Aconseguiran mobilitzar-nos

En els darrers temps, plens d’exabruptes episcopals i de pompes vaticanes, molts cristians hem anat rebent diverses crides per part d’amics també cristians o no, estranyats que no féssim sentir una altra veu d’Església. A mi, certament, em costa moure’m en aquest sentit, per la por de caure en una mena de batalla interna més aviat estèril. D’una banda perquè veig més difícil que la jerarquia catòlica escolti que no pas que ho faci el PP, que ja és dir, i de l’altra, perquè m’incomoda que els bisbes em marquin l’agenda. Si haguéssim de contestar cada cosa que surt als mitjans de comunicació que no ens agrada, atribuïda a la jerarquia catòlica, no faríem res més. I en canvi veig que hi ha molta feina a fer entre la gent i que el repte de fer una Església més acollidora, més propera a la gent que pateix, més seguidora de l’Evangeli no depèn només de com actuïn els bisbes, sinó de com, a les nostres bases, vivim la comunitat i vivim l’Evangeli. De vegades els cristians projectem les nostres limitacions en la jerarquia, en lloc de preguntar-nos què podem fer. Però és que el joc mediàtic també m’incomoda, perquè, per exemple, dels molts tipus de cristians existents, els mitjans de comunicació, en la mort de Joan Pau II, han fet sortir els que els semblaven més exòtics perquè alimenten més el morbo d’una Església carca. No han reflectit, per tant, la pluralitat eclesial, sinó una imatge estereotipada, que pot justificar tant dir “és que encara estan a l’època de les cavernes” com dir “aquesta és l’única Església vàlida”. Amb tot, des que la Conferència Episcopal munta manifestacions contra els drets dels homosexuals començo a pensar en la urgència que es vegi que hi ha una altra manera de ser Església. Mercè Solé