Potser tots plegats érem una colla d’il·luminats, o de desorientats entre somnis d’amor i llibertat en un món on regnen els tipus d’interès i els índexs de productivitat. Però érem al concert, cantant plegats que no estem mai sols amb la nostra solitud, que ens prendrem el temps de viure i de ser lliures, i que el més preciós paradís podria ser la Terra. Vam declarar l’estat de felicitat permanent per a tothom i vam denunciar com un sacrilegi el patiment de la humanitat. Cantant la tendresa, la nostàlgia i la utopia ens vam omplir de la força que dona el compartir.Com sempre vestit de blanc, l’ambaixador de la pau per la UNESCO, Georges Moustaki, es fonia en una trobada d’amics al Palau de la Música més que no pas en un recital de lluïment. Però és que els poetes no pretenen lluir-se –ni abans, ni ara que els anys no permeten pretensions de veu. Els poetes transmeten, contagien i comuniquen, amb la humilitat del gest, de la mirada i de la consciència del valor de l’avui. Agraeixo a Moustaki que no tingui cap complex, tot i els seus 73 anys, de seguir compartint el seu esperit de germà, camarada i còmplice, de pacifista del vers, de poeta dels sons. (Enllaç de video:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ramon, he seguit les teves instruccions i, com veus, he aconseguit col·locar-hi el video. Moltes gràcies!
Mercè Solé
sou genials!
Publica un comentari a l'entrada