Estem en època de força diàleg interreligiós i de poc ecumenisme. I és una llàstima, perquè totes dues coses són importants, totes dues s’han de promoure, i a més no s’han de confondre.
I un cop dita aquesta tesi inicial, m’explico. La paraula oikós, en grec, vol dir casa. I el derivat oikumene vol dir el conjunt de les cases, o sigui, en definitiva, el món on hi ha gent, el món habitat. D’oikumene en surt la paraula ecumènic, que vol dir universal. I, quan fa no gaire més d’un segle, diversos grups cristians van iniciar el moviment d’acostament entre les diverses Esglésies cristianes separades, amb l’objectiu d’aconseguir-ne algun dia la unitat, van posar-li el nom d’ecumenisme. O sigui que ecumenisme, que etimològicament vol dir universalitat, és la paraula que s’utilitza per parlar del moviment que busca la unitat de totes les Esglésies cristianes, superant les ruptures que al llarg dels segles s’han anat produint. Un moviment que va viure el seu màxim esplendor en els anys del Concili Vaticà II, quan semblava que aquesta unitat era realment possible. Ara, en canvi, i sobretot arran de la progressiva centralització i del paper tan preponderant i directiu del Vaticà dintre el catolicisme, l’ecumenisme viu hores més aviat baixes.
El diàleg interreligiós és una cosa més recent. És la voluntat que les diferents religions puguin conèixer-se millor, puguin aprendre les unes de les altres, puguin resar juntes, puguin fer algunes altres coses en comú, puguin ser factor d’entesa i no de divisió i, menys encara, de confrontació i violència. El papa Joan Pau II ha estat un gran promotor d’aquest diàleg, amb les seves trobades amb líders religiosos de tota mena, individuals i col.lectives. I aquest diàleg ha anat creixent també a nivell de base, sobretot arran de la presència cada cop més gran, en les nostres societats, de gent de religions diverses, a causa dels fenòmens immigratoris cada cop més en augment.
I anem ara al que dèiem al començament. I és que la novetat i els valors que es descobreixen en el diàleg interreligiós, potser estan fent oblidar el valor de l’ecumenisme entès en el seu sentit estricte, que és el de treballar per la unitat de les Esglésies cristianes.
El diàleg interreligiós no pretén cap unitat entre les diferents religions: pretén trobar-se, conèixer-se, intercanviar i, diguem-ho també, estimar-se. Però ser musulmà és ser musulmà, i ser cristià és ser cristià, i no crec que hi guanyéssim res intentant crear una mena de religió única mundial, que tindria molts números per ser una cosa sense gaire substància.
En canvi, l’ecumenisme té uns objectius molt clars i importants, que no caldria oblidar. No té sentit, que la gent que creiem en Jesucrist i en el seu Evangeli formem Esglésies diferents, de manera que la riquesa de la nostra fe, viscuda a tants llocs i de tantes maneres, no pugui ser compartida tots junts. I ja dic, sembla que això s’oblidi. Resulta menys compromès i més fàcil col.locar la relació entre catòlics, protestants i ortodoxos com una peça més del diàleg interreligiós, i oblidar-se de l’objectiu de recuperar la unitat que es va trencar fa segles.
No hauria de ser així. Els responsables de les Esglésies tenen el deure de treballar per aquest objectiu, veure quines diferències tenen, veure per quins camins es poden superar... amb totes les capacitats de fer-se concessions mútues que calgui. I la gent de la base, cal que continuem trobant-nos amb cristians d’altres confessions, pregant junts, llegint la Paraula de Déu junts, compartint tots els espais de fe i de celebració que calgui, per recuperar aquella unitat sense la qual la comunitat de seguidors de Jesús perd una de les seves senyes d’identitat bàsiques.
Josep Lligadas
(Publicat l'octubre de 2006)
I un cop dita aquesta tesi inicial, m’explico. La paraula oikós, en grec, vol dir casa. I el derivat oikumene vol dir el conjunt de les cases, o sigui, en definitiva, el món on hi ha gent, el món habitat. D’oikumene en surt la paraula ecumènic, que vol dir universal. I, quan fa no gaire més d’un segle, diversos grups cristians van iniciar el moviment d’acostament entre les diverses Esglésies cristianes separades, amb l’objectiu d’aconseguir-ne algun dia la unitat, van posar-li el nom d’ecumenisme. O sigui que ecumenisme, que etimològicament vol dir universalitat, és la paraula que s’utilitza per parlar del moviment que busca la unitat de totes les Esglésies cristianes, superant les ruptures que al llarg dels segles s’han anat produint. Un moviment que va viure el seu màxim esplendor en els anys del Concili Vaticà II, quan semblava que aquesta unitat era realment possible. Ara, en canvi, i sobretot arran de la progressiva centralització i del paper tan preponderant i directiu del Vaticà dintre el catolicisme, l’ecumenisme viu hores més aviat baixes.
El diàleg interreligiós és una cosa més recent. És la voluntat que les diferents religions puguin conèixer-se millor, puguin aprendre les unes de les altres, puguin resar juntes, puguin fer algunes altres coses en comú, puguin ser factor d’entesa i no de divisió i, menys encara, de confrontació i violència. El papa Joan Pau II ha estat un gran promotor d’aquest diàleg, amb les seves trobades amb líders religiosos de tota mena, individuals i col.lectives. I aquest diàleg ha anat creixent també a nivell de base, sobretot arran de la presència cada cop més gran, en les nostres societats, de gent de religions diverses, a causa dels fenòmens immigratoris cada cop més en augment.
I anem ara al que dèiem al començament. I és que la novetat i els valors que es descobreixen en el diàleg interreligiós, potser estan fent oblidar el valor de l’ecumenisme entès en el seu sentit estricte, que és el de treballar per la unitat de les Esglésies cristianes.
El diàleg interreligiós no pretén cap unitat entre les diferents religions: pretén trobar-se, conèixer-se, intercanviar i, diguem-ho també, estimar-se. Però ser musulmà és ser musulmà, i ser cristià és ser cristià, i no crec que hi guanyéssim res intentant crear una mena de religió única mundial, que tindria molts números per ser una cosa sense gaire substància.
En canvi, l’ecumenisme té uns objectius molt clars i importants, que no caldria oblidar. No té sentit, que la gent que creiem en Jesucrist i en el seu Evangeli formem Esglésies diferents, de manera que la riquesa de la nostra fe, viscuda a tants llocs i de tantes maneres, no pugui ser compartida tots junts. I ja dic, sembla que això s’oblidi. Resulta menys compromès i més fàcil col.locar la relació entre catòlics, protestants i ortodoxos com una peça més del diàleg interreligiós, i oblidar-se de l’objectiu de recuperar la unitat que es va trencar fa segles.
No hauria de ser així. Els responsables de les Esglésies tenen el deure de treballar per aquest objectiu, veure quines diferències tenen, veure per quins camins es poden superar... amb totes les capacitats de fer-se concessions mútues que calgui. I la gent de la base, cal que continuem trobant-nos amb cristians d’altres confessions, pregant junts, llegint la Paraula de Déu junts, compartint tots els espais de fe i de celebració que calgui, per recuperar aquella unitat sense la qual la comunitat de seguidors de Jesús perd una de les seves senyes d’identitat bàsiques.
Josep Lligadas
(Publicat l'octubre de 2006)
1 comentari:
És una reflexió molt bona, però no hi estic gaire d'acord. L'ecumenisme és fonamental per al cristià, però aquest no passa pel fet que el Papa reconegui com a "legítima" l'església luterana, o que es bisbe de Canterbury accepti el baptisme ortodox. L'ecumenisme és senzillament anar un dia a un culte evangèlic, en lloc d'anar a missa. És llegir la web Lupa protestante abans que el Full Dominical. I, per a fer això, no calen grans trobades, ni fotografies a primera pàgina dels diaris. Vostè diu que els responsables de les esglésies tenen el deure de treballar per a aquest objectiu. Bé, jo penso que els responsables de les esglésies, com menys es fiquin amb el meu ecumenisme, millor.
Publica un comentari a l'entrada