Espai públic

En una ciutat, l’espai públic és el que resta per exclusió del privat. Afinant una mica més -disculpeu la meva obsessió pel rigor en les definicions- cal recórrer a l’àlgebra per veure que allò que considerem públic és el conjunt complementari d’aquell altre que està format per totes les propietats privades. Per tant -alerta que això no és balder- no existeix la ciutat sense aquest espai intersticial que omple com un continu tota la malla urbana. L’espai públic, en definitiva, és una zona integrada, imprescindible, perquè ocupa l’espai lliure, com si d’un vessament d’oli es tractés, i fa fluir les relacions, el trobament, és a dir, la convivència.

És el lloc de la ciutadania. El carrer, que és la xarxa pública primària, és el gran temple de la ciutadania perquè determina els trajectes i els paisatges que fan de suport físic a la vida de la gent. Avui a la ciutat les vies peatonals i les places fan aquesta funció. També el lloc de treball, el mercat, i l’associació o el centre lúdic ja sigui cultural, esportiu o d’entreteniment. Tots aquests llocs són l’escenari i la gran exposició de les experiències humanes. Són el lloc del diàleg i de la política, és a dir, on es construeixen els consensos quotidians i els valors de la comunitat.

El discurs sobre l’espai públic, per si algú ja s’ho estava preguntant, ve a tomb de la propera inauguració del gran escenari on s’hi recrearà la civilitat: el Fòrum de les Cultures. I just per a l’esdeveniment, s’han inventat un espai escindit de trenta hectàrees que ocupa una posició absolutament excèntrica i aliena als centres de la vida quotidiana.

Aquesta, com totes les fires, necessita un espai fet a mida. Precisament un dels retrets al Fòrum, per contradictori, és que s’intenti representar la realitat fora de si mateixa, convertint els conflictes en discursos i reduint l’experiència intercultural a unes emocions puntuals i fora de context. Els organitzadors semblen ignorar que el lloc de trobada entre les cultures i veritable espai públic és a peu de carrer al districte de Ciutat Vella, o a ple bulevard parisenc o al hall d’un hotel d’El Caire. Ni la plaça de catorze hectàrees del Fòrum ni el centre de convencions, ni l’ombra projectada per la pèrgola fotovoltaica poden recrear l’espai públic. Aquest és el drama de l’urbanisme del Fòrum, que ha fet un decorat en comptes de construir ciutat.

Salvador Clarós

Publicat en el número 39, abril de 2004