Teresa Forcades, metgessa, teòloga, feminista, monja

Resulta sorprenent veure la Teresa Forcades, amb el seu hàbit benedictí i en l’escenari de la muntanya de Monserrat, dient les coses que diu. I també resulta sorprenent el seu itinerari personal, els seus atapeïts 39 anys. Teresa Forcades Vila va néixer a Barcelona, al barri de Gràcia, el 10 de maig de 1966. Llicenciada en Medicina el 1990, dos anys després se’n va anar als Estats Unitrs a fer l’equivalent del MIR, i a més es va treure la llicenciatura en Teologia a Harvard. El 1997 va entrar al monestir de les Benetes de Montserrat, va fer els primers vots el 2000 i els vots solemnes el 2003. I mentrestant s’ha tret el doctoral en Medicina, i ara està preparant la tesi doctoral en Teologia. Al monestir és, naturalment, la infermera, i també la cantora. Teresa Forcades és coneguda per les seves posicions teològiques i eclesials progressistes, amb temes com el feminisme i el diàleg interreligiós. Però resulta que els seus treballs teològics són sobre la Trinitat, cosa que d’entrada sembla més aviat abstracta i poc relacionat amb feminismes i interreligiositats. Però ella ho té claríssim: “La Trinitat és la màxima expressió de que la diversitat no és incompatible amb la unitat, sinó precisament al contrari: la condició més profunda de la unitat és la diversitat. Avui és essencial que puguem concebre la realitat última, Déu, com una realitat plural. Si no, ens surt una organització social en piràmide... no en va l’Església catòlica havia afirmat que la monarquia era la forma política més adequada a l’Evangeli! I no, és precisament al revés, i això té conseqüències per a la nostra realitat política, i familiar, i eclesial...”. Després de l’estiu sortirà un llibre seu titulat “La Trinitat avui”.

- Com veus l’Església, actualment?
- Jo hi veig un desfasament molt agut. Almenys en l’Església que jo percebo, i en la que es manifesta en els llocs més oficials. Últimament, arran de l’elecció del papa, he sentit sovint comentaris dient que els cristians, ara, ens estem acostumant ja a anar per lliure. I això té una cara positiva en el sentit de la promoció de la responsabilitat individual, però sobretot el que fa és reflectir aquesta situació de desafasament.

Jo no crec que hi hagi èpoques, o cultures, que siguin millors o pitjors que altres. Quan mirem el món, trobem el que trobem, i no podem dir que ara les coses estiguin pitjor que abans, com hi ha qui diu. Per exemple, des d’una perspectiva de dona, no estem pitjor. Fa poc vaig tenir ocasió d’anar a veure Yerma, de García Lorca, i la societat que reflecteix no és precisament gaire bona per a la realitzaciió personal de les dones (ni tampoc dels homes, tot sigui dit). Aquesta realitat ha millorat, i per a les dones ara hi ha unes oportunitats que abans no hi havia. I si parlem per exemple dels homosexuals, que fa quatre dies els tocava anar a la presó, ara no hi van, i per tant en aquest tema ningú no pot dir que hàgim perdut valors, sinó més aviat al contrari. Només qui està al capdamunt de la piràmide pot dir que les coses estan pitjor.
I el desfasament consisteix en el fet que l’Església diu que aquesta societat està malament, i cal esperar-ne una altra que estigui millor. I no, és amb aquesta societat amb qui l’Església s’ha d’entendre...

Ara que han sortit tants llibres d’entrevistes publicades amb el cardenal Ratrzinger abans de ser papa, n’hi ha un del 1996, d’un periodista alemany, que li pregunta si el seu plantejament és que el llegat de l’Església ha estat rebutjat pels fills i que ara el que cal és preservar-lo per poder-lo passar als néts. I ell diu que aquesta descripció de la situació no li sembla gens malament!

I en canvi, la meva realitat més propera, aquí al meu monestir, o la gent que puja aquí, o la que em trobo a les parròquies quan surto fora... aquesta gent també és Església, i viu les coses de tota una altra manera, i això és engrescador. Aquest estiu em van demanar d’anar a fer de traductora al Congrés d’Abats i Abadesses benedictins, a Roma, i vaig veure una manera molt plural de viure la fe catòlica. Hi ha de tot, hi ha una gran riquesa. Allà hi havia un bisbe filipí que deia que veiem la nova generació E (és a dir, la generació dels e-mails) com un problema, quan de fet, deia ell tot poèticament, “no són un problema, sinó un misteri, i hem d’escoltar la cançó que no canten”. Fins i tot quan sembla que no diuen res, la fe cristiana ha de ser capaç de descobrir les possibilitats que hi ha en ells i que estan amagades. En resum, que el que cal és anar a totes amb la realitat que tenim.

- Què passarà amb les dones, a l’Església?

- Aquest és un punt en què el desfasament és més clar. Ara es posa l’èmfasi en la complementarietat de l’home i la dona, que és la versió políticament correcta del que es deia abans: que l’home és el qui fa, i la dona complementa. Aquesta antropologia de la complementarietat, que pressuposa que cadascú té tasques diferents distribuïdes per Déu, té una conseqüència política doble: per una banda, que les dones s’han de dedicar als fills i a la casa, que és la tasca que Déu els ha encomanat; per l’altra, que els homosexuals no es poden casar, perquè no són complementaris.

Contraposada a aquesta antropologia tindríem l’antro-pologia de la gratuïtat. En la Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit s’estimen perquè sí, no perquè necessitin complementar-se, sinó gratuïtament. Aleshores, ¿com podem dir que l’amor matrimonial és un sagrament de l’amor de Déu si estem dient que la parella no s’estima gratuïtament sinó per complementar-se, per donar-se mútuament el que els falta, utilitarísticament? Si s’estimen amb l’amor de Déu, vol dir que no és perquè els falti res i necessitin complementar-se. I resulta també que l’amor homosexual pot ser tan sacramental com l’heterosexual, perquè no és un tema de complementarietat sinó de gratuïtat.

- Això té també relació amb el tema de l’accés de les dones al sacerdoci.

- L’exclusió de les dones del sacerdoci s’argumenta dient que Déu ha assignat unes tasques diferents a homes i dones. I no és així. I també s’argumenta amb allò de la tradició ininterrompuda. Però quan diem tradició ininterrompuda, no estaria gens malament veure quina argumentació hi havia, darrere aquesta tradició. I era que les dones no tenien capacitat d’autonomia personal, de decisió, de propietat... No fa pas tant que les dones van començar a poder votar, que és un dels signes més visibles de la capacitat de decisió personal. Fins al 1920 no arriba el dret de vot a les dones als Estats Units! O sigui que no fa ni un segle que s’ha trencat clarament aquesta idea de la manca d’autonomia i de consistència de les dones, que les invalidava per representar Jesucrist. O sigui que si parlem de tradició ininterrompuda, estem parlat d’una base d’aquesta tradició que ja no existeix.

- També es diu que Jesucrist era un home, i que per tant la seva imatge visible ha de ser un home.

- Sí, però això seria oblidar allò que deien els Pares de l’Església dels primers temps, que deien que allò que no ha estat assumit per Jesucrist no ha estat redimit. Per tant, si Jesucrist només ha assumit la condició humana masculina, vol dir que la condició femenina no ha estat redimida. O sigui que jo, dona, hauré d’esperar una “Crista” que em redimeixi... És obvi que Jesucrist ha assumit la condició humana tant masculina com femenina. I si és així, per què una dona no pot representar Jesucrist com a cap de la comunitat?

- Però el fet és que l’Església va en direcció contrària a això que estàs dient...

- No, tota l’Església no. Jo em resisteixo a identificar l’Església amb Roma, o amb la jerarquia, o amb una part de la jerarquia. O sigui que, alhora que critiquem determinades coses, el més important és potenciar el que funciona. I si ens piquen la cresta ja ens defensarem. Però jo la veig plural, l’Església. I és important tenir clar que la pluralitat no és dolenta. Almenys això és el que jo visc en el meu monestir...

- Per què et vas fer monja?

A mi, de petita em van batejar i vaig fer la comunió, i prou. El meu pare es definia com a ateu. Vaig anar a l’escola Pau Casals, que em van transmetre uns valors cívics importants, però on l’Església era vista com una cosa obsoleta. Però després, als 14 anys, vaig anar a parar a l’escola del Sagrat Cor, i allà un dia em van donar un Nou Testament, i en llegir-lo el primer sentiment que vaig tenir va ser d’indignació: “Per què no m’ho havien explicat, això?”. I a partir d’aquí vaig començar el meu procés cap al cristianisme.

Vaig col.laborar amb la parròquia de Sant Pere Claver, també amb Cristianisme i Justícia, i el 1992 me’n vaig anar als Estats Units, per continuar els estudis de Medicina alhora que em vaig posar a fer Teologia. Jo tenia clar que aquesta era l’època del laïcat, i ni se m’havia passat mai pel cap fer-me monja. Però l’estiu del 95 buscava un lloc per poder estudiar amb tranquil.litat, i vaig venir a parar aquí al monestir de Sant Benet. I el que em va passar va ser que quan venia a les hores de pregària amb les monges, després em quedava una estona, resava... un diàleg sense paraules, sense gaire contingut conceptual... davant el Crist que hi ha al finestral de l’església... I vaig començar a pensar: “T’imagines, que tu poguessis viure aquí?”. Això va anar creixent, i em vaig comprar la Regla de Sant Benet, que comença “Escolta, fill...”, i semblava que estigués dirigida expressament a mi...

I un dia l’abadessa em crida. La vaig anar a veure pensant: “Com ho ha notat?”. I ella va i em demana que, com que era metgessa, potser els podria fer una xerrada explicant què era la sida i quina problemàtica hi havia al darrere... Vaig respirar. I vaig pensar que era l’ocasió per veure com era la comunitat per dintre, convençuda que no hi lligaria gens, i em podria treure els dubtes del damunt definitivament. Jo feia poc que havia estat sopant amb l’Enric Vilà, que aleshores estaven muntant l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, i se’m va ocórrer parar una trampa a les monges, per veure com reaccionaven. Vaig decidir que en la meva xerrada apretaria amb el tema de l’homosexualitat, i que podrien tenir tres reaccions: o parlar-me de la moral oficial, o fer-se les progres per quedar bé, o dissimular. I pensava que totes tres reaccions em demostrarien que aquell no era el meu lloc. O sigui que en la xerrada els vaig explicar que una part important d’afectats per la sida eren homosexuals, i que la malaltia per a ells era més dolorosa perquè, per exemple, si eren cristians a vegades se sentien rebutjats a les parròquies, i els vaig parlar de l’Associació que estaven muntant, etc. Acabo, i aixeca la mà la Rosa Maria, que tenia 92 anys i ara ja és morta, i em pregunta: “En aquesta associació, hi ha gaires dones o tots són homes?”. I em va descol.locar. I la pregunta següent, d’una altra monja: “Però, a més del rebuig que poden tenir a les parròquies, també deu ser important el rebuig que poden tenir a les famílies, oi?”. O sigui que jo els parlava del tema de l’homosexualitat, i elles em van començar a preguntar per la realitat de les persones. I vaig concloure que aquest era el meu lloc, i dos anys després vaig entrar-hi.

- Una pregunta més per acabar. Com veus el món?

- És una cosa semblant al que he dit de l’Església. No el veig ni com una història d’èxit ni com una història de fracàs. El veig com una oportunitat, un espai per estimar, per aprendre a estimar i per a ser estimats. Hi ha una sèrie de realitats duríssimes d’injustícia, de dolor, de mala distribució dels recursos, i una sèrie d’oportunitats magnífiques en les persones, en els grups... Un lloc on l’Esperit està present amb una gran força, però un lloc, també, com diu la segona carta als Tessalonicencs, on és possible ofegar l’Esperit. I això no vol dir que sigui possible fer desaparèixer l’Esperit, però Déu n’hi do les possibilitats que hi ha d’ofegar-lo. Per tant, aquest aprenentatge d’estimar és un exercici de responsabilitat...
Josep Lligadas
(Publicat al juny del 2006)