Necessitat de canvi

La societat globalitzada mostra amb signes diversos que hi ha un exhauriment de model econòmic, tecnològic, laboral i productiu, religiós, i de molts diversos ordres. En dóna mostres amb un escalfament global que portarà conseqüències; l’aparició de nous i la cronificació dels vells conflictes interculturals; malalties psíquiques que expressen una manca de satisfacció o de sentit; aparició de grans fluxos migratoris ara a escala global que desestabilitzen els mercats i posen en crisi la convivència; tecnologia enfocada a la individualitat, que contamina o que exhaureix els recursos, etc. Podríem dir que ara més que mai l’empremta humana és profunda, perillosa i insostenible en un futur immediat.
Tot apunta doncs a que ens trobem davant la necessitat imperiosa de canvi. Tanmateix els signes que rebem al voltant nostre no són de canvi. La política institucionalitzada amb prou feines diagnostica la crisi actual i acaba perdent-se en parlamentarisme de confrontació estèril per als interessos dels ciutadans. Hi ha un muntatge mediàtic que realimenta i converteix la política en espectacle permanent. Han baixat alarmantment els nivells de crítica intel·lectual i sembla imperar un cofoïsme benestant. Sembla que els ciutadans van perdent l’interès pel que és públic, si analitzem els resultats de les passades eleccions municipals a casa nostra.
Un canvi s’acosta però no el sabem veure. Probablement perquè no mirem en la direcció adequada. Avui encara arrosseguem el complex de somiatruites per aquell que instal·la unes plaques solars a casa seva, canvia els seus hàbits de transport, es planteja si ha d’anar o no a votar o si ha de votar en blanc, disminueix la seva jornada laboral, consagra la seva vida a l’ajut humanitari o decideix viure en comunitat... El que abans era qualificat d’utopia ara es reconeix com una opció de futur. I cada vegada són més els que amb convicció ho converteixen en opció de present. És per aquí per on està entrant el canvi?
L'AGULLA 55. Juny 2007