Aquest estiu ha fet deu anys que va començar la nostra aventura. Ara en diem “Colònies familiars”, però aquell primer any va sorgir com una proposta de tres famílies, ja amb criatures petites, i alguns amics, que ens unia, a banda de l’amistat, un entorn, la Cerdanya i una casa (a Pedra) on havíem passat molts estius de campaments, trobades, i la nostra vivència de fe (dins els moviments de joves primer i d’adults després).Simplement era una manera de passar uns dies d’estiu sense cap pretensió més i en aquell moment sense plantejar-nos cap tipus de continuïtat. Era un plan puntual per a un estiu concret. La casa estava una mica atrotinada i ens havíem de cuinar nosaltres, però, com diria el Petit Príncep, “era la nostra rosa”. L’experiència va ser bona i l’any següent hi vàrem tornar, implicats ja amb el projecte de la casa, que s’havia fet tota nova i funcionava ja com a casa de colònies. Érem uns quants més, teníem més temps lliure (no ens havíem de fer el dinar) i vàrem començar a programar activitats: excursions, vetllades per la nit, debats a les tardes, passejades... Això ja demanava una certa organització. I així, any rere any, s’hi anaven afegint noves persones (famílies i solters). Alguns venien només uns dies, altres han vingut algun any i la majoria hem anat formant un grup estable, però mai tancat. El límit sempre ens l’ha posat les possibilitats de la casa (60 places) i això era un repte d’organització i de convivència. Alguns de nosaltres diem que és “un petit miracle”.
En aquests deu anys, hem fet tots plegats un exercici de respecte i tolerància que ha facilitat molt i molt la continuïtat d’aquesta experiència. Els nens s’han anat fent grans i han format les seves colles. És curiós perque esperen amb delit que arribi la setmana de “Pedra” i mai no han tingut un problema “gros” entre ells (potser, perquè els pares teníem molt clar que els problemes entre nens, ells els arreglen en cinc minuts, mentre que si els grans ens hi fiquem poden durar cinc anys) Continuem programant les activitats i seguim un planning totalment consensuat (això sí, som bastant assemblearis). Potser el que ve per primera vegada s’emporta dues impressions: per una banda que anem a toc de xiulet (de campana en el nostre cas) i això pot alterar el ritme vital de cadascú i, per altra banda, que és un espai totalment acollidor i privilegiat per compartir experiències, sensacions, opinions amb respecte.
Cada nova persona o família que s’ha afegit a la Colònia ens ha aportat noves possibilitats, depenent de les habilitats de cadascú (tallers per als nens, explicacontes, tertúlies per als grans, etc…). Tothom té talents que aportar. Penso que és important aquest ventall d’activitats que planifiquem perquè és una de les claus que fa que la gent s’ho passi bé i disfruti, i no sigui només una setmana de “panxing” total, que acaba sent avorrit.
Cada any triem un fil conductor de la Colònia que intentem lligar des de la presentació del dia i que compartim a la pregària del vespre. Intentem que cada dia tingui un lema que ens ajudi a la convivència i la reflexió de grans i petits i que tindrem present mentre fem les activitats del dia: excursió a peu o en bicicleta, visites turístiques, tallers, debats-tertúlies, etc…).
En aquests deu anys ha passat molta vida, hem crescut tots d’edat i d’experiència. Hem passat moments personals difícils i altres més feliços (les famílies han anat augmentant). Hem intentat adaptar-nos a les diferents sensibilitats i interesos de la gent. Hem hagut de canviar de casa, ara fa tres anys, perquè Pedra, la casa de la Cerdanya, va deixar de funcionar com a casa de Colònies. Però com deia algú a la celebració d’aquests deu anys, l’important no són les pedres, som les persones. I l’esperit, el “petit miracle” que són aquestes “vacances diferents” un xic agosarades, anirà on anem les persones que formem la Colònia.
Tere Jorge
(Publicat l'octubre de 2006)
En aquests deu anys, hem fet tots plegats un exercici de respecte i tolerància que ha facilitat molt i molt la continuïtat d’aquesta experiència. Els nens s’han anat fent grans i han format les seves colles. És curiós perque esperen amb delit que arribi la setmana de “Pedra” i mai no han tingut un problema “gros” entre ells (potser, perquè els pares teníem molt clar que els problemes entre nens, ells els arreglen en cinc minuts, mentre que si els grans ens hi fiquem poden durar cinc anys) Continuem programant les activitats i seguim un planning totalment consensuat (això sí, som bastant assemblearis). Potser el que ve per primera vegada s’emporta dues impressions: per una banda que anem a toc de xiulet (de campana en el nostre cas) i això pot alterar el ritme vital de cadascú i, per altra banda, que és un espai totalment acollidor i privilegiat per compartir experiències, sensacions, opinions amb respecte.
Cada nova persona o família que s’ha afegit a la Colònia ens ha aportat noves possibilitats, depenent de les habilitats de cadascú (tallers per als nens, explicacontes, tertúlies per als grans, etc…). Tothom té talents que aportar. Penso que és important aquest ventall d’activitats que planifiquem perquè és una de les claus que fa que la gent s’ho passi bé i disfruti, i no sigui només una setmana de “panxing” total, que acaba sent avorrit.
Cada any triem un fil conductor de la Colònia que intentem lligar des de la presentació del dia i que compartim a la pregària del vespre. Intentem que cada dia tingui un lema que ens ajudi a la convivència i la reflexió de grans i petits i que tindrem present mentre fem les activitats del dia: excursió a peu o en bicicleta, visites turístiques, tallers, debats-tertúlies, etc…).
En aquests deu anys ha passat molta vida, hem crescut tots d’edat i d’experiència. Hem passat moments personals difícils i altres més feliços (les famílies han anat augmentant). Hem intentat adaptar-nos a les diferents sensibilitats i interesos de la gent. Hem hagut de canviar de casa, ara fa tres anys, perquè Pedra, la casa de la Cerdanya, va deixar de funcionar com a casa de Colònies. Però com deia algú a la celebració d’aquests deu anys, l’important no són les pedres, som les persones. I l’esperit, el “petit miracle” que són aquestes “vacances diferents” un xic agosarades, anirà on anem les persones que formem la Colònia.
Tere Jorge
(Publicat l'octubre de 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada