Jesús i la família (I)

El passat 30 de desembre va tenir lloc a Madrid una concentració en defensa, segons deia la convocatòria, de “la família cristiana”, suposadament assetjada per totes bandes. No serà mala cosa, doncs, veure què en diu i en pensa Jesús, sobre aquest tema. Quin paper té la família, per a un cristià, segons el punt de vista de l’evangeli?

La primera dada és que Jesús neix, certament, en el si d’una família. I que la seva família va ser clau per al seu creixement humà i per a la formació de la seva vivència de Déu. Els evangelis de Mateu i de Lluc, en els seus dos primers capítols, ens ofereixen escenes dels inicis familiars de Jesús, i el de Lluc, per dues vegades, remarca la vida de Jesús a Natzaret juntament amb els seus pares (Lc 2,39-40; 2,51-52). Certament que aquesta vida familiar no cal imaginar-la com un nucli reduït de pare, mare i fill, perquè això no té res a veure amb el que passava a la Palestina de fa dos mil anys, en què la família era un nucli ampli format per una xarxa nombrosa de parents. Però en tot cas, independentment de la forma concreta que prengués, sí que cal pensar en una vida familiar ben portada, i en la qual es vivia amb intensitat la fe d’Israel. I els evangelis també ens remarquen, a més d’aquesta fe, una intervenció molt constant i joiosa de Déu en el camí d’aquella família, i una gran fortalesa a l’hora d’afrontar les adversitats que sempre assetgen la gent senzilla. Tot i que també cal dir que, ja en aquestes escenes inicials, alhora que es vol remarcar la normalitat humana de Jesús, també es vol remarcar la prioritat que té per a ell el seguiment de la seva missió, que fa que, als dotze anys, deixi un dia la família, sense avisar, i es quedi al temple per dedicar-se a les coses de Déu (Lc 2,41-50). Evidentment aquesta és una escena elaborada per l’evangelista, però amb un missatge ja molt clar, que anticiparà el que Jesús farà quan sigui més gran.
Jesús, a partir d’un cert moment, marxarà de casa, i no per formar una nova família com hauria estat normal, sinó per iniciar una vida de profeta i mestre pels camins de Palestina. I cal dir que, al llarg de la seva vida pública, més aviat manifestarà un notable distanciament dels seus familiars. Els seus familiars més aviat li fan una certa nosa, i en tot cas assenyala clarament que la seva veritable família és la dels qui escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu, dintre els quals, certament, també s’hi podran incloure, sobretot després de la resurrecció, la seva mare i els seus germans. Però sense cap privilegi pel fet de ser-ho. De fet, en els evangelis sinòptics, les escenes familiars positives només les troben en els relats de la infància. Però després, al llarg de la vida pública, la seva família només apareixerà en boca dels seus contradictors, per criticar-li el seu origen humil (Mt 13,53-58; Mc 6,1-6; Lc 4,22-24), i quan sigui en boca seva serà sempre per aclarir que el que importa per a ell no són els llaços de la sang sinó els que crea el comú seguiment de l’Evangeli (Mt 12,46-50; Mc 3,20-21; 3,31-35; Lc 8,19-21; 11,27-28).
Vist això, doncs, en què consisteix, la “família cristiana”? En parlarem al proper número.
Josep Lligadas