofereix un cert nivell de preponderància sobre l’altra gent, i potser també un bon sou, esdevé un focus d’atracció de tot de gent que busca això: preponderància sobre els altres i també, si pot ser, un mitjà de vida ben assegurat.
La qual cosa no vol dir que tant els que ja hi són i s’hi enganxen, com els que aspiren a ser-hi, no siguin capaços de fer una bona feina, útil per a la col.lectivitat. Sí que ho són, i sovint la fan. Però la seva manera d’actuar crea distància i desconfiança, no té la qualitat humana necessària per fer que la gent pugui sentir-se estimulada a cooperar-hi i a ajudar a empènyer les coses. I la política es converteix en una cosa que fan uns quants, un grup tancat de gent que s’han apropiat de la gestió d’allò que és de tots.
De fet, en aquest sentit, s’han proposat i posat en pràctica normatives de funcionament com ara la limitació de mandats, o la rotació de càrrecs, o el control assembleari de les decisions polítiques. Però aquestes normatives tenen també els seus inconvenients i les seves perversions, i no són tampoc cap panacea; a vegades, fins i tot, espatllen més que el que volen arreglar. En qualsevol cas, la viabilitat i utilitat d’una o altra normativa sempre serà discutible.
Però el que no és discutible és l’existència del problema, i la necessitat de promoure, més enllà d’aquestes possibles normatives, uns criteris d’actuació en l’ús del poder que realment en faci un servei i no una prerrogativa. Perquè, per sort, hi ha gent, homes i dones dedicats a la política, que són conscients que la seva tasca només té sentit si no se senten amb dret a tenir privilegis, ni es creuen que no val la pena escoltar la gent, ni es pensen que ells són els únics que saben què s’ha de fer, i que són capaços de ser dialogants, de deixar-se tocar per les opinions i les crítiques que reben, de potenciar de veritat un esperit participatiu que faci que la gent se senti implicada en l’acció política i no simple espectadora. I que no aspiren a eternitzar-se en el treball polític, sinó que quan cal són capaços de deixar pas a altra gent, perquè l’eternitzar-se, per molt que un en sàpiga o es pensi que en sap, si no va acompanyat d’uns contrapesos de renovació molt clars i potents, acostuma a significar anquilosament i instauració de maneres de fer capritxoses i poc democràtiques.
I també, per sort, hi ha gent que s’incorpora al treball polític no per ganes de figurar i sentir-se important, o per ganes de trobar una feina ben remunerada, sinó perquè tenen ganes de dur una vida activa en alguna cosa que valgui la pena, i veuen que la política és un bon mitjà per contribuir a fer que la vida de tots pugui ser millor. Cosa que no treu que, tant els que ja hi porten temps com els qui s’hi incorporen, se sentin gratificats amb el protagonisme i la sensació de fer coses eficaces i reconegudes que la política dóna. De fet, si no fos per una certa ambició i una recerca de gratificació, ningú no faria res; el que cal és que l’objectiu d’aquesta ambició i aquesta gratificació sigui alguna cosa útil que serveixi als altres i compti amb els altres, i no el simple interès o satisfacció personal.
Davant tot això, cal una reflexió seriosa a l’interior dels partits polítics, i en concret a l’interior d’aquells partits que volen buscar sincerament l’interès col.lectiu, sobre l’ús que es fa del poder. Cal un codi ètic de comportaments tant per als que porten molt temps en l’acció política com de cara als qui s’hi inicien. Un codi ètic que inclogui els mecanismes per frenar si cal l’accés dels que s’acosten als partits per interès personal, i que vetlli perquè els que exerceixen responsabilitats del tipus que sigui ho facin amb esperit realment democràtic. No és fàcil, vetllar pel compliment d’un codi ètic d’aquest estil, i més quan sovint també hi juguen proximitats personals i favors mutus acumulats. Però cal posar-s’hi, i prendre-s’ho seriosament com una prioritat, i no limitar-se a buscar l’eficàcia immediata sense mirar ni més enllà ni més a fons. Perquè el fet és que si no s’emprenen iniciatives d’aquest tipus, com més temps portem de vida democràtica més fàcil serà que s’enquistin maneres de fer que desacrediten la tasca dels partits com a servei a la col.lectivitat. I això és un mal per a tots.
Josep Lligadas és escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada