El bisbe Blázquez i la guerra civil

Cal agrair-li al bisbe Ricardo Blázquez el que va dir en el discurs inaugural de la sessió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el passat dia 19 de novembre. Parlant de les beatificacions de màrtirs de la guerra civil, va dir bàsicament dues coses. La primera, aquesta: “En moltes ocasions tindrem motius per donar gràcies a Déu pel que es va fer i per les persones que van actuar; i probablement en altres moments, davant actuacions concretes, sense erigir-nos orgullosament en jutges dels altres, haurem de demanar perdó i reorientar-nos (...). Els que ens han precedit com a cristians en l’Església poden haver estat testimonis lluminosos de l’Evangeli, i en altres ocasions poden haver fet allò que l’Evangeli desaprova”. I la segona, aquesta altra: “La beatificació dels màrtirs per l’autoritat apostòlica de l’Església no suposa desconeixement ni minusvaloració del comportament moral d’altres persones, sostingut amb sacrificis i radicalitat. Davant tota persona que lluita honradament per la llibertat dels oprimits, per la defensa dels pobres i per la solidaritat entre tots els homes, inclinem el nostre cap, i remetem a Déu el judici últim de la seva vida i de la nostra”.Són unes afirmacions molt importants. I que ho són, ho demostra molt clarament el fet de les presses amb què alguns altres membres de la jerarquia es van afanyar a dir que aquí no hi havia cap petició de perdó, sinó que les paraules s’havien tret de context. I no és veritat. Aquí, parlant en el context de la guerra civil, certament que no es demana directament perdó, però es diu que caldrà demanar-ne. I es diu que l’Església ha d’inclinar-se davant els qui han lluitat pels oprimits. I es diu que és Déu qui jutja la vida de les persones, i no només “la seva”, sinó també “la nostra”.Pot ser que aquest camí encetat pel bisbe Blázquez quedi tallat aquí. Però tant de bo que no sigui així. Tant de bo que la nostra Església, a Catalunya i a Espanya, sàpiga afrontar la seva pròpia història reconeixent tant les seves llums com les seves ombres, perquè aquesta és l’única manera que les llums puguin créixer i les ombres es puguin anar fonent.