Quan la mort és a prop

Ara fa gairebé tres mesos, la mare ingresava a l´hospital. Hi havia anat perquè tenia unes dificultats a l’hora de parlar i hi havia determinats moviments (com girar la clau a dins del pany) que ja no podia fer. Va entrar per la porta d’urgències pel seu propi peu, acompanyada del pare.
Li van fer unes primeres proves, i el primer diagnostic deia: “hematoma parietal esquerre” (vessament cerebral).
Els metges ens van dir que calia fer més proves per tal de determinar què era el que li havia provocat aquest hematoma.
Es va decidir el seu ingrés a l’hospital. Durant tot un mes (de finals de juny a finals de juliol) les proves s’anaven succeint, i el seu estat de salut anava empitjorant. Els metges deien que aquest hematoma podia estar provocat per una inflamació o una tumoració, però el seu diagnòstic trigava a arribar i la nostra angoixa anava creixent, mentre la mare anava perdent facultats a poc a poc, tot i que rebia una forta medicació que la mantenia dins d’una certa estabilitat.
La pregunta que fèiem cada dia era: “Se sap d’on li ve?”. “No, encara no n´estem segurs”, ens responien els metges.”
Dos dies abans del diagnòstic definitiu, la mare plorava desconsolada, perquè deia que no se’n sortiria, i que li amagàvem alguna informació. De fet només li amagàvem les nostres pors i les nostres sospites. Calia esperar! (que segurament no vol dir tenir esperança). Al dia següent, la mare li preguntava al metge: “Escolti doctor, pot ser càncer? “Sí , li responia el metge, pot ser càncer”.
La resposta definitiva dels metges estava a punt d’arribar. La mare tenia un tumor cerebral primari que creixia ràpidament. “No hi podem fer res, ens van dir, li queden de dos a tres mesos de vida”.
Aquest escrit el faig quan estem a punt d’esgotar els dos mesos, i els pronòstics es confirmen. La seva vida es va apagant, com una espelma a punt de consumir tota la cera. La mort és a prop, inevitable, implacable, inajornable, immisericorde, sense data i sense hora, però a prop. La mare no entén per què li toca a ella, si es trobava bé, si li anaven les coses bé. “Que he fet jo? Ai, Senyor, quines coses!”
No hi ha explicació. Passa cada dia, per què no ens havia de passar a nosaltres?
Pero la mort fa por, fa mandra, ens angoixa, ens entristeix, ens fa rebels.
Sí, ens fa rebels perquè no ens volem morir! Tenim la sensació d’abandó, estem sols i no trobem consol.
Busquem respostes, però no les trobem. Obro, a l’atzar, la Bíblia que hem va regalar un bon amic, sense buscar res concret. Algú em va dir un dia que podia ser interessant, obrir la Bíblia a l’atzar, i mirar de trobar-hi sentit, a la pàgina que surti. Ho faig, i trobo el vuitè poema de Job: “Tant de bo que jo sabés on trobar Déu”, diu entre altres coses. “...Però si vaig a llevant, no hi és; a ponent, no l´hi veig. Si es mou pel nord, no me n´adono; s’amaga cap al sud i no l’albiro”.
“Tant de bo que jo sabés on trobar Déu”.
... Ara, el que intento és que la meva mare visqui al màxim de bé aquest final. És l’únic i el millor que puc fer.
Jordi Nosàs i Martín és fill d’Antònia Martín García i arquitecte
Publicat l'octubre del 2006