Una parella amiga

Ahir vàrem anar de casament. Es casava una parella amiga i tota la família, nosaltres dos i la Núria i la Laia, les nostres filles, hi estàvem convidats.

Com moltes altres vegades ha estat un moment d’alegria celebrar l’amor de dues persones amigues; com moltes altres vegades, ha estat motiu de record i renovació del compromís que nosaltres dos vàrem fer en el nostre casament. A diferència d’altres ocasions, però, celebràvem l’amor de dues dones, el seu compromís de vida en comú, i, a més, participàvem de l’exercici d’un dret pel qual molts i moltes han lluitat: la igualtat davant la llei de tots els ciutadans i ciutadanes, heterosexuals o homosexuals, i el seu dret a contraure matrimoni civil.
Mirant enrere uns quants anys, ens trobem a la porta de l’escola esperant la nostra filla gran; com nosaltres altres mares i pares amb els quals intercanviem algunes paraules de cortesia. No triguem a adonar-nos que en Miquel té dues mares, fet que ens confirma la Núria amb molta naturalitat. En un primer moment es barregen la sorpresa i la curiositat, de mica en mica, es va desplegant la amistat entre dues parelles amb un munt de coses en comú.
Ens uneixen primer de tot els nostres fills i filles, el Miquel, la Núria, la Marlèn, la Laia i el Josep. Ens uneix també un estil de vida proper; el desig de transmetre a la nostra canalla, amb la nostra vida i en el dia a dia, valors com el respecte, la solidaritat, el compromís amb el món que ens envolta... Ens uneix també la fe en Jesucrist, una fe compromesa i arrelada a la nostra història personal i col·lectiva, una fe que ens empeny a lluitar per una societat més justa i igualitària.
Què ha suposat per a la nostra família aquesta relació?
Aquest fet ha estat per a nosaltres l’obertura envers una realitat desconeguda. L’existència de famílies homoparentals -on les figures parentals són d’un mateix sexe- no és ara ja per a nosaltres una qüestió sobre la qual ens posicionem únicament des del raciocini, o des de la nostra història personal i educacional. Les famílies homoparentals, l’amor entre persones del mateix sexe, té noms i cognoms, té cares conegudes i estimades, es concreta en una experiència personal de trobada i amistat entre parelles, entre famílies.
Per a les nostres filles ha estat una experiència molt menys significativa que per a nosaltres. Nosaltres hem fet un procés personal i de parella en el qual ens hem anat resituant, ja que partíem d’alguns prejudicis i recels fruit de la nostra educació; elles viuen aquesta amistat des de la normalitat. És una realitat minoritària, però vàlida i propera, una mostra més de la diversitat que les envolta: famílies amb dues mares, companys adoptats, amics i amigues vinguts d’altres països, nens i nenes que han viscut la separació dels seus pares, infants amb discapacitats que lluiten cada dia per ser un més a la classe... realitats minoritàries però presents a les seves vides i a les nostres. Realitats que s’ofereixen com un repte per a tots i totes, en el compromís quotidià i tossut que com a cristians i gent d’esquerres sentim com a propi, el compromís de construir dia dia una societat més inclusiva, més rica i més igualitària.
M’atreviria a dir que les nostres amigues són gent d’Església. Ho són malgrat tot. Ho són malgrat que una part dels seus germans en Crist les rebutgi i les condemni, les compadeixi o les ignori; ho són perquè totes i tots els creients som Poble de Déu que fa camí en la Història, de la mà de Jesús, impulsat per l’alè de l’Esperit.
Estem convençuts que Déu, Mare i Pare, beneeix el seu amor, com el nostre.
Però cal, a més a més, “de tejas para abajo”, que els cristians i cristianes de base des de cada comunitat anem fent passos individuals i col·lectius envers el reconeixement d’aquesta dimensió de l’amor humà, de l’amor cristià.

Esther Ortega és mestra i Antonio Rubio és transportista
(Publicat l'octubre de 2006)