El 19 de novembre passat va morir el pare Ireneu Segarra, director durant quaranta-quatre anys de l’Escolania de Montserrat, l’escola de música en actiu més antiga, crec, d’Europa. A l’antiguitat s’hi uneix en aquest cas la innegable qualitat d’una institució que, a més, es troba al rovell de l’ou de Catalunya i s’hi uneix igualment l’àmplia difusió que ha tingut el mètode de pedagogia musical del pare Ireneu. Vaig estar esperant la notícia a TV3 sense cap èxit. No vaig aconseguir veure’n cap informació ni cap ressenya al telenotícies. Potser sí que ho van dir, però en qualsevol cas la notícia no va tenir cap mena de ressò i més si la comparem amb la darrera gesta d’en Dani Pedrosa o amb tots els comentaris de tots els jugadors del Barça que ens són servits puntualment dia a dia a cada edició informativa. Potser el pare Ireneu no prenia Cola-Cao. Potser els prop de vuit-cents anys de l’Escolania no són comparables als cent i escaig del Barça. Potser la música que no sigui del Gerard Quintana i de la Beth no té gaire valor o importància. Tant de soroll amb l’Estatut i sembla que no hi ha cap interès a parlar de coses que no siguin clarament mediàtiques i comercials. Quina Catalunya és aquesta? La “mediacitat” de la gent es veu que és el veritable criteri. I així personatges com Jaime Peñafiel o la suposada amant d’Arafat es passegen pel club de l’Albert Om. I, posats a repetir sèries ja emeses, no s’opta pels Borja o per la història de les sufragistes angleses sinó per emetre de nou El cor de la ciutat al canal de televisió digital.Una pena. Mercè Solé.
Publicat el desembre de 2006
2 comentaris:
Molt bo!!! Sí, a bastants ens va sorprendre que no s'hi donés gens d'importància, en contrast amb altres coses.
Sí, la veritat és que em va saber greu. De fet de vegades em fa la impressió que malgrat el bany maria nacionalista que vivim, l'atenció a la cultura catalana és sorprenentment fluixa i no només per part de les institucions. En fi, és qüestió d'anar treballant...
Mercè
Publica un comentari a l'entrada