Tinc 52 anys, estic casada, sóc mare de tres fills i treballo com a metgessa en un hospital des de fa més de 25 anys. Durant tot aquest temps la meva tasca ha estat fonamentalment assistencial, fet que m’ha donat l’oportunitat de tractar de prop amb persones en situació de feblesa i precarietat.
Sovint, quan ho miro retrospectivament, aquesta proximitat “professional” amb la feblesa la veig com una sort. En canvi, en el dia a dia, en cada situació concreta acostumo a viure-ho amb sentiment de duresa i d’aclaparament.
El que fa febles les persones són els problemes i la incapacitat o la impossibilitat de resoldre’ls. Inicialment, la feblesa amb la qual jo m’enfronto cada dia, és la derivada dels problemes de salut de les persones que acudeixen al hospital. Sovint, però, aquesta situació inicial és només la punta de tot un iceberg de problemes que viu la persona: història personal, dèficits o desarrelament culturals, problemes familiars, addicció a l’alcohol o a les drogues, problemes laborals, atur, pobresa econòmica, solitud, marginació, etc.
Com em situo jo davant d’aquestes realitats? En primer lloc, comptant amb les limitacions personals i institucionals, intento dur a terme una actuació mèdica correcta. A més, tracto de fer-me propera als meus pacients i als seus familiars. Amb això em podria sentir satisfeta, però l’esperit de l’evangeli m’empeny a anar una mica més enllà.
Tornant al símil de l’iceberg i revisant les meves actituds penso que la meva intenció sempre ha estat tractar d’estirar-lo per fer aflorar les febleses amagades que sovint són més condicionants que les afeccions somàtiques. Altres vegades, però, no he fet l’esforç de descobrir res que no fos visible i algunes vegades fins i tot he empès avall l’iceberg per no descobrir res més.
Per què tinc por de descobrir les febleses humanes? Per moltes raons: la falta de temps, les presses, els meus propis problemes, la por a la interpel·lació personal, i sobretot la por de descobrir quelcom que no podré resoldre, ja que això em provoca una gran sensació d’aclaparament. Davant d’aquestes situacions que em generen impotència, només veig possible una actitud: l’acompanyament. Acompanyar és escoltar, dedicar temps, fer sentir a l’altre la nostra proximitat, pregar. Si endurim el nostre cor, enfonsarem l’iceberg i les febleses no suraran, continuaran submergides. Si ens estovem, l’iceberg sortirà a la superfície de l’aigua, afloraran el problemes, descobrirem les febleses dels altres, tindrem l’oportunitat d’ajudar-los i de descobrir les nostres pròpies febleses, serem més rics espiritualment i estarem en el camí de Jesús.
Paquita Montaner és metgessaSovint, quan ho miro retrospectivament, aquesta proximitat “professional” amb la feblesa la veig com una sort. En canvi, en el dia a dia, en cada situació concreta acostumo a viure-ho amb sentiment de duresa i d’aclaparament.
El que fa febles les persones són els problemes i la incapacitat o la impossibilitat de resoldre’ls. Inicialment, la feblesa amb la qual jo m’enfronto cada dia, és la derivada dels problemes de salut de les persones que acudeixen al hospital. Sovint, però, aquesta situació inicial és només la punta de tot un iceberg de problemes que viu la persona: història personal, dèficits o desarrelament culturals, problemes familiars, addicció a l’alcohol o a les drogues, problemes laborals, atur, pobresa econòmica, solitud, marginació, etc.
Com em situo jo davant d’aquestes realitats? En primer lloc, comptant amb les limitacions personals i institucionals, intento dur a terme una actuació mèdica correcta. A més, tracto de fer-me propera als meus pacients i als seus familiars. Amb això em podria sentir satisfeta, però l’esperit de l’evangeli m’empeny a anar una mica més enllà.
Tornant al símil de l’iceberg i revisant les meves actituds penso que la meva intenció sempre ha estat tractar d’estirar-lo per fer aflorar les febleses amagades que sovint són més condicionants que les afeccions somàtiques. Altres vegades, però, no he fet l’esforç de descobrir res que no fos visible i algunes vegades fins i tot he empès avall l’iceberg per no descobrir res més.
Per què tinc por de descobrir les febleses humanes? Per moltes raons: la falta de temps, les presses, els meus propis problemes, la por a la interpel·lació personal, i sobretot la por de descobrir quelcom que no podré resoldre, ja que això em provoca una gran sensació d’aclaparament. Davant d’aquestes situacions que em generen impotència, només veig possible una actitud: l’acompanyament. Acompanyar és escoltar, dedicar temps, fer sentir a l’altre la nostra proximitat, pregar. Si endurim el nostre cor, enfonsarem l’iceberg i les febleses no suraran, continuaran submergides. Si ens estovem, l’iceberg sortirà a la superfície de l’aigua, afloraran el problemes, descobrirem les febleses dels altres, tindrem l’oportunitat d’ajudar-los i de descobrir les nostres pròpies febleses, serem més rics espiritualment i estarem en el camí de Jesús.
Article publicat al febrer de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada