Un dels requisits de la nostra identitat caldria que fos el coneixement de la nostra història. En canvi, és probable que l’educació rebuda es basi en un paradigma d’identitat monocultural. En altres paraules, associem el passat català únicament amb el món cristià, i desconeixem altres minories culturals i religioses que formaven –i tornen a formar– part de Catalunya.Catalunya fou la geografia de força jueus a l’Edat Mitjana. Aquí parlarem d’una d’aquestes figures il·lustres del judaisme català: Moshé ben Nakhman, conegut com a Nakhmànides (Catalunya 1194 – Israel 1270).L’obra de Nakhmànides és nombrosa, i està poc traduïda. Inclou comentaris a la Torah (els cinc primers llibres de la Bíblia jueva), comentaris d’altres llibres bíblics, textos i comentaris d’obres cabalístiques, jurisprudència jueva, poesia i epístoles. Va tenir com a deixeble un altre il·lustre jueu català: Shlomo ben Adret (un altre gran rabí desconegut).Fou la major autoritat rabínica de la seva època, a la seva Girona natal i arreu de Catalunya. Li plantejaven interrogants sobre com conciliar la llei jueva amb la llei del regne, qüestions de la vida quotidiana, preguntes sobre l’arribada de la redempció; requeriments als quals Nakhmànides responia a la seva comunitat jueva gironina, catalana i mundial.Encara que en fou admirador, va ser crític amb la filosofia racionalista de Maimònides. Considerava la revelació superior a la filosofia. Entre els seus comentaris bíblics destaquen els ensenyaments místics de la càbala. Els textos de Nakhmànides no són fàcils de llegir: un llenguatge força críptic, la profusió de cites de tots els textos del judaisme i les constants insinuacions esotèriques de les seves interpretacions pels iniciats al món cabalístic. Un text molt interessant de llegir és “La disputa de Barcelona”, escrit en hebreu pel nostre autor, en el qual es reprodueix la controvèrsia que tingué lloc l’any 1263. Aquell any, Nakhmànides va ser obligat a disputar públicament a Barcelona amb Pau Cristià, un convers al cristianisme. Hi van assistir Jaume I i Ramon de Penyafort. Jaume I felicità Nakhmànides pel nivell argumental. No obstant això, l’antisemitisme dels jerarques eclesiàstics, especialment els dominics, van pressionar i obligar Nakhmànides a marxar de Catalunya.La disputa durà quatre dies, però fou una ocasió perquè succeïssin manifestacions contra la religió jueva: prèdiques cristianes a les sinagogues, retirar de les funcions públiques els jueus i la censura cristiana dels textos rabínics. Aquesta disputa constituí un antecedent de les matances de 1391 i l’expulsió dels jueus de Sefarad el 1492. Disputes i prèdiques formaren un tot indissociable: el procés d’exclusió de la minoria jueva de la societat majoritària cristiana.Potser aquestes mesures antijueves, com ara l’expulsió de Nakhmànides de terres catalanes, es desconeixen. Però allò que avui no es desconeix són els seus mecanismes: l’expulsió i la segregació. L’exclusió dels immigrants és una realitat problemàtica de la nostra societat, com ho és el rebuig social que encara pateixen els jueus al segle XXI.Seria una bona opció començar estudiant la història de Catalunya per no continuar cometent els errors del passat. Defensar la nostra identitat no és només conèixer-la sinó també criticar-la i transformar-la.
Verònica Vives és investigadora de la Universitat de Barcelona i professora del curs de Gestió Multicultural(gestiomulticultural@yahoo.es)
2 comentaris:
Sobre aquest pensador podeu llegir a l'Enciclòpedia Catalana on-line, ara d'accés lliure, l'article/entrada dedicat a Benastruc de Porta.
Certament que és un personatge ben interessant, i que no és prou conegut i reconegut dins la nostra història!
Publica un comentari a l'entrada