La jerarquia catòlica i l'obsessió per la llei

En el segle IV de la nostra era, en el llarg període que va des de l’Edicte de Milà de l’emperador Constantí (313 d.C.) fins al de Tessalònica de l’emperador Teodosi (380 d.C.), l’Església deixà de ser una comunitat de creients per a convertir-se en una puixant institució de l’estat romà. Sota la protecció dels emperadors, que descobriren el potencial cohesionador i adoctrinador de la nova fe per a donar solidesa a les estructures caduques de l’estat, els bisbes aprofitaren la llibertat de cultes instaurada per l’edicte de Milà i el recolzament de successius emperadors per abolir la tolerància religiosa i convertir-se en l’única religió oficial, que és el que imposà Teodosi amb el sobredit edicte. A finals de la quarta centúria, doncs, es convertí en un organisme directament implicat en les estructures de govern de l’imperi, carregat de privilegis i fortament jerarquitzat. Fou gràcies al suport de l’emperador romà, o dels seus successors els monarques germànics, que es produí la progressiva i massiva evangelització de la societat europea. La conversió significà, en la pràctica, una profunda mutació social: el canvi de les tradicions i costums (o almenys la seva adaptació a la moral cristiana), la imposició del calendari cristià i, fins i tot, la cristianització del paisatge. En definitiva, un notable procés de control i enquadrament de la població a instàncies de la institució eclesial. Les masses rurals van experimentar aquests canvis i abandonaren el paganisme sota la pressió mancomunada de l’Església i el poder civil, i en determinades ocasions després de conquestes militars i conversions forçades. Un element fonamental de la radical transformació de l’Església fou l’adopció del dret romà. Si en segles anteriors l’Església féu servir la filosofia grega, particularment el Platonisme, per a configurar el discurs teològic, a partir del segle IV s’apoderà del romanisme per a configurar les pròpies institucions i imposar la seva visió del món i la societat. El llegat jurídic romà, forjat en la llunyana època republicana, fou hàbilment depurat i s’eliminaren els elements més odiosos per a la nova concepció cristiana.L’element clau de la romanització jurídica és el concepte, adoptat com un fet fora de tota qüestió, de l’existència d’un dret natural immutable –lògicament d’origen diví–, previ i superior a la legislació positiva de les nacions. Contra el dret positiu dels pobles (iuris gentium) s’alçà el dret natural de procedència divina (iuris naturalis). Amb semblant argumentari l’Església va poder laminar la sobirania del poder polític, atès que el dret positiu s’havia d’adequar forçosament al dret natural superior, definit a partir dels atributs que Déu atorgà a l’home des del mateix moment de la seva creació. Cal matisar que aquesta concepció fou acceptada per emperadors i monarques perquè, de fet, no limità la seva autoritat sinó que l’enfortí, al considerar que el poder dels prínceps davallava directament de Déu. Això ha rebut el nom de com la teoria descendent del poder, magistralment definida per bisbes de la talla d’Agustí d’Hipona i Isidor de Sevilla.Amb unes premises com aquestes, l’Església aconseguí en pocs segles que el poder secular sancionés uns marcs legals plenament adaptats a la seva doctrina. Això s’observa molt avançat durant el regnat de Carlemany, un monarca franc elevat pel bisbe de Roma a la dignitat imperial el dia de Nadal de l’any 800. Des d’aleshores aquest monarca desplegà una intensa tasca legislativa que tenia l’únic objectiu de convertir en llei civil, els principis del dret natural. De manera que al llarg de l’edat mitjana tots els països europeus sancionaren, mitjançant lleis civils, la superioritat i infal.libilitat de l’Església, la inviolabilitat de l’estament clerical, determinades pràctiques religioses públiques i privades, desplegament d’una fiscalitat eclesiàstica universal basada en el delme, sancionament de determinades concepcions de la vida, el matrimoni i la família, visió patriarcal de la societat, condemna i persecució de l’homosexualitat, etcètera. Veiem, doncs, la importància de la llei per a l’Església, entesa fonamentalment com un mitjà per a manifestar en la societat la justícia divina, creadora de la llei i no creada per ella. A través de la llei els governants eduquen i corregeixen, per tal que la societat s’adequï al pla de Déu. No és d’estranyar, per tant, que l’Església restés atrapada dins d’una determina concepció jurídica de les relacions socials, fora de les quals hi ha poc més que el buit.Tot començà a canviar arran de la Il·lustració i les revolucions liberals del segle XIX, avenços notoris que van ser mal digerits per la jerarquia romana; recordem allò de “el liberalismo es pecado”. Acceptada a desgana l’autonomia de la societat civil, l’Església redoblà els seus esforços per controlar la producció legislativa per tal que aquesta no s’aparti dels principis del dret natural, definits per la pròpia jerarquia com a immutables. Per a aquest objectiu, a l’església mai no li han mancat aliats, arribant a fusionar-se amb règims polítics més que indesitjables. L’argumentari sempre és el mateix: la defensa a ultrança de la dignitat humana tal com fou establerta pel Creador i la preservació de la salut pública i el bé comú. No importa que en els actuals estats no confessionals aquest discurs no serveixi, atès que l’Església representa els seus membres però no és una institució representativa del conjunt de la societat. Ella mateixa se segueix considerant una “societat perfecta” prèvia a l’estat i no vinculada a cap instància secular. I en aquest punt ens trobem avui en dia. I desenganyem-nos, els bisbes, tal i com són educats i reclutats, mai no abandonaran la seva obsessió per la llei ni deixaran de vigilar estretament el “Boletín Oficial del Estado”. Passats segles, encara veiem la jerarquia catòlica obsedida pels codis civil i penal.El poble de Déu, els laics, poc tenim a dir en aquesta lluita permanent dels bisbes contra l’estat. Al llarg del segle XIX, com a conseqüència dels canvis liberals i de la separació entre Església i estat, hem passat de vassalls de la monarquia pontíficia a tropa de combat. Ens criden cotínuament a defensar la fe i el dret natural, ja sigui a través del vot, de la participació en partits catòlics, de determinat associacionisme religiós en bona part sectari i, fins i tot, com ha succeït darrerament, mitjançant manifestacions i agitació. Cal resistir per a manifestar que un sector del poble de Déu no nega l’autonomia de la comunitat política i que vol participar-hi democràticament a partir de les pròpies conviccions, no pas des d’una opció de força i de la cridòria, sinó amb humiliat i des del testimoni de la vida corrent. Almenys nosaltres no estem obsedits per la llei.

Josep Fernández Trabal és historiador