31 de maig 2008

Guardar la nevera al replà de l'escala


Això és que fem amb els nostres cotxes quan els deixem permanentment al carrer. Diuen que un 60 % de l’espai públic es destina als cotxes i deu ser veritat. De fet, les antigues construccions no compten pas amb aparcament propi, i trobem normal l’ús de l’espai comú com a etern aparcament, però en un futur sí que hauríem d’anar pensant que una cosa és aparcar transitòriament i una altra ocupar permanentment un espai públic. Dedicar recursos al transport públic, deixar de fabricar tants cotxes, acostumar-nos a compartir espais i limitar aquesta sensació -falsa, d’altra banda- de poder estar simultàniament a tants llocs comportarà sens dubte molts canvis d’hàbits, d’economia i un bon trasbals. Però serà qualitat de vida sostenible. Mercè Solé (publicat al juny 2005)

29 de maig 2008

Aconseguiran mobilitzar-nos

En els darrers temps, plens d’exabruptes episcopals i de pompes vaticanes, molts cristians hem anat rebent diverses crides per part d’amics també cristians o no, estranyats que no féssim sentir una altra veu d’Església. A mi, certament, em costa moure’m en aquest sentit, per la por de caure en una mena de batalla interna més aviat estèril. D’una banda perquè veig més difícil que la jerarquia catòlica escolti que no pas que ho faci el PP, que ja és dir, i de l’altra, perquè m’incomoda que els bisbes em marquin l’agenda. Si haguéssim de contestar cada cosa que surt als mitjans de comunicació que no ens agrada, atribuïda a la jerarquia catòlica, no faríem res més. I en canvi veig que hi ha molta feina a fer entre la gent i que el repte de fer una Església més acollidora, més propera a la gent que pateix, més seguidora de l’Evangeli no depèn només de com actuïn els bisbes, sinó de com, a les nostres bases, vivim la comunitat i vivim l’Evangeli. De vegades els cristians projectem les nostres limitacions en la jerarquia, en lloc de preguntar-nos què podem fer. Però és que el joc mediàtic també m’incomoda, perquè, per exemple, dels molts tipus de cristians existents, els mitjans de comunicació, en la mort de Joan Pau II, han fet sortir els que els semblaven més exòtics perquè alimenten més el morbo d’una Església carca. No han reflectit, per tant, la pluralitat eclesial, sinó una imatge estereotipada, que pot justificar tant dir “és que encara estan a l’època de les cavernes” com dir “aquesta és l’única Església vàlida”. Amb tot, des que la Conferència Episcopal munta manifestacions contra els drets dels homosexuals començo a pensar en la urgència que es vegi que hi ha una altra manera de ser Església. Mercè Solé

27 de maig 2008

Tractament de "VIP"


Això és el que posa la targeta que es distribueix entre els “alts càrrecs” no electes d’alguns ajuntaments dits d’esquerres. El tractament de VIP, per exemple, suposa entrades gratuïtes per a alguns espectacles i, suposadament, dret a “pica pica” de luxe a porta tancada. Fa pensar com acabem acceptant amb normalitat conceptes com aquest “persones molt importants”, lligat a més a sous, aquests sí, objectivament molt importants i a càrrec de l’erari públic. A mi em sembla que aquest concepte, com el de les escales de servei, que encara es manté a les zones luxoses de les nostres ciutats, no té cabuda en una Constitució que insisteix en la igualtat de les persones. Potser en lloc de “VIP” convindria posar “privilegi en funció del poder o del diner” i seria més clar. Però és que és tan afalagador rebre un tracte privilegiat! El problema és que a poc a poc acabem pensant que en som mereixedors i, finalment, que és un dret irrenunciable. Un codi ètic de l’esquerra no ens faria cap nosa. Mercè Solé

25 de maig 2008

El talonari de les immobiliàries


Ara que està de moda el finançament, és bon moment per recordar que el més greu problema dels ajuntaments és el seu finançament. És cert que els nostres pobles han millorat. Però com s’ha pagat aquesta millora? Amb el creixement urbà, amb el talonari de les immobiliàries. Els Plans Parcials han estat l’aliment històric per poder tenir diners, equipaments, zones verdes i fer els nous traçats urbans i els nous serveis. Però també han marcat les nostres ciutats amb ritmes de creixement artificials. Les assignatures pendents de les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona estan precisament allà on no hi ha hagut urbanització: la platja, el camp i la muntanya, perquè sembla que allò que no s’urbanitza no es governa. Estem començant a exhaurir el nostre sòl urbanitzable i quan s’acabi s’haurà acabat la gallina dels ous d’or. D’on sortiran llavors els diners? Potser seria el moment de començar a pensar ja des d’ara que el sòl és també una energia no renovable. José L. Atienza

22 de maig 2008

Sense comunitat és impossible

L’elecció com a papa del cardenal Ratzinger ha provocat una decepció notable entre els sectors cristians progressistes, que desitjaven -desitjàvem-, amb més o menys esperança, que sortís triat algú que d’entrada semblés capaç de tenir un esperit més obert, més democràtic, més capaç d’entendre què passa al món, i més disposat a acceptar la necessitat d’un canvi de rumb eclesial, o, almenys, disposat a entendre que la fe cristiana es viu i s’expressa de moltes maneres.
No ha estat així, certament. Els cardenals reunits en conclave s’han mogut sobretot per la por davant el futur, i han optat per refermar les certeses que Joan Pau II va col.locar com a eixos del seu pontificat, sense cap concessió als desigs de canvi. Potser sí que, com diuen alguns per intentar donar-se ànims, ens endurem alguna sorpresa, però res no sembla indicar que hagi de ser així.
Davant aquesta situació, la reacció d’una part del catolicisme progressista ha estat la de desanimar-se definitivament, i manifestar el sentiment de desvinculació amb l’Església. “Jo amb aquesta gent no vull tenir-hi res a veure”, seria el resum d’aquesta posició. I la tal posició és comprensible, perquè certament la manera com actua l’alta jerarquia eclesiàstica no ajuda gaire a sentir-s’hi en comunió, però també cal dir que és una llàstima. Perquè un no és cristià principalment per vinculació amb la jerarquia, sinó que un és cristià, primerament, per vinculació amb Jesucrist i amb la comunitat cristiana, que és on es pot trobar Jesucrist. La jerarquia ha de servir per consolidar el conjunt de la comunitat, però no és ni de bon tros el punt de referència principal, per molt que en aquests temps mediàtics sembli que ho sigui.
De manera que, en aquests moments, és més important que mai, per una banda, refermar la fe en Jesucrist i mirar de viure el compromís que aquesta fe comporta. I per l’altra, tenir una real vinculació comunitària del tipus que sigui: des d’un grup de revisió de vida o una comunitat de base, a la participació en una missa dominical en què un s’hi senti còmode, passant per alguna tasca eclesial concreta. L’important és que això de ser cristià no tingui com a primer punt de referència visible el que puguin fer o deixar de fer les jerarquies; perquè si fos així, certament que la cosa no s’aguantaria.
Les jerarquies, un podrà sentir-les més a prop o més lluny, patir-hi més o menys, criticar-les si sembla oportú... Però no seran el més important.
(Publicat el juny del 2006)

20 de maig 2008

El Déu màgic


Era un dia d’estiu. En Pere estava a la seva habitació llegint un llibre. A en Pere li agradava molt llegir, sobretot els llibres de màgia i de déus. Quan es feia fosc en Pere se n’anava a dormir i mentre estava al llit sempre pensava el mateix:
- Existeixen els déus?
En Pere va decidir aquella mateixa nit que l’endemà li preguntaria a la seva mare si existien els déus. I així va ser. L’endemà en Pere, mentre estava esmorzant, li va preguntar a la seva mare:
- Mare, els déus existeixen?
La mare va començar a riure, en Pere no entenia la reacció de la seva mare i per això li va tornar a preguntar:
- Mare, els déus existeixen?
Aquesta vegada sí que va tenir una resposta:
- És clar que no !!
En Pere es va quedar bocabadat. Tants llibres que havia llegit i en realitat, estaven mentint! En Pere va posar-se a pensar i ràpidament li va dir a la seva mare:
- I Moisès, que no l’acompanyava cap déu? Com va poder tallar el Mar Roig si no era un déu? Només els déus poden fer màgia!
La mare no sabia què dir. En acabar d’esmorzar la mare li digué en Pere:
- Pere, Moisès no va existir. Això són històries!
En Pere molt trist se’n va anar cap a la seva habitació. Es va estirar al llit i va començar a llegir la segona part d’un llibre que es deia “el déu màgic”. El llibre deia així:
“El jove déu va enfadar-se amb la seva mare: mira que dir-li que els homes no existeixen! Se’n va anar malhumorat a la seva habitació, i es va estirar al llit i va començar a llegir un llibre. De cop i volta, va veure com el sostre de la seva habitació es començava a deformar i com el llit es movia...”
De cop i volta en Pere va veure com el sostre de la seva habitació es deformava i el llit es movia. Per la finestra va veure com el paisatge canviava. Just davant seu va aparèixer una persona tota blanca, i en Pere li va preguntar:
- On sóc? Qui ets?
Ell li va contestar:
- Estàs a la terra dels déus i t’he portat perquè vegis que els déus existim. Per molt que la gent et digui que no existim, el que tu penses no t’ho ha de prendre ningú. Ara ja saps que existim i això ho portaràs sempre al cor. Et tornaré a portar a casa teva. Estic molt content d’haver-te conegut. Recorda, és important creure en el que penses i respectar les creences dels altres, això et farà bé. Jo sempre estaré al teu costat encara que tu no em vegis. Fins un altre dia...
En Pere tornava a ser a casa seva recordant tot el que li havia passat i per fi va acabar el llibre i el va guardar com a record d’aquella màgica aventura.
Miquel Clarós té 10 anys.
(Publicat el juny del 2006)

18 de maig 2008

Els disminuïts psíquics, d'interès públic


Actualment, el nostre estat del benestar no considera que l’atenció als disminuïts psíquics sigui una qüestió d’interès públic, o sigui, una responsabilitat de l’administració. I fins que un no s’hi troba, no s’adona del que això significa.
Certament que no estic parlant de l’atenció mèdica: aquesta sí que està ben coberta, com la de qualsevol ciutadà. Sinó de les atencions específiques que un disminuït necessita per poder-se desenvolupar dignament. Concretament, centres on anar al llarg del dia, que seran de diversos tipus segons el grau de disminució: des de centres d’activitats que estimulin els deficients més profunds, fins a centres d’aprenentatge i d’iniciació al treball per als que tenen més possibilitats i capacitats.
Actualment, de centres d’aquest tipus n’hi ha, i se’n van obrint de nous, tant gràcies a la iniciativa privada com a la pública, i tant uns com altres tenen suport i subvencions públiques. Però no hi ha tots els que caldria, i sovint cal anar-los a buscar lluny de casa; i és fàcil d’imaginar la complicació que significa portar cada dia un noi o noia amb dificultats d’orientació o de mobilitat a un lloc que exigeixi un desplaçament mínimament complex.
A això s’hi afegeix que els criteris d’admissió d’un noi o noia en un centre no són clars ni compartits per tots els que intervenen en aquestes qüestions: psicòlegs, tècnics, funcionaris... I pot passar –i passa- que a un candidat a entrar en un centre li diguin que sí, li assegurin que abans de quinze dies li diran quin dia pot començar a anar-hi, i quan ja ha passat un mes i no li han dit res i un gosa preguntar que què passa, et diuen que han revisat l’expedient i que ara creuen que per a aquell noi aquell centre no és el més adequat i que s’esperi un any, que n’obriran un altre de més adequat per a la seva situació. I mentrestant, el disminuït, que s’havia il.lusionat molt, comença a desil.lusionar-se, i continua passant l’estona assegut a la butaca de casa mirant la tele i deteriorant-se en espera del centre “més adequat”. Si llavors protestes molt, però, tornen a reconsiderar la decisió i l’admeten...
El problema de fons és molt obvi. I és que, per aconseguir aquest centre que el disminuït necessita, són els familiars els qui han de moure’s i anar buscant a un lloc i un altre, fent entrevistes, portant el disminuït aquí i allà, fins a trobar el lloc on pugui entrar. L’administració pública no ha previst que aquesta tasca forma clarament part del seu deure d’atendre els ciutadans en dificultats. La cosa lògica seria, crec, que els familiars de disminuïts tinguessin un lloc central on l’administració pública els busqués les possibilitats de centres per al noi o noia en qüestió, s’analitzessin les possibilitats, i es posés fil a l’agulla. Amb llistes d’espera, si cal, com passa amb la sanitat. Però almenys amb llistes.
Deu passar, m’imagino, que aquest és un camp en què encara es considera que és competència de les famílies atendre aquestes persones, més o menys com atendre els fills petits o els avis. I que l’ajuda de l’administració és una cosa que es fa com a suport, per a casos especials o amb criteris de subsidiaritat. I no. L’atenció als disminuïts és una necessitat social àmpliament estesa i que l’administració ha de prendre com a seva. Certament que no és possible tenir de cop totes les places necessàries per col.locar tots els disminuïts. Però sí que és possible que l’administració centralitzi la seva atenció, i els interessats puguin saber les possibilitats que hi ha, i quan hauran d’esperar per tenir el lloc que necessiten, i puguin anar-se informant de com està la situació.
Perquè si es continua pensant que aquest és un problema que han de resoldre les famílies, el que passa és que les famílies amb poca iniciativa, o que ja no tenen energia per anar buscant, decideixen tenir el noi o noia a casa, sense fer res, mentre van contremplant com, sense estímuls, va perdent capacitats per viure.
Josep Lligadas
Publicat el juny del 2006

16 de maig 2008

Regularització d'immigrants: la història impossible


Com ja sabeu, el passat 7 de maig va finalitzar el procés de regularització d’immigrants impulsat pel govern central. Si fem una mica d’anàlisi del seu desenvolupament veiem que, com passa sovint amb l’administració, s’ha fet un procés d’esquena a la realitat, que exigeix uns requisits quasi imposibles de complir per a moltes persones. Recordem que les condicions que exigia el reglament eren: estar inscrits en el padró de l’ajuntament per un període superior a sis mesos, tenir un contracte, que s’ha de fer efectiu a partir de l’aprovació de la sol·licitud, també per un període de sis mesos (“contracte de futur”), i presentar el possible certificat de penals del país d’origen. Per acabar d’augmentar la situació de desesperació de la població immigrada irregular, hi hem de sumar l’anunci fet pel govern de reactivar la política d’expulsions un cop finalitzés el període de regularització fixat.
Intentaré explicar breument alguns fets per tal que per un moment ens posem en la pell d’aquestes persones i puguem entendre el patiment i l’angoixa que estan passant. Perquè diem que les condicions exigides eren difícils de complir. Mireu, el tema de l’empadronament, que sembla un tràmit senzill, ja ha estat el primer obstacle. Temps enrere es va anunciar que la policia a través del padró perseguiria els immigrants en situació d’irregularitat. Molts, per aquesta por, no s’havien empadronat. Això fa que ja no compleixin un dels requisits demanats.
Pel que fa als antecedents penals, hem vist que en molts països no existeix aquest document o bé que degut a les seves corrupcions internes o la persecució de possibles dissidents polítics fa que moltes persones no rebin mai aquest document o arribi massa tard (fora del termini fixat). Personalment sé que alguns han optat per anar ells mateixos al seu país a realitzar les gestions per obtenir aquest document.
I per últim, entrem en el tema del contracte de treball de sis mesos. L’empresari ha d’acreditar personalment, és a dir, ha d’acompanyar a la persona que es vol acollir a la normalització i és l’empresari el que sol·licita i entrega la demanda. Us podeu imaginar quants empresaris estan disposats a fer tots aquests tràmits i adquirir aquests compromisos, sense parlar d’aquells empresaris sense escrúpols que cobren al propi futur treballador per iniciar els tràmits. I anem una mica més enllà: Quantes persones coneixem avui, del nostre país o de fora que d’entrada els ofereixin un contracte de sis mesos?
Fins ara només ha estat una anàlisi del procés de sol·licitud. Ara bé, aquí no acaba la cursa de despropòsits. Un cop es rep la resolució favorable, el nou treballador, per poder tramitar el contracte, ha d’anar a donar-se d’alta a la Seguretat Social i a l’OTG corresponent com a demandant de feina. Ens hem trobat que han tramitat l’alta de la seguretat social i a l’OTG els han dit que no els podien inscriure i a l’inrevés, que els han inscrit a l’OTG i no els han volgut fer l’alta a la Seguretat Social. Desesperant. És que després de tot aquest procés encara no podem parlar de persones treballadores amb tots els drets, perquè de deures en tenen molts. I encara una volta més. Si finalment aconseguim fer efectiu el contracte, el treballador no podrà canviar ni de província ni de sector laboral durant un any. Si no es compleix aquesta condició aquesta persona tornarà a ser irregular.
Queda molt camí per recórrer. Cal demanar amb força un nou enfocament de les polítiques migratòries. Ens estem jugant el model de societat que volem: una societat excloent amb diferents categories de ciutadans o un model integrador i cohesionat. Aquest nou intent de normalització ha deixat sense resposta a la gran majoria d’immigrants que han quedat fora del procés, ha provocat o provocarà noves irregularitats produïdes per la pròpia Llei i sobretot no ha estat un solució definitiva ni real per acabar amb la situació de marginalitat d’aquest col·lectiu.
Tere Jorge
(Publicat al 2006)

14 de maig 2008

El finançament de Catalunya


La proposta sobre model de finançament per a Catalunya que ha posat sobre la taula el tripartit tenia la voluntat de ser un punt de partida per al debat. I, des d’aquest punt de vista, és evident que havia de ser agosarada, seriosa, factible i provocadora; tot alhora. Em sembla que ho és i això resulta positiu. Però la manca de debat anterior i els ulls de poll que hem trepitjat, posen en evidència que hi ha massa gent, arreu de l’Estat, que s’ha acostumat que los coses siguin d’una manera i que només puguin ser d’aquella.
La proposta té, però, la voluntat ferma de canviar algunes regles del joc del model de finançament. I, en aquest sentit, va fins i tot més enllà que la pròpia reforma de l’Estatut.
En la formulació d’aquest nou model, hem tingut en compte alguns supòsits previs:
- l’actual model limita les possibilitats de creixement econòmic de Catalunya
- si Catalunya (que és el principal motor d’Espanya, amb el 19% del PIB) no creix, això afectarà el desenvolupament econòmic del conjunt
- Catalunya necessita més competències i més recursos per enfortir la cohesió social i mantenir un alt grau de solidaritat, tant a dins com a fora.
Com és el sistema que es proposa?
El sistema que proposem ha de permetre aconseguir dos objectius fonamentals: més recursos i més capacitat per decidir sobre els nostres impostos. Suposarà un canvi quantitatiu i qualitatiu transcendental respecte al model actual.
Els punts essencials són els següents:
1. Una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a Catalunya i que establirà un consorci amb l’administració tributària de l’Estat.
2. Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en uns percentatges que en cap cas poden superar el 50%, s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències.
3. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres comunitats de manera que aquestes puguin prestar nivells similars de serveis realitzant un esforç fiscal similar.
4. El major esforç fiscal realitzat pels ciutadans de Catalunya, mesurat pels impostos pagats en relació a la mitjana, s’ha de traduir en uns majors ingressos per al govern de Catalunya.
5. La inversió en infraestructures per part de l’Estat a Catalunya s’ha d’anar equiparant amb la participació percentual de Catalunya en el PIB del conjunt.
6. La capacitat de finançament per habitant que obtingui la Generalitat s’ha d’anar equiparant gradualment a la que obtenen les comunitats que gaudeixen de concert econòmic.
Aquest sistema resultaria més estable en el temps que els que s’han aplicat fins ara, ja que establiria uns pilars sòlids i a la vegada uns mecanismes d’actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant, oferint sempre els mateixos resultats.
És un model similar al vigent en alguns països federals i combina amb responsabilitat criteris basats en la corresponsabilitat fiscal, l’autonomia i la solidaritat. I tot això, sense exigir cap mena de privilegi per a Catalunya, ja que en ser un model federal i solidari té eficàcia general i es pot aplicar en altres territoris de l’Estat o fins i tot en el seu conjunt.
Finalment i pel que fa a la tan discutida publicació o no de les balances fiscals, el primer que hem de fer és pactar uns criteris comuns i decidir quins elements són els que han de figurar a les balances. Però un cop fet això (que no serà gens fàcil) la transparència exigeix la publicació dels resultats anuals. Tothom els haurà de conèixer abans de parlar i, sobretot, abans de fer certes concessions massa fàcils a la demagògia.
Àlex Masllorens és diputat al Parlament de Catalunya pel PSC-CpC
Publicat al juny del 2006

12 de maig 2008

Teresa Forcades, metgessa, teòloga, feminista, monja


Resulta sorprenent veure la Teresa Forcades, amb el seu hàbit benedictí i en l’escenari de la muntanya de Monserrat, dient les coses que diu. I també resulta sorprenent el seu itinerari personal, els seus atapeïts 39 anys. Teresa Forcades Vila va néixer a Barcelona, al barri de Gràcia, el 10 de maig de 1966. Llicenciada en Medicina el 1990, dos anys després se’n va anar als Estats Unitrs a fer l’equivalent del MIR, i a més es va treure la llicenciatura en Teologia a Harvard. El 1997 va entrar al monestir de les Benetes de Montserrat, va fer els primers vots el 2000 i els vots solemnes el 2003. I mentrestant s’ha tret el doctoral en Medicina, i ara està preparant la tesi doctoral en Teologia. Al monestir és, naturalment, la infermera, i també la cantora. Teresa Forcades és coneguda per les seves posicions teològiques i eclesials progressistes, amb temes com el feminisme i el diàleg interreligiós. Però resulta que els seus treballs teològics són sobre la Trinitat, cosa que d’entrada sembla més aviat abstracta i poc relacionat amb feminismes i interreligiositats. Però ella ho té claríssim: “La Trinitat és la màxima expressió de que la diversitat no és incompatible amb la unitat, sinó precisament al contrari: la condició més profunda de la unitat és la diversitat. Avui és essencial que puguem concebre la realitat última, Déu, com una realitat plural. Si no, ens surt una organització social en piràmide... no en va l’Església catòlica havia afirmat que la monarquia era la forma política més adequada a l’Evangeli! I no, és precisament al revés, i això té conseqüències per a la nostra realitat política, i familiar, i eclesial...”. Després de l’estiu sortirà un llibre seu titulat “La Trinitat avui”.
- Com veus l’Església, actualment?
- Jo hi veig un desfasament molt agut. Almenys en l’Església que jo percebo, i en la que es manifesta en els llocs més oficials. Últimament, arran de l’elecció del papa, he sentit sovint comentaris dient que els cristians, ara, ens estem acostumant ja a anar per lliure. I això té una cara positiva en el sentit de la promoció de la responsabilitat individual, però sobretot el que fa és reflectir aquesta situació de desafasament.
Jo no crec que hi hagi èpoques, o cultures, que siguin millors o pitjors que altres. Quan mirem el món, trobem el que trobem, i no podem dir que ara les coses estiguin pitjor que abans, com hi ha qui diu. Per exemple, des d’una perspectiva de dona, no estem pitjor. Fa poc vaig tenir ocasió d’anar a veure Yerma, de García Lorca, i la societat que reflecteix no és precisament gaire bona per a la realitzaciió personal de les dones (ni tampoc dels homes, tot sigui dit). Aquesta realitat ha millorat, i per a les dones ara hi ha unes oportunitats que abans no hi havia. I si parlem per exemple dels homosexuals, que fa quatre dies els tocava anar a la presó, ara no hi van, i per tant en aquest tema ningú no pot dir que hàgim perdut valors, sinó més aviat al contrari. Només qui està al capdamunt de la piràmide pot dir que les coses estan pitjor.
I el desfasament consisteix en el fet que l’Església diu que aquesta societat està malament, i cal esperar-ne una altra que estigui millor. I no, és amb aquesta societat amb qui l’Església s’ha d’entendre...
Ara que han sortit tants llibres d’entrevistes publicades amb el cardenal Ratrzinger abans de ser papa, n’hi ha un del 1996, d’un periodista alemany, que li pregunta si el seu plantejament és que el llegat de l’Església ha estat rebutjat pels fills i que ara el que cal és preservar-lo per poder-lo passar als néts. I ell diu que aquesta descripció de la situació no li sembla gens malament!
I en canvi, la meva realitat més propera, aquí al meu monestir, o la gent que puja aquí, o la que em trobo a les parròquies quan surto fora... aquesta gent també és Església, i viu les coses de tota una altra manera, i això és engrescador. Aquest estiu em van demanar d’anar a fer de traductora al Congrés d’Abats i Abadesses benedictins, a Roma, i vaig veure una manera molt plural de viure la fe catòlica. Hi ha de tot, hi ha una gran riquesa. Allà hi havia un bisbe filipí que deia que veiem la nova generació E (és a dir, la generació dels e-mails) com un problema, quan de fet, deia ell tot poèticament, “no són un problema, sinó un misteri, i hem d’escoltar la cançó que no canten”. Fins i tot quan sembla que no diuen res, la fe cristiana ha de ser capaç de descobrir les possibilitats que hi ha en ells i que estan amagades. En resum, que el que cal és anar a totes amb la realitat que tenim.
- Què passarà amb les dones, a l’Església?
- Aquest és un punt en què el desfasament és més clar. Ara es posa l’èmfasi en la complementarietat de l’home i la dona, que és la versió políticament correcta del que es deia abans: que l’home és el qui fa, i la dona complementa. Aquesta antropologia de la complementarietat, que pressuposa que cadascú té tasques diferents distribuïdes per Déu, té una conseqüència política doble: per una banda, que les dones s’han de dedicar als fills i a la casa, que és la tasca que Déu els ha encomanat; per l’altra, que els homosexuals no es poden casar, perquè no són complementaris.
Contraposada a aquesta antropologia tindríem l’antro-pologia de la gratuïtat. En la Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit s’estimen perquè sí, no perquè necessitin complementar-se, sinó gratuïtament. Aleshores, ¿com podem dir que l’amor matrimonial és un sagrament de l’amor de Déu si estem dient que la parella no s’estima gratuïtament sinó per complementar-se, per donar-se mútuament el que els falta, utilitarísticament? Si s’estimen amb l’amor de Déu, vol dir que no és perquè els falti res i necessitin complementar-se. I resulta també que l’amor homosexual pot ser tan sacramental com l’heterosexual, perquè no és un tema de complementarietat sinó de gratuïtat.
- Això té també relació amb el tema de l’accés de les dones al sacerdoci.
- L’exclusió de les dones del sacerdoci s’argumenta dient que Déu ha assignat unes tasques diferents a homes i dones. I no és així. I també s’argumenta amb allò de la tradició ininterrompuda. Però quan diem tradició ininterrompuda, no estaria gens malament veure quina argumentació hi havia, darrere aquesta tradició. I era que les dones no tenien capacitat d’autonomia personal, de decisió, de propietat... No fa pas tant que les dones van començar a poder votar, que és un dels signes més visibles de la capacitat de decisió personal. Fins al 1920 no arriba el dret de vot a les dones als Estats Units! O sigui que no fa ni un segle que s’ha trencat clarament aquesta idea de la manca d’autonomia i de consistència de les dones, que les invalidava per representar Jesucrist. O sigui que si parlem de tradició ininterrompuda, estem parlat d’una base d’aquesta tradició que ja no existeix.
- També es diu que Jesucrist era un home, i que per tant la seva imatge visible ha de ser un home.
- Sí, però això seria oblidar allò que deien els Pares de l’Església dels primers temps, que deien que allò que no ha estat assumit per Jesucrist no ha estat redimit. Per tant, si Jesucrist només ha assumit la condició humana masculina, vol dir que la condició femenina no ha estat redimida. O sigui que jo, dona, hauré d’esperar una “Crista” que em redimeixi... És obvi que Jesucrist ha assumit la condició humana tant masculina com femenina. I si és així, per què una dona no pot representar Jesucrist com a cap de la comunitat?
- Però el fet és que l’Església va en direcció contrària a això que estàs dient...
- No, tota l’Església no. Jo em resisteixo a identificar l’Església amb Roma, o amb la jerarquia, o amb una part de la jerarquia. O sigui que, alhora que critiquem determinades coses, el més important és potenciar el que funciona. I si ens piquen la cresta ja ens defensarem. Però jo la veig plural, l’Església. I és important tenir clar que la pluralitat no és dolenta. Almenys això és el que jo visc en el meu monestir...
- Per què et vas fer monja?
A mi, de petita em van batejar i vaig fer la comunió, i prou. El meu pare es definia com a ateu. Vaig anar a l’escola Pau Casals, que em van transmetre uns valors cívics importants, però on l’Església era vista com una cosa obsoleta. Però després, als 14 anys, vaig anar a parar a l’escola del Sagrat Cor, i allà un dia em van donar un Nou Testament, i en llegir-lo el primer sentiment que vaig tenir va ser d’indignació: “Per què no m’ho havien explicat, això?”. I a partir d’aquí vaig començar el meu procés cap al cristianisme.
Vaig col.laborar amb la parròquia de Sant Pere Claver, també amb Cristianisme i Justícia, i el 1992 me’n vaig anar als Estats Units, per continuar els estudis de Medicina alhora que em vaig posar a fer Teologia. Jo tenia clar que aquesta era l’època del laïcat, i ni se m’havia passat mai pel cap fer-me monja. Però l’estiu del 95 buscava un lloc per poder estudiar amb tranquil.litat, i vaig venir a parar aquí al monestir de Sant Benet. I el que em va passar va ser que quan venia a les hores de pregària amb les monges, després em quedava una estona, resava... un diàleg sense paraules, sense gaire contingut conceptual... davant el Crist que hi ha al finestral de l’església... I vaig començar a pensar: “T’imagines, que tu poguessis viure aquí?”. Això va anar creixent, i em vaig comprar la Regla de Sant Benet, que comença “Escolta, fill...”, i semblava que estigués dirigida expressament a mi...
I un dia l’abadessa em crida. La vaig anar a veure pensant: “Com ho ha notat?”. I ella va i em demana que, com que era metgessa, potser els podria fer una xerrada explicant què era la sida i quina problemàtica hi havia al darrere... Vaig respirar. I vaig pensar que era l’ocasió per veure com era la comunitat per dintre, convençuda que no hi lligaria gens, i em podria treure els dubtes del damunt definitivament. Jo feia poc que havia estat sopant amb l’Enric Vilà, que aleshores estaven muntant l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, i se’m va ocórrer parar una trampa a les monges, per veure com reaccionaven. Vaig decidir que en la meva xerrada apretaria amb el tema de l’homosexualitat, i que podrien tenir tres reaccions: o parlar-me de la moral oficial, o fer-se les progres per quedar bé, o dissimular. I pensava que totes tres reaccions em demostrarien que aquell no era el meu lloc. O sigui que en la xerrada els vaig explicar que una part important d’afectats per la sida eren homosexuals, i que la malaltia per a ells era més dolorosa perquè, per exemple, si eren cristians a vegades se sentien rebutjats a les parròquies, i els vaig parlar de l’Associació que estaven muntant, etc. Acabo, i aixeca la mà la Rosa Maria, que tenia 92 anys i ara ja és morta, i em pregunta: “En aquesta associació, hi ha gaires dones o tots són homes?”. I em va descol.locar. I la pregunta següent, d’una altra monja: “Però, a més del rebuig que poden tenir a les parròquies, també deu ser important el rebuig que poden tenir a les famílies, oi?”. O sigui que jo els parlava del tema de l’homosexualitat, i elles em van començar a preguntar per la realitat de les persones. I vaig concloure que aquest era el meu lloc, i dos anys després vaig entrar-hi.
- Una pregunta més per acabar. Com veus el món?
- És una cosa semblant al que he dit de l’Església. No el veig ni com una història d’èxit ni com una història de fracàs. El veig com una oportunitat, un espai per estimar, per aprendre a estimar i per a ser estimats. Hi ha una sèrie de realitats duríssimes d’injustícia, de dolor, de mala distribució dels recursos, i una sèrie d’oportunitats magnífiques en les persones, en els grups... Un lloc on l’Esperit està present amb una gran força, però un lloc, també, com diu la segona carta als Tessalonicencs, on és possible ofegar l’Esperit. I això no vol dir que sigui possible fer desaparèixer l’Esperit, però Déu n’hi do les possibilitats que hi ha d’ofegar-lo. Per tant, aquest aprenentatge d’estimar és un exercici de responsabilitat...
Josep Lligadas
(Publicat al juny del 2006)

11 de maig 2008

L'himne de l'Agulla



Tot sovint, en aquest blog, rebem comentaris anònims. Alguns d'amables. Alguns de mala fe. Però ens hem quedat sorpresos de rebre, de forma anònima, en el nostre domicili aquesta partitura que reproduïm amb agraïment.

8 de maig 2008

De Montgarri a Les, de cap a cap de la Vall d’Aran

La Vall d’Aran dóna per molt. I com que dóna per molt, aquí voldria destacar un parell de llocs peculiars, un a cada cap de la Vall, que val la pena de veure si un va per aquells verals.
El primer, el santuari de Montgarri. Es troba a la banda del Pallars, més amunt del Pla de Beret, i s’hi arriba en cotxe per una pista forestal en força bon estat o també, naturalment, a peu pels agradables i esportius camins de la contrada. Prop d’allà neixen la Garona, que va cap a l’Atlàntic, i la Noguera Pallaresa, que va cap al Mediterrani. El santuari no és en si cap gran monument, sinó una església de molta tradició, amb una Mare de Déu venerada de ben antic pels pastors, i que encara celebra unes concorregudes festes el 2 de juliol i el 15 d’agost. S’hi poden veure les restes de l’antic alberg de pelegrins, i es pot, també, quedar-se a dinar al restaurant que hi ha al costat. Però el que a mi em va fer més gràcia va ser llegir, penjada a la paret (i en venda a la botiga de records) la carta que allà va escriure mossèn Cinto Verdaguer el 15 d’agost de 1883, adreçada a mossèn Jaume Collell i després recollida en el seu llibre Excursions i viatges. Són un parell de magnífiques pàgines en què el poeta descriu, amb ulls i precisió de bon antropòleg, la baixada dels pastors al santuari, amb els diversos vestits segons les procedències, la manera de venerar la Mare de Déu, la manera de passar la nit, els actes religiosos... Una joia.
I en segon lloc, Les. Es troba ja tocant a França, en un paisatge pla i pacífic. Aquí del que es tracta és d’anar a veure l’Haro, en una placeta vora l’església. L’Haro és un tronc d’avet d’uns 12 metres d’alçada, que cada any per Sant Pere es planta al mig de la plaça, després d’haver obert amb tascons de fusta tota la seva part superior. L’Haro està plantat tot l’any fins que la nit de Sant Joan de l’any següent, després de ser beneït pel rector, és cremat i al voltant seu se celebra una gran festa de foc i dansa; a més, antigament la cendra s’escampava pels camps per assegurar-ne bones collites. És, òbviament, un ritu pagà de fecundació de la terra. Però té gràcia que, en comptes d’intentar fer-lo desaparèixer, el cristianisme optés per beneir-lo. Un bon símbol de com cal prendre’s les pràctiques i costums de la gent, si no fan mal a ningú...
Josep Lligadas
(Publicat l'octubre de 2006)

7 de maig 2008

Ecumenisme, o diàleg interreligiós?

Estem en època de força diàleg interreligiós i de poc ecumenisme. I és una llàstima, perquè totes dues coses són importants, totes dues s’han de promoure, i a més no s’han de confondre.
I un cop dita aquesta tesi inicial, m’explico. La paraula oikós, en grec, vol dir casa. I el derivat oikumene vol dir el conjunt de les cases, o sigui, en definitiva, el món on hi ha gent, el món habitat. D’oikumene en surt la paraula ecumènic, que vol dir universal. I, quan fa no gaire més d’un segle, diversos grups cristians van iniciar el moviment d’acostament entre les diverses Esglésies cristianes separades, amb l’objectiu d’aconseguir-ne algun dia la unitat, van posar-li el nom d’ecumenisme. O sigui que ecumenisme, que etimològicament vol dir universalitat, és la paraula que s’utilitza per parlar del moviment que busca la unitat de totes les Esglésies cristianes, superant les ruptures que al llarg dels segles s’han anat produint. Un moviment que va viure el seu màxim esplendor en els anys del Concili Vaticà II, quan semblava que aquesta unitat era realment possible. Ara, en canvi, i sobretot arran de la progressiva centralització i del paper tan preponderant i directiu del Vaticà dintre el catolicisme, l’ecumenisme viu hores més aviat baixes.
El diàleg interreligiós és una cosa més recent. És la voluntat que les diferents religions puguin conèixer-se millor, puguin aprendre les unes de les altres, puguin resar juntes, puguin fer algunes altres coses en comú, puguin ser factor d’entesa i no de divisió i, menys encara, de confrontació i violència. El papa Joan Pau II ha estat un gran promotor d’aquest diàleg, amb les seves trobades amb líders religiosos de tota mena, individuals i col.lectives. I aquest diàleg ha anat creixent també a nivell de base, sobretot arran de la presència cada cop més gran, en les nostres societats, de gent de religions diverses, a causa dels fenòmens immigratoris cada cop més en augment.
I anem ara al que dèiem al començament. I és que la novetat i els valors que es descobreixen en el diàleg interreligiós, potser estan fent oblidar el valor de l’ecumenisme entès en el seu sentit estricte, que és el de treballar per la unitat de les Esglésies cristianes.
El diàleg interreligiós no pretén cap unitat entre les diferents religions: pretén trobar-se, conèixer-se, intercanviar i, diguem-ho també, estimar-se. Però ser musulmà és ser musulmà, i ser cristià és ser cristià, i no crec que hi guanyéssim res intentant crear una mena de religió única mundial, que tindria molts números per ser una cosa sense gaire substància.
En canvi, l’ecumenisme té uns objectius molt clars i importants, que no caldria oblidar. No té sentit, que la gent que creiem en Jesucrist i en el seu Evangeli formem Esglésies diferents, de manera que la riquesa de la nostra fe, viscuda a tants llocs i de tantes maneres, no pugui ser compartida tots junts. I ja dic, sembla que això s’oblidi. Resulta menys compromès i més fàcil col.locar la relació entre catòlics, protestants i ortodoxos com una peça més del diàleg interreligiós, i oblidar-se de l’objectiu de recuperar la unitat que es va trencar fa segles.
No hauria de ser així. Els responsables de les Esglésies tenen el deure de treballar per aquest objectiu, veure quines diferències tenen, veure per quins camins es poden superar... amb totes les capacitats de fer-se concessions mútues que calgui. I la gent de la base, cal que continuem trobant-nos amb cristians d’altres confessions, pregant junts, llegint la Paraula de Déu junts, compartint tots els espais de fe i de celebració que calgui, per recuperar aquella unitat sense la qual la comunitat de seguidors de Jesús perd una de les seves senyes d’identitat bàsiques.
Josep Lligadas
(Publicat l'octubre de 2006)

6 de maig 2008

Unes vacances diferents

Aquest estiu ha fet deu anys que va començar la nostra aventura. Ara en diem “Colònies familiars”, però aquell primer any va sorgir com una proposta de tres famílies, ja amb criatures petites, i alguns amics, que ens unia, a banda de l’amistat, un entorn, la Cerdanya i una casa (a Pedra) on havíem passat molts estius de campaments, trobades, i la nostra vivència de fe (dins els moviments de joves primer i d’adults després).
Simplement era una manera de passar uns dies d’estiu sense cap pretensió més i en aquell moment sense plantejar-nos cap tipus de continuïtat. Era un plan puntual per a un estiu concret. La casa estava una mica atrotinada i ens havíem de cuinar nosaltres, però, com diria el Petit Príncep, “era la nostra rosa”. L’experiència va ser bona i l’any següent hi vàrem tornar, implicats ja amb el projecte de la casa, que s’havia fet tota nova i funcionava ja com a casa de colònies. Érem uns quants més, teníem més temps lliure (no ens havíem de fer el dinar) i vàrem començar a programar activitats: excursions, vetllades per la nit, debats a les tardes, passejades... Això ja demanava una certa organització. I així, any rere any, s’hi anaven afegint noves persones (famílies i solters). Alguns venien només uns dies, altres han vingut algun any i la majoria hem anat formant un grup estable, però mai tancat. El límit sempre ens l’ha posat les possibilitats de la casa (60 places) i això era un repte d’organització i de convivència. Alguns de nosaltres diem que és “un petit miracle”.
En aquests deu anys, hem fet tots plegats un exercici de respecte i tolerància que ha facilitat molt i molt la continuïtat d’aquesta experiència. Els nens s’han anat fent grans i han format les seves colles. És curiós perque esperen amb delit que arribi la setmana de “Pedra” i mai no han tingut un problema “gros” entre ells (potser, perquè els pares teníem molt clar que els problemes entre nens, ells els arreglen en cinc minuts, mentre que si els grans ens hi fiquem poden durar cinc anys) Continuem programant les activitats i seguim un planning totalment consensuat (això sí, som bastant assemblearis). Potser el que ve per primera vegada s’emporta dues impressions: per una banda que anem a toc de xiulet (de campana en el nostre cas) i això pot alterar el ritme vital de cadascú i, per altra banda, que és un espai totalment acollidor i privilegiat per compartir experiències, sensacions, opinions amb respecte.
Cada nova persona o família que s’ha afegit a la Colònia ens ha aportat noves possibilitats, depenent de les habilitats de cadascú (tallers per als nens, explicacontes, tertúlies per als grans, etc…). Tothom té talents que aportar. Penso que és important aquest ventall d’activitats que planifiquem perquè és una de les claus que fa que la gent s’ho passi bé i disfruti, i no sigui només una setmana de “panxing” total, que acaba sent avorrit.
Cada any triem un fil conductor de la Colònia que intentem lligar des de la presentació del dia i que compartim a la pregària del vespre. Intentem que cada dia tingui un lema que ens ajudi a la convivència i la reflexió de grans i petits i que tindrem present mentre fem les activitats del dia: excursió a peu o en bicicleta, visites turístiques, tallers, debats-tertúlies, etc…).
En aquests deu anys ha passat molta vida, hem crescut tots d’edat i d’experiència. Hem passat moments personals difícils i altres més feliços (les famílies han anat augmentant). Hem intentat adaptar-nos a les diferents sensibilitats i interesos de la gent. Hem hagut de canviar de casa, ara fa tres anys, perquè Pedra, la casa de la Cerdanya, va deixar de funcionar com a casa de Colònies. Però com deia algú a la celebració d’aquests deu anys, l’important no són les pedres, som les persones. I l’esperit, el “petit miracle” que són aquestes “vacances diferents” un xic agosarades, anirà on anem les persones que formem la Colònia.
Tere Jorge
(Publicat l'octubre de 2006)

5 de maig 2008

Una parella amiga

Ahir vàrem anar de casament. Es casava una parella amiga i tota la família, nosaltres dos i la Núria i la Laia, les nostres filles, hi estàvem convidats.
Com moltes altres vegades ha estat un moment d’alegria celebrar l’amor de dues persones amigues; com moltes altres vegades, ha estat motiu de record i renovació del compromís que nosaltres dos vàrem fer en el nostre casament. A diferència d’altres ocasions, però, celebràvem l’amor de dues dones, el seu compromís de vida en comú, i, a més, participàvem de l’exercici d’un dret pel qual molts i moltes han lluitat: la igualtat davant la llei de tots els ciutadans i ciutadanes, heterosexuals o homosexuals, i el seu dret a contraure matrimoni civil.
Mirant enrere uns quants anys, ens trobem a la porta de l’escola esperant la nostra filla gran; com nosaltres altres mares i pares amb els quals intercanviem algunes paraules de cortesia. No triguem a adonar-nos que en Miquel té dues mares, fet que ens confirma la Núria amb molta naturalitat. En un primer moment es barregen la sorpresa i la curiositat, de mica en mica, es va desplegant la amistat entre dues parelles amb un munt de coses en comú.
Ens uneixen primer de tot els nostres fills i filles, el Miquel, la Núria, la Marlèn, la Laia i el Josep. Ens uneix també un estil de vida proper; el desig de transmetre a la nostra canalla, amb la nostra vida i en el dia a dia, valors com el respecte, la solidaritat, el compromís amb el món que ens envolta... Ens uneix també la fe en Jesucrist, una fe compromesa i arrelada a la nostra història personal i col·lectiva, una fe que ens empeny a lluitar per una societat més justa i igualitària.
Què ha suposat per a la nostra família aquesta relació?
Aquest fet ha estat per a nosaltres l’obertura envers una realitat desconeguda. L’existència de famílies homoparentals -on les figures parentals són d’un mateix sexe- no és ara ja per a nosaltres una qüestió sobre la qual ens posicionem únicament des del raciocini, o des de la nostra història personal i educacional. Les famílies homoparentals, l’amor entre persones del mateix sexe, té noms i cognoms, té cares conegudes i estimades, es concreta en una experiència personal de trobada i amistat entre parelles, entre famílies.
Per a les nostres filles ha estat una experiència molt menys significativa que per a nosaltres. Nosaltres hem fet un procés personal i de parella en el qual ens hem anat resituant, ja que partíem d’alguns prejudicis i recels fruit de la nostra educació; elles viuen aquesta amistat des de la normalitat. És una realitat minoritària, però vàlida i propera, una mostra més de la diversitat que les envolta: famílies amb dues mares, companys adoptats, amics i amigues vinguts d’altres països, nens i nenes que han viscut la separació dels seus pares, infants amb discapacitats que lluiten cada dia per ser un més a la classe... realitats minoritàries però presents a les seves vides i a les nostres. Realitats que s’ofereixen com un repte per a tots i totes, en el compromís quotidià i tossut que com a cristians i gent d’esquerres sentim com a propi, el compromís de construir dia dia una societat més inclusiva, més rica i més igualitària.
M’atreviria a dir que les nostres amigues són gent d’Església. Ho són malgrat tot. Ho són malgrat que una part dels seus germans en Crist les rebutgi i les condemni, les compadeixi o les ignori; ho són perquè totes i tots els creients som Poble de Déu que fa camí en la Història, de la mà de Jesús, impulsat per l’alè de l’Esperit.
Estem convençuts que Déu, Mare i Pare, beneeix el seu amor, com el nostre.
Però cal, a més a més, “de tejas para abajo”, que els cristians i cristianes de base des de cada comunitat anem fent passos individuals i col·lectius envers el reconeixement d’aquesta dimensió de l’amor humà, de l’amor cristià.
Esther Ortega és mestra i Antonio Rubio és transportista
(Publicat l'octubre de 2006)

4 de maig 2008

Reflexions amb el Katrina de fons

Se’m fa difícil parlar de la catàstrofe. Tinc algunes impressions rebudes per la ràdio, la TV i la premsa. Molta gent ha opinat i de vegades m’ha fet l’efecte que els faltava tenir en compte més aspectes. Per això el que ve a continuació són reflexions que em faig, que no tenen cap més pretensió que pensar, mantenir-me despert: més o menys encertades.
Si aquí a Barcelona i rodalia ens passava un fet semblant que comportés tantes destrosses i l’evacuació massiva de la població, què passaria? Quina capacitat de reacció hi hauria? Segurament la reacció del nostre entorn administratiu (local, nacional, estatal, de la Unió Europea ) seria diferent, però quan penso en el model de societat cap al qual bona part dels poders fàctics econòmics ens volen portar...!
S’ha parlat de Kioto, però també llegeixes que hi ha registrats en el segle XIX huracans més devastadors.
S’ha parlat de racisme, però és clar que és un problema fonamentalment de rics i de pobres, en una societat que fomenta l’individualisme (qui té mitjans es pot espavilar), en què la seguretat sembla que te la puguis guanyar amb les armes que hi ha a l’abast. Però estic convençut que aquí també en conjunt en sortirien més ben parats els qui comptessin amb més mitjans.
Sembla clar que la catàstrofe ha estat molt més greu per culpa de la destinació dels diners dels pressupostos: les despeses d’una guerra treuen diners d’obra pública. Sempre he tingut el convenciment que, allà i aquí, hi ha una desproporció entre el que s’inverteix en la SEGURETAT oficial (militar i d’ordre públic) i les polítiques que afavoreixen i ASSEGUREN el benestar de la majoria de la població, el bé comú: ensenyament, serveis socials, vellesa, infància, sanitat, drogoaddiccions, presons...
És evident que les administracions no van saber reaccionar amb rapidesa. Preveien un desastre, però aquell no. La falta de reacció ha estat gravíssima i és una mostra de terrible irresponsabilitat dels diversos governs: al servei de qui estan?
La mentalitat reduccionista d’impostos a l’estil del govern americà s’estén. Els polítics necessiten que els marquem contínuament, que els exigim honradesa: és en benefici de tots. Els l’hem d’exigir, l’honradesa i la seriositat, per després poder-los defensar a l’hora de fer uns pressupostos més socials, redistribuint més bé el que hi ha i defensant augments d’impostos o més impostos si cal.
Aquests fets em fan valorar les societats o els sectors de societat que afavoreixen l’esperit col·lectiu, el sentit col·lectiu, que afavoreixen xarxes i lligams entre persones. La possessió de riquesa material genera desconfiança, pors (i més quan és present entre la desigualtat i la injustícia); la riquesa de llaços humans genera confiança i seguretat.
A Amèrica també s’ha vist la bona voluntat i la generositat de moltíssims ciutadans a títol individual, compadits dels seus veïns: posen en evidència la mala estructuració de la societat que passa com la més poderosa de la Terra.
I la pregunta podria ser: cap a quina mena de societat anem, tots plegats?
Josep Pascual
(Publicat l'octubre de 2006)

3 de maig 2008

Quan la mort és a prop


Ara fa gairebé tres mesos, la mare ingresava a l´hospital. Hi havia anat perquè tenia unes dificultats a l’hora de parlar i hi havia determinats moviments (com girar la clau a dins del pany) que ja no podia fer. Va entrar per la porta d’urgències pel seu propi peu, acompanyada del pare.
Li van fer unes primeres proves, i el primer diagnostic deia: “hematoma parietal esquerre” (vessament cerebral).
Els metges ens van dir que calia fer més proves per tal de determinar què era el que li havia provocat aquest hematoma.
Es va decidir el seu ingrés a l’hospital. Durant tot un mes (de finals de juny a finals de juliol) les proves s’anaven succeint, i el seu estat de salut anava empitjorant. Els metges deien que aquest hematoma podia estar provocat per una inflamació o una tumoració, però el seu diagnòstic trigava a arribar i la nostra angoixa anava creixent, mentre la mare anava perdent facultats a poc a poc, tot i que rebia una forta medicació que la mantenia dins d’una certa estabilitat.
La pregunta que fèiem cada dia era: “Se sap d’on li ve?”. “No, encara no n´estem segurs”, ens responien els metges.”
Dos dies abans del diagnòstic definitiu, la mare plorava desconsolada, perquè deia que no se’n sortiria, i que li amagàvem alguna informació. De fet només li amagàvem les nostres pors i les nostres sospites. Calia esperar! (que segurament no vol dir tenir esperança). Al dia següent, la mare li preguntava al metge: “Escolti doctor, pot ser càncer? “Sí , li responia el metge, pot ser càncer”.
La resposta definitiva dels metges estava a punt d’arribar. La mare tenia un tumor cerebral primari que creixia ràpidament. “No hi podem fer res, ens van dir, li queden de dos a tres mesos de vida”.
Aquest escrit el faig quan estem a punt d’esgotar els dos mesos, i els pronòstics es confirmen. La seva vida es va apagant, com una espelma a punt de consumir tota la cera. La mort és a prop, inevitable, implacable, inajornable, immisericorde, sense data i sense hora, però a prop. La mare no entén per què li toca a ella, si es trobava bé, si li anaven les coses bé. “Que he fet jo? Ai, Senyor, quines coses!”
No hi ha explicació. Passa cada dia, per què no ens havia de passar a nosaltres?
Pero la mort fa por, fa mandra, ens angoixa, ens entristeix, ens fa rebels.
Sí, ens fa rebels perquè no ens volem morir! Tenim la sensació d’abandó, estem sols i no trobem consol.
Busquem respostes, però no les trobem. Obro, a l’atzar, la Bíblia que hem va regalar un bon amic, sense buscar res concret. Algú em va dir un dia que podia ser interessant, obrir la Bíblia a l’atzar, i mirar de trobar-hi sentit, a la pàgina que surti. Ho faig, i trobo el vuitè poema de Job: “Tant de bo que jo sabés on trobar Déu”, diu entre altres coses. “...Però si vaig a llevant, no hi és; a ponent, no l´hi veig. Si es mou pel nord, no me n´adono; s’amaga cap al sud i no l’albiro”.
“Tant de bo que jo sabés on trobar Déu”.
... Ara, el que intento és que la meva mare visqui al màxim de bé aquest final. És l’únic i el millor que puc fer.
Jordi Nosàs i Martín és fill d’Antònia Martín García i arquitecte
Publicat l'octubre del 2006

1 de maig 2008

Jesús i la família (I)

El passat 30 de desembre va tenir lloc a Madrid una concentració en defensa, segons deia la convocatòria, de “la família cristiana”, suposadament assetjada per totes bandes. No serà mala cosa, doncs, veure què en diu i en pensa Jesús, sobre aquest tema. Quin paper té la família, per a un cristià, segons el punt de vista de l’evangeli?
La primera dada és que Jesús neix, certament, en el si d’una família. I que la seva família va ser clau per al seu creixement humà i per a la formació de la seva vivència de Déu. Els evangelis de Mateu i de Lluc, en els seus dos primers capítols, ens ofereixen escenes dels inicis familiars de Jesús, i el de Lluc, per dues vegades, remarca la vida de Jesús a Natzaret juntament amb els seus pares (Lc 2,39-40; 2,51-52). Certament que aquesta vida familiar no cal imaginar-la com un nucli reduït de pare, mare i fill, perquè això no té res a veure amb el que passava a la Palestina de fa dos mil anys, en què la família era un nucli ampli format per una xarxa nombrosa de parents. Però en tot cas, independentment de la forma concreta que prengués, sí que cal pensar en una vida familiar ben portada, i en la qual es vivia amb intensitat la fe d’Israel. I els evangelis també ens remarquen, a més d’aquesta fe, una intervenció molt constant i joiosa de Déu en el camí d’aquella família, i una gran fortalesa a l’hora d’afrontar les adversitats que sempre assetgen la gent senzilla. Tot i que també cal dir que, ja en aquestes escenes inicials, alhora que es vol remarcar la normalitat humana de Jesús, també es vol remarcar la prioritat que té per a ell el seguiment de la seva missió, que fa que, als dotze anys, deixi un dia la família, sense avisar, i es quedi al temple per dedicar-se a les coses de Déu (Lc 2,41-50). Evidentment aquesta és una escena elaborada per l’evangelista, però amb un missatge ja molt clar, que anticiparà el que Jesús farà quan sigui més gran.
Jesús, a partir d’un cert moment, marxarà de casa, i no per formar una nova família com hauria estat normal, sinó per iniciar una vida de profeta i mestre pels camins de Palestina. I cal dir que, al llarg de la seva vida pública, més aviat manifestarà un notable distanciament dels seus familiars. Els seus familiars més aviat li fan una certa nosa, i en tot cas assenyala clarament que la seva veritable família és la dels qui escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu, dintre els quals, certament, també s’hi podran incloure, sobretot després de la resurrecció, la seva mare i els seus germans. Però sense cap privilegi pel fet de ser-ho. De fet, en els evangelis sinòptics, les escenes familiars positives només les troben en els relats de la infància. Però després, al llarg de la vida pública, la seva família només apareixerà en boca dels seus contradictors, per criticar-li el seu origen humil (Mt 13,53-58; Mc 6,1-6; Lc 4,22-24), i quan sigui en boca seva serà sempre per aclarir que el que importa per a ell no són els llaços de la sang sinó els que crea el comú seguiment de l’Evangeli (Mt 12,46-50; Mc 3,20-21; 3,31-35; Lc 8,19-21; 11,27-28).
Vist això, doncs, en què consisteix, la “família cristiana”? En parlarem al proper número.
Josep Lligadas