1 de febr. 2008

Uns bisbes que mostren actituds tan poc cristianes...

De fet no m'agrada utilitzar el bloc de l'Agulla per fer-hi constar les meves opinions personals, perquè normalment tot el que hi afegim ha estat ja publicat i és fruit del treball de tota la redacció. Però aquesta vegada no me'n puc estar.
Ahir vaig assistir a un debat a ICV sobre l'estat laic que, francament, em va agradar molt. De fet no sé si els organitzadors n'eren gaire conscients, però la sala estava plena de gent cristiana, de parròquies, "de per lliure" i sobretot de moviments com l'HOAC, l'ACO i la JOC. Hi van participar Jofre Villanueva, del Moviment Laic i Progressista, Juan José Tamayo, teòleg prou conegut, i Xavier Pedrós, membre de la GOAC. A part, és clar, de Joan Herrera.
Es va parlar molt dels privilegis de l'Església catòlica, del seu reiterat incompliment d'autofinançar-se i de l'increment de pressupost que se li havia concedit per part del govern socialista. A mi, francament, em sembla que tenien tota la raó, que els cristians hem de pagar les nostres despeses i que sembla que la jerarquia no es refiï de la nostra capacitat per fer-nos-en càrrec. De fet, fa bé de no refiar-se'n, perquè si bé estic disposada a col·laborar amb els nostres moviments i la meva parròquia, penso que a un altre nivell estaria bé engegar una campanya de l'estil, "cap dona ni un cèntim" fins que canviïn unes quantes coses: sobre la dona, sobre l'organització de l'Església, i sobre les seves prioritats. El xantatge econòmic seria una menudència al costat del xantatge ideològic que ens fan, atribuint-se per cert una representativitat que no tenen.
Al marge d'això a mi el tema de la laïcitat tal com es planteja no m'acaba de fer el pes. Potser hi ha gent molt cremada amb l'Església, i segurament amb raó, però a mi em sembla que no és bo arraconar exclusivament a l'àmbit privat una dimensió, com la religiosa, que també és col·lectiva. Penso que és bo que parròquies, moviments, oratoris musulmans, centres de culte de qualsevol tipus estiguin oberts, siguin coneguts, ocupin de tant en tant espais i atenció públiques, es relacionin, participin de la vida ciutadana. Sense privilegis, és clar i amb esperit crític, també. Però no acabo d'entendre com, posem per cas, el club de fans de qualsevol "triunfito" pot gaudir d'un reconeixement públic, d'una presència de les autoritats i fins i tot del suport municipal, com em consta que ha passat en algun lloc, i en canvi una parròquia no. De fet sospito que en la nostra aparentment secularitzada societat la dimensió religiosa s'aplica al Barça, per exemple. Que s'ha convertit en una mena d'idolatria col·lectiva gens qüestionada.
I encara va sortir en el debat d'ahir un altre tema que em sembla contradictori amb la pretesa discreció de la laïcitat: Joan Herrera demanava que els cristians de base manifestessim més i més la nostra opinió públicament com a Església. Em sembla una bona cosa que la veu de la jerarquia no sigui l'única. Però falta que la gent i, sobretot, els mitjans de comunicació, ens vulguin escoltar. I em sembla que també la veu dels cristians "normals" s'ha de manifestar no només en funció de l'última declaració episcopal sinó sobre tantes altres coses... De fet aquesta és una de les pretensions de l'Agulla, que tampoc no voldríem parlar només des de la ideologia o de la teoria, sinó a partir del nostre compromís i dels nostres encerts i dubtes. En fi.
Quan al vespre vaig arribar a casa i vaig escoltar la notícia del comunicat, em va caure l'ànima als peus, però per contra em va semblar d'allò més encertat el comentari de Joan Herrera: "uns bisbes que mostren actituds tan poc cristianes..."
Mercè Solé

1 comentari:

Maria-Josep ha dit...

Mercè, m'afegeixo de cor al teu article. El meu posicionament és el que reitero sempre: els cristians que no pensem com els bisbes hem hem d'expressar. I jo ho faig, i alguns col.lectius com Església Plural ho fan, i de vegades, alguns grups de capellans (però com a col.lectiu els veig molt adormits).
I t'asseguro que si ens movem, els mitjans de comunicació també reflectiran allò que diem. Cal treballar-ho, però també cal moure's i, sobretot, fer pinya tots els que estem a favor del DIÀLEG PER LA PAU, DE LA TOLERÀNCIA AMB TOTES LES MANERES DE VIURE LA FE CRISTIANA, DE L'AGERMANAMENT.
Petons i pau
Maria-Josep