Okupes

Tot sovint sentim parlar dels antisistema, uns activistes d’ampli espectre que, a diferència d’altres combatents socials, es caracteritzen per presentar una lluita que no focalitza cap objectiu concret sinó l’alternativa global. Quina? Això ja és una altra qüestió que no els pertoca a ells, perquè cercar alternatives és fer política, i la política resulta que és inherent al sistema. Arribats a aquest carreró sense sortida, caldrà acceptar que alguna cosa no funciona en aquest plantejament. D’entrada se m’acut que quan un ha decidit anar contra el “sistema” sencer és que ha perdut l’esperança de discriminar entre el bo i el dolent. És que ha renunciat a considerar la complexitat de les coses i, pres pel desànim, envesteix contra els molins de vent del poder, ja siguin ideològics, econòmics, polítics, culturals, àdhuc socials, simplement perquè creu que representen una amenaça.

La confusió augmenta quan es consideren antisistema els okupes. Ells es mouen en la intersticialitat del sistema, és a dir, entre els racons incòmodes i contradictoris com ara les cases abandonades. Intenten treure profit d’aquestes situacions, cosa ben legítima. Les seves accions persegueixen visualitzar la injustícia establerta. No volen, però, disputar el poder als injustos sinó només legitimar-se ells com a opció també vàlida. No hi ha manera més eficaç de fer volar pels aires una tesi que poder demostrar igualment la veracitat de l’antítesi. És per això que el okupes no son antisistema sinó una “cara” essencial del sistema: diguem-ne la “creu”.
No us crida l’atenció que els sectors progressistes de la societat, les esquerres -per dir-ho en paraules potser ara un pèl ambigües-, simpatitzin amb els okupes? Sobretot, quan aquestes esquerres tenen alguna petita parcel·la de poder és quan més simpatitzen amb els okupes. Serà que aquests polítics creuen que els okupes representen una punta de llança del canvi o bé perquè creuen d’amagat que aquesta dissidència pot empènyer un canvi social? Res de tot això. En realitat, els okupes només preocupen alguns directors de diaris i altres mediadors socials que els fan servir de “sparring” per exemplificar on estan els límits del dret a la propietat privada. Però a algunes esquerres en el poder el que realment els angoixa són els crítics actius del sistema, els que treballen des del teixit social plantejant constantment alternatives que generen incomoditat al propis polítics de l’esquerra. Per això intenten ignorar-los. Ignorats els crítics socials, visquen els okupes!

Salvador Clarós