Regularització d'immigrants: la història impossible

Com ja sabeu, el passat 7 de maig va finalitzar el procés de regularització d’immigrants impulsat pel govern central. Si fem una mica d’anàlisi del seu desenvolupament veiem que, com passa sovint amb l’administració, s’ha fet un procés d’esquena a la realitat, que exigeix uns requisits quasi imposibles de complir per a moltes persones. Recordem que les condicions que exigia el reglament eren: estar inscrits en el padró de l’ajuntament per un període superior a sis mesos, tenir un contracte, que s’ha de fer efectiu a partir de l’aprovació de la sol·licitud, també per un període de sis mesos (“contracte de futur”), i presentar el possible certificat de penals del país d’origen. Per acabar d’augmentar la situació de desesperació de la població immigrada irregular, hi hem de sumar l’anunci fet pel govern de reactivar la política d’expulsions un cop finalitzés el període de regularització fixat.
Intentaré explicar breument alguns fets per tal que per un moment ens posem en la pell d’aquestes persones i puguem entendre el patiment i l’angoixa que estan passant. Perquè diem que les condicions exigides eren difícils de complir. Mireu, el tema de l’empadronament, que sembla un tràmit senzill, ja ha estat el primer obstacle. Temps enrere es va anunciar que la policia a través del padró perseguiria els immigrants en situació d’irregularitat. Molts, per aquesta por, no s’havien empadronat. Això fa que ja no compleixin un dels requisits demanats.
Pel que fa als antecedents penals, hem vist que en molts països no existeix aquest document o bé que degut a les seves corrupcions internes o la persecució de possibles dissidents polítics fa que moltes persones no rebin mai aquest document o arribi massa tard (fora del termini fixat). Personalment sé que alguns han optat per anar ells mateixos al seu país a realitzar les gestions per obtenir aquest document.
I per últim, entrem en el tema del contracte de treball de sis mesos. L’empresari ha d’acreditar personalment, és a dir, ha d’acompanyar a la persona que es vol acollir a la normalització i és l’empresari el que sol·licita i entrega la demanda. Us podeu imaginar quants empresaris estan disposats a fer tots aquests tràmits i adquirir aquests compromisos, sense parlar d’aquells empresaris sense escrúpols que cobren al propi futur treballador per iniciar els tràmits. I anem una mica més enllà: Quantes persones coneixem avui, del nostre país o de fora que d’entrada els ofereixin un contracte de sis mesos?
Fins ara només ha estat una anàlisi del procés de sol·licitud. Ara bé, aquí no acaba la cursa de despropòsits. Un cop es rep la resolució favorable, el nou treballador, per poder tramitar el contracte, ha d’anar a donar-se d’alta a la Seguretat Social i a l’OTG corresponent com a demandant de feina. Ens hem trobat que han tramitat l’alta de la seguretat social i a l’OTG els han dit que no els podien inscriure i a l’inrevés, que els han inscrit a l’OTG i no els han volgut fer l’alta a la Seguretat Social. Desesperant. És que després de tot aquest procés encara no podem parlar de persones treballadores amb tots els drets, perquè de deures en tenen molts. I encara una volta més. Si finalment aconseguim fer efectiu el contracte, el treballador no podrà canviar ni de província ni de sector laboral durant un any. Si no es compleix aquesta condició aquesta persona tornarà a ser irregular.
Queda molt camí per recórrer. Cal demanar amb força un nou enfocament de les polítiques migratòries. Ens estem jugant el model de societat que volem: una societat excloent amb diferents categories de ciutadans o un model integrador i cohesionat. Aquest nou intent de normalització ha deixat sense resposta a la gran majoria d’immigrants que han quedat fora del procés, ha provocat o provocarà noves irregularitats produïdes per la pròpia Llei i sobretot no ha estat un solució definitiva ni real per acabar amb la situació de marginalitat d’aquest col·lectiu.
Tere Jorge
(Publicat al 2006)