De Montgarri a Les, de cap a cap de la Vall d’Aran

La Vall d’Aran dóna per molt. I com que dóna per molt, aquí voldria destacar un parell de llocs peculiars, un a cada cap de la Vall, que val la pena de veure si un va per aquells verals.
El primer, el santuari de Montgarri. Es troba a la banda del Pallars, més amunt del Pla de Beret, i s’hi arriba en cotxe per una pista forestal en força bon estat o també, naturalment, a peu pels agradables i esportius camins de la contrada. Prop d’allà neixen la Garona, que va cap a l’Atlàntic, i la Noguera Pallaresa, que va cap al Mediterrani. El santuari no és en si cap gran monument, sinó una església de molta tradició, amb una Mare de Déu venerada de ben antic pels pastors, i que encara celebra unes concorregudes festes el 2 de juliol i el 15 d’agost. S’hi poden veure les restes de l’antic alberg de pelegrins, i es pot, també, quedar-se a dinar al restaurant que hi ha al costat. Però el que a mi em va fer més gràcia va ser llegir, penjada a la paret (i en venda a la botiga de records) la carta que allà va escriure mossèn Cinto Verdaguer el 15 d’agost de 1883, adreçada a mossèn Jaume Collell i després recollida en el seu llibre Excursions i viatges. Són un parell de magnífiques pàgines en què el poeta descriu, amb ulls i precisió de bon antropòleg, la baixada dels pastors al santuari, amb els diversos vestits segons les procedències, la manera de venerar la Mare de Déu, la manera de passar la nit, els actes religiosos... Una joia.
I en segon lloc, Les. Es troba ja tocant a França, en un paisatge pla i pacífic. Aquí del que es tracta és d’anar a veure l’Haro, en una placeta vora l’església. L’Haro és un tronc d’avet d’uns 12 metres d’alçada, que cada any per Sant Pere es planta al mig de la plaça, després d’haver obert amb tascons de fusta tota la seva part superior. L’Haro està plantat tot l’any fins que la nit de Sant Joan de l’any següent, després de ser beneït pel rector, és cremat i al voltant seu se celebra una gran festa de foc i dansa; a més, antigament la cendra s’escampava pels camps per assegurar-ne bones collites. És, òbviament, un ritu pagà de fecundació de la terra. Però té gràcia que, en comptes d’intentar fer-lo desaparèixer, el cristianisme optés per beneir-lo. Un bon símbol de com cal prendre’s les pràctiques i costums de la gent, si no fan mal a ningú...

Josep Lligadas
(Publicat l'octubre de 2006)