Se’m fa difícil parlar de la catàstrofe. Tinc algunes impressions rebudes per la ràdio, la TV i la premsa. Molta gent ha opinat i de vegades m’ha fet l’efecte que els faltava tenir en compte més aspectes. Per això el que ve a continuació són reflexions que em faig, que no tenen cap més pretensió que pensar, mantenir-me despert: més o menys encertades.Si aquí a Barcelona i rodalia ens passava un fet semblant que comportés tantes destrosses i l’evacuació massiva de la població, què passaria? Quina capacitat de reacció hi hauria? Segurament la reacció del nostre entorn administratiu (local, nacional, estatal, de la Unió Europea ) seria diferent, però quan penso en el model de societat cap al qual bona part dels poders fàctics econòmics ens volen portar...!
S’ha parlat de Kioto, però també llegeixes que hi ha registrats en el segle XIX huracans més devastadors.
S’ha parlat de racisme, però és clar que és un problema fonamentalment de rics i de pobres, en una societat que fomenta l’individualisme (qui té mitjans es pot espavilar), en què la seguretat sembla que te la puguis guanyar amb les armes que hi ha a l’abast. Però estic convençut que aquí també en conjunt en sortirien més ben parats els qui comptessin amb més mitjans.
Sembla clar que la catàstrofe ha estat molt més greu per culpa de la destinació dels diners dels pressupostos: les despeses d’una guerra treuen diners d’obra pública. Sempre he tingut el convenciment que, allà i aquí, hi ha una desproporció entre el que s’inverteix en la SEGURETAT oficial (militar i d’ordre públic) i les polítiques que afavoreixen i ASSEGUREN el benestar de la majoria de la població, el bé comú: ensenyament, serveis socials, vellesa, infància, sanitat, drogoaddiccions, presons...
És evident que les administracions no van saber reaccionar amb rapidesa. Preveien un desastre, però aquell no. La falta de reacció ha estat gravíssima i és una mostra de terrible irresponsabilitat dels diversos governs: al servei de qui estan?
La mentalitat reduccionista d’impostos a l’estil del govern americà s’estén. Els polítics necessiten que els marquem contínuament, que els exigim honradesa: és en benefici de tots. Els l’hem d’exigir, l’honradesa i la seriositat, per després poder-los defensar a l’hora de fer uns pressupostos més socials, redistribuint més bé el que hi ha i defensant augments d’impostos o més impostos si cal.
Aquests fets em fan valorar les societats o els sectors de societat que afavoreixen l’esperit col·lectiu, el sentit col·lectiu, que afavoreixen xarxes i lligams entre persones. La possessió de riquesa material genera desconfiança, pors (i més quan és present entre la desigualtat i la injustícia); la riquesa de llaços humans genera confiança i seguretat.
A Amèrica també s’ha vist la bona voluntat i la generositat de moltíssims ciutadans a títol individual, compadits dels seus veïns: posen en evidència la mala estructuració de la societat que passa com la més poderosa de la Terra.
I la pregunta podria ser: cap a quina mena de societat anem, tots plegats?S’ha parlat de Kioto, però també llegeixes que hi ha registrats en el segle XIX huracans més devastadors.
S’ha parlat de racisme, però és clar que és un problema fonamentalment de rics i de pobres, en una societat que fomenta l’individualisme (qui té mitjans es pot espavilar), en què la seguretat sembla que te la puguis guanyar amb les armes que hi ha a l’abast. Però estic convençut que aquí també en conjunt en sortirien més ben parats els qui comptessin amb més mitjans.
Sembla clar que la catàstrofe ha estat molt més greu per culpa de la destinació dels diners dels pressupostos: les despeses d’una guerra treuen diners d’obra pública. Sempre he tingut el convenciment que, allà i aquí, hi ha una desproporció entre el que s’inverteix en la SEGURETAT oficial (militar i d’ordre públic) i les polítiques que afavoreixen i ASSEGUREN el benestar de la majoria de la població, el bé comú: ensenyament, serveis socials, vellesa, infància, sanitat, drogoaddiccions, presons...
És evident que les administracions no van saber reaccionar amb rapidesa. Preveien un desastre, però aquell no. La falta de reacció ha estat gravíssima i és una mostra de terrible irresponsabilitat dels diversos governs: al servei de qui estan?
La mentalitat reduccionista d’impostos a l’estil del govern americà s’estén. Els polítics necessiten que els marquem contínuament, que els exigim honradesa: és en benefici de tots. Els l’hem d’exigir, l’honradesa i la seriositat, per després poder-los defensar a l’hora de fer uns pressupostos més socials, redistribuint més bé el que hi ha i defensant augments d’impostos o més impostos si cal.
Aquests fets em fan valorar les societats o els sectors de societat que afavoreixen l’esperit col·lectiu, el sentit col·lectiu, que afavoreixen xarxes i lligams entre persones. La possessió de riquesa material genera desconfiança, pors (i més quan és present entre la desigualtat i la injustícia); la riquesa de llaços humans genera confiança i seguretat.
A Amèrica també s’ha vist la bona voluntat i la generositat de moltíssims ciutadans a títol individual, compadits dels seus veïns: posen en evidència la mala estructuració de la societat que passa com la més poderosa de la Terra.
Josep Pascual
(Publicat l'octubre de 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada