Cal expropiar els habitatges buits?

La futura llei de protecció del dret a l’habitatge, actualment en tramitació, ha estat objecte de crítica per part de sectors del lobby immobiliari i de la dreta econòmica del país. Els crítics han embestit precisament contra aquell aspecte que, tot i no constituir el principal propòsit de la llei, és precisament la garantia necessària perquè es compleixi el que s’intenta regular: la necessitat d’expropiar el parc d’habitatges desocupats i que els seus propietaris no tenen cap voluntat de posar en el mercat.
Anem per parts: 1) del que es tracta és de retornar a l’habitatge la seva funció social, que ha anat perdent en favor d’un objecte especulatiu; 2) el que planteja fonamentalment la llei en projecte és que cal dotar d’instruments als ajuntaments per a l’adquisició de sòl per a fer-hi habitatge de protecció, d’una banda, i també regular una llarga sèrie de factors que facilitin l’accés a un habitatge digne per a tothom; 3) el govern, per mandat constitucional, ha de vetllar el dret a l’habitatge de tot ciutadà pel fet de ser-ho, i per tant té l’obligació de prendre les mesures necessàries i garantir que es compliran; 4) l’expropiació, que en el projecte de llei es planteja com a mesura de dissuasió semblantment a la funció d’una multa per a qui no respecta les normes de circulació, no és la finalitat de la llei sinó un mitjà per fer-la complir.
Alguns amb molt mala intenció han volgut fer sonar una certa alarma dient que l’expropiació que planteja el projecte de llei atempta contra el lliure mercat, contra els béns i el patrimoni, etc. És pur alarmisme. En primer lloc, el que es tracta és de fer que els habitatges buits o infrautilitzats recuperin la seva funció natural que és la de ser utilitzats per viure-hi i no pas com a instrument per invertir estalvis. La greu problemàtica que s’ha generat a casa nostra per l’enorme dificultat de nombrosos col·lectius per accedir a un habitatge, en especial els joves, ha fet que l’accés a l’habitatge passi a ser una prioritat social, que està per sobre de l’interès o del negoci privat. És en aquest sentit, que el govern insta les administracions competents a posar els mitjans, els recursos i els instruments legislatius necessaris per afavorir que aquells propietaris d’habitatges en desús, per la raó que sigui, els posin en el mercat, mitjançant fins i tot ajudes públiques. En cas de negar-se a fer-ho és quan es planteja l’expropiació.
Es tracta, com salta a la vista, d’articular mesures d’equitat i de justícia social per evitar que béns bàsics i de primera necessitat com és l’habitatge, però el mateix podríem dir de l’aigua o de la energia... siguin objecte de mercadeig quedant cada vegada més en mans d’un col.lectiu més reduït de persones. És clar que també sembla evident que la filosofia mateixa que hi ha en la base de la proposta projecta seriosos interrogants sobre el cada vegada més nombrós parc de segones residències que està envaint el nostre país, destruint el paisatge i el medi natural, que son també patrimoni universal de tots i no només d’uns quants. És sostenible la idea de les segones residències? Caldria regular-les també d’alguna forma? Llenço l’interrogant per si hi ha algun lector de L’Agulla que hi vol dir alguna cosa.

Salvador Clarós. Publicat el desembre de 2006