Límits

Una de les raons al·legades en contra del límit de velocitat a vuitanta per hora en algunes vies metropolitanes és que no és veritat que amb la reducció s’estalvia combustible i, en conseqüència, es disminueix la pol·lució. Com que no hi ha millor comprovació que l’empírica, ho he mesurat en el meu propi vehicle, aprofitant que ara els cotxes disposen d’instruments per conèixer el consum. L’estalvi derivat de mantenir el cotxe a vuitanta en lloc de mantenir-lo a cent-vint, durant 10km, en el meu cotxe és de 0,3 litres de gasoil. La conclusió és que mentre la demora per anar a vuitanta en aquest recorregut és de dos minuts i mig, pràcticament irrellevant, la despesa globalment mirada és notable i té impacte. Per exemple, per a un volum de 50.000 cotxes diaris en el cinturó de Barcelona, el quasi terç de litre de diferència representaria 15.000 litres d’estalvi de gasoil cada 10km. Aquest experiment no demostra res però confirma la sospita: no hi ha justificació racional per a tanta i tanta resistència a reduir la velocitat, tot i que és comprensible per la creença encara fortament arrelada en molta gent que tota limitació, reducció o renúncia és contrària al progrés i a la llibertat individual de decidir, de fer un negoci, de fruir... Els que veuen la limitació en termes de pèrdua i no de guany no han entès encara la dimensió global del món. La globalització és una manifestació dosmilista de la interdependència creixent. És en si mateixa ja un límit que arriba a condicionar petites coses del dia a dia com per exemple la velocitat d’un desplaçament.Però el principal desencontre és amb un mateix. Si algú es pensa que posar acotació o limitar el marge de certes decisions va en contra de la capacitat de decidir, va enganyat. Els que malporten el límit d’anar a vuitanta també malportaran altres limitacions, per exemple aquelles que imposa el propi cos per raó de l’edat. La llibertat és com un cavall blanc que galopa a cor què vols per un immens prat verd, però el cavall no és menys lliure pel fet de no volar. Interpretant el gran humanista francès Antoine de Saint-Exupéry: qualsevol pot donar l’ordre perquè es pongui el sol; només cal que fer-ho en el moment oportú per ser puntualment obeïts. I és que en realitat allò que et fa feliç se circumscriu en un minúscul escenari, dins del qual la llibertat és infinita.

Salvador Clarós