Sostenibilitat social

Un dels eixos d’exposició i debat del Fòrum Universal de les Cultures és el desenvolupament sostenible. Es tracta d’un concepte que s’ha fet conegut d’ençà que els homes hem pres consciència de la finitud dels recursos del planeta i de la necessitat de moderar les nostres pautes de consum per tal de no exhaurir-los. Diem que l’explotació d’un recurs és sostenible si aquesta explotació es fa a un ritme no superior al de la seva reposició natural. Per exemple, el consum sostenible d’aigua potable és aquell que permet satisfer les nostres necessitats sense que això suposi malmetre els ecosistemes fluvials, o no provoqui l’exhauriment dels aqüífers subterranis.

Per analogia, i amb perdó del lector per la meva passió per les definicions, voldria parlar de la convivència sostenible: direm que una comunitat és socialment sostenible si aquesta és capaç d’existir a través del temps sense conflictes que comprometin la seva convivència pacífica. Cal que es donin unes mínimes condicions físiques d’existència, unes pautes de relació entre les persones, uns valors... en cas contrari, la societat en lloc de perpetuar-se es veu abocada a l’autodestrucció. És força interessant la idea perquè denota que perquè hi hagi convivència calen uns mínims, i també que cal mantenir-los en el decurs del temps.

Si es prescindeix temporalment d’aquestes condicions mínimes, per exemple prescindim de la justícia, l’equitat, la tolerància... apareixeran efectes destructors que, si bé es podran contrarestar també per un temps amb mesures policials repressives o d’extermini, faran créixer el germen del conflicte fins a fer esclatar la crisi. És el cas de les dictadures. És el cas dels imperis globals que volen conquerir la pau amb guerres preventives. És el cas de grups econòmics multinacionals que exploten la mà d’obra. És el cas de governs amb majoria absoluta que ho sotmeten tot, amb arrogància, al seu dictat. El que alguns ara anomenen terrorisme serien els primers símptomes d’escalfament de la societat global.

Podríem dir que la societat, avui global, és a dir, el Món, serà sostenible o no serà. Proposo que, com en el cas de la sostenibilitat mediambiental, cadascú analitzi personalment com l’interpel·len les relacions laborals, les desigualtats econòmiques, les presències de la immigració en el propi barri, l’urbanisme del nostre pais, el benestar propi i aliè... i vegi quins límits ha de respectar o quines renúncies cal fer per una convivència sostenible.

Salvador Clarós

Publicat en el número 37, desembre de 2003