20 de febr. 2008

Grup Tres Torres. Viladecans té història?



Viladecans és una població del Baix Llobregat que té, segons el cens, uns 62.000 habitants. La quarta població de la comarca, després de Cornellà, Sant Boi i El Prat.Viladecans ha crescut a un ritme brutal, des del petit poble de pagès que era fa cinquanta anys, amb una xarxa social feble, a l’acumulació de gent de tota procedència que és ara. Però tot i així, Viladecans té història, i vestigis històrics ben dignes de ser admirats. Té, sobretot, tres torres: la Torre del Baró, medieval, a la plaça de la Vila; la Torre Roja, als afores del poble però ara ja integrada al teixit ciutadà, la part central de la qual és medieval també; i la Torre Modolell, una casa-palau construïda al segle XIX per l’arquitecte figuerenc Josep Azemar per a la senyora Magdalena Modolell, il.lustre barcelonina que era propietària de mig poble, que també es troba a la plaça de la Vila i que ara és seu de l’ajuntament.D’aquestes “tres torres” ve el nom del grup, nascut ara farà quatre anys i agafat de l’associació de veïns del mateix nom que va ser punt de referència social i polític als temps de la transició. I l’objectiu és preservar i difondre el nostre patrimoni històric i cultural. No només el que representen les tres torres (ara estem batallant perquè la remodelació que l’ajuntament vol fer de la Torre Modolell no li faci perdre la personalitat), sinó molts altres elements que cal aconseguir que no es perdin, perquè això és bàsic de cara a mantenir els nostres punts de referència. Per no perdre els orígens, vaja. És allò de la Balenguera: “Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar...”. Perquè no volem que Viladecans sigui una acumulació de gent juxtaposada, sinó una conjunció d’històries: des dels pagesos que van fer possible que els aiguamolls del delta del Llobregat esdevinguessin conreables, fins als magribins, romanesos i llatinoamericans d’avui, passant pels altres immigrants, els majoritaris, vinguts de tot Espanya i que al llarg del segle XX van canviar radicalment la fesomia del poble.L’ajuntament de Viladecans no ha estat mai gaire sensible a aquesta necessitat de conservació històrica, i ha permès molta destrucció. Fins al punt que, quan el grup vam anar a Hisenda de Cornellà a inscriure’ns i demanar l’exempció de l’IVA, el funcionari, en llegir els objectius del grup, es va posar a riure: “Però si a Viladecans no queda res!”. Per sort, no és així. I per sort també, sembla que l’ajuntament ara ja té més sensibilitat. Al grup no som gaires, però la feina que fem diríem que té una eficàcia notable. Ara, a més d’evitar que desaparegui cap altre vestigi històric (el perfil dels carrers del centre, alguna cosa de caire modernista, una casa de façana magníficament simètrica i amb els símbols maçònics al capdamunt, l’ermita de la Mare de Déu de Sales, la masia de Cal Menut...), i de vetllar pel seu adequat manteniment, tenim el repte de la difusió: que la gent de Viladecans sàpiga les riqueses històriques que té, i tingui ganes de disfrutar-les, i que la gent de fora sàpiga que Viladecans també mereix ser visitat. I això es fa amb una senyalització adequada, uns materials senzills a repartir, etc. Tenim molta feina per davant, però ens agrada molt fer-la.