Els disminuïts psíquics, d'interès públic

Actualment, el nostre estat del benestar no considera que l’atenció als disminuïts psíquics sigui una qüestió d’interès públic, o sigui, una responsabilitat de l’administració. I fins que un no s’hi troba, no s’adona del que això significa.
Certament que no estic parlant de l’atenció mèdica: aquesta sí que està ben coberta, com la de qualsevol ciutadà. Sinó de les atencions específiques que un disminuït necessita per poder-se desenvolupar dignament. Concretament, centres on anar al llarg del dia, que seran de diversos tipus segons el grau de disminució: des de centres d’activitats que estimulin els deficients més profunds, fins a centres d’aprenentatge i d’iniciació al treball per als que tenen més possibilitats i capacitats.
Actualment, de centres d’aquest tipus n’hi ha, i se’n van obrint de nous, tant gràcies a la iniciativa privada com a la pública, i tant uns com altres tenen suport i subvencions públiques. Però no hi ha tots els que caldria, i sovint cal anar-los a buscar lluny de casa; i és fàcil d’imaginar la complicació que significa portar cada dia un noi o noia amb dificultats d’orientació o de mobilitat a un lloc que exigeixi un desplaçament mínimament complex.
A això s’hi afegeix que els criteris d’admissió d’un noi o noia en un centre no són clars ni compartits per tots els que intervenen en aquestes qüestions: psicòlegs, tècnics, funcionaris... I pot passar –i passa- que a un candidat a entrar en un centre li diguin que sí, li assegurin que abans de quinze dies li diran quin dia pot començar a anar-hi, i quan ja ha passat un mes i no li han dit res i un gosa preguntar que què passa, et diuen que han revisat l’expedient i que ara creuen que per a aquell noi aquell centre no és el més adequat i que s’esperi un any, que n’obriran un altre de més adequat per a la seva situació. I mentrestant, el disminuït, que s’havia il.lusionat molt, comença a desil.lusionar-se, i continua passant l’estona assegut a la butaca de casa mirant la tele i deteriorant-se en espera del centre “més adequat”. Si llavors protestes molt, però, tornen a reconsiderar la decisió i l’admeten...
El problema de fons és molt obvi. I és que, per aconseguir aquest centre que el disminuït necessita, són els familiars els qui han de moure’s i anar buscant a un lloc i un altre, fent entrevistes, portant el disminuït aquí i allà, fins a trobar el lloc on pugui entrar. L’administració pública no ha previst que aquesta tasca forma clarament part del seu deure d’atendre els ciutadans en dificultats. La cosa lògica seria, crec, que els familiars de disminuïts tinguessin un lloc central on l’administració pública els busqués les possibilitats de centres per al noi o noia en qüestió, s’analitzessin les possibilitats, i es posés fil a l’agulla. Amb llistes d’espera, si cal, com passa amb la sanitat. Però almenys amb llistes.
Deu passar, m’imagino, que aquest és un camp en què encara es considera que és competència de les famílies atendre aquestes persones, més o menys com atendre els fills petits o els avis. I que l’ajuda de l’administració és una cosa que es fa com a suport, per a casos especials o amb criteris de subsidiaritat. I no. L’atenció als disminuïts és una necessitat social àmpliament estesa i que l’administració ha de prendre com a seva. Certament que no és possible tenir de cop totes les places necessàries per col.locar tots els disminuïts. Però sí que és possible que l’administració centralitzi la seva atenció, i els interessats puguin saber les possibilitats que hi ha, i quan hauran d’esperar per tenir el lloc que necessiten, i puguin anar-se informant de com està la situació.
Perquè si es continua pensant que aquest és un problema que han de resoldre les famílies, el que passa és que les famílies amb poca iniciativa, o que ja no tenen energia per anar buscant, decideixen tenir el noi o noia a casa, sense fer res, mentre van contremplant com, sense estímuls, va perdent capacitats per viure.
Josep Lligadas
Publicat el juny del 2006