Béns invisibles

Hi ha béns que no es poden adquirir en el mercat, i per tant no tenen assignat cap valor econòmic i sembla que no comptin encara que, en realitat, formen part d’una dimensió essencial del benestar. Estic parlant de les relacions entre les persones, és a dir, del clima humà d’una col·lectivitat determinada. Per exemple, anar a comprar a les botigues del barri ofereix una possibilitat de trobada i d’intercanvi entre la gent. Ser d’una associació o centre cultural és participar de l’acció cívica que transmet valors i enriqueix les persones. Pertànyer a una nissaga antiga del barri és estar ubicat, integrat i reconegut pel col·lectiu. Són béns essencials que proporcionen una qualitat en les relacions humanes de les quals en depèn una convivència feliç.

Es tracta de béns invisibles, a ulls del mercat. Els indicadors econòmics utilitzats per determinar la qualitat de vida, que tanmateix serveixen per fixar el preu de l’entorn vital, no mesuren aquests paràmetres perquè no estan basats en el consum. La ciència comptable d’ara no és capaç de determinar el valor de les principals components del benestar. En canvi, sí que és sensible a valors tangibles com ara el preu de l’habitatge; a la proximitat de grans superfícies comercials o centres lúdics; als espais privats i vigilats per tal d’assegurar la seguretat dels seus propietaris... Curiosament, té en compte tot allò que impulsa l’aïllament i la privacitat. Un dels indicadors utilitzats avui per determinar la situació benestant d’un col·lectiu és la contractació que fa aquest col·lectiu de serveis de telefonia, internet i plataformes de TV de pagament. No conec cap auditor social que per mesurar el grau de benestar es fixi en els hàbits de relació entre les persones. O en la utilització intensiva de l’espai públic entès com un signe clar de civisme.

Ara la gent està disposada a pagar per obtenir serveis que aparentment han d’incrementar el seu benestar. Alguns, emmirallats per l’espectacularitat de l’oferta, opten per anar a viure a barris nous amb vivenda unifamiliar, piscina, camp d’esports, vigilància privada, etc. No han calibrat, però, els avantatges de pertànyer a una comunitat antiga, amb tradició i amb valors que, encara que econòmicament invisibles, aporten benestar. La meva proposta és que preguntem al nostre agent immobiliari sobre les riqueses cíviques i culturals de la comunitat veïnal ofertada i que rebutgem aquells palaus que no estiguin envoltats d’un entorn de veritable qualitat social i humana.

Salvador Clarós

Publicat en el número 35, juny de 2003