Família

Família és una paraula carregada de sentits diferents, que evoca sentiments contraposats i múltiples connotacions. En la vida quotidiana, utilitzem aquesta paraula d’una forma imprecisa tant per referir-nos al conjunt de parents com per pensar en les persones amb les que convivim habitualment. En canvi, en un sentit antropològic, cal distingir entre els parents (totes les persones amb qui mantenim uns vincles afectius, morals i legals) i els membres del grup residencial o de la llar (amb qui convivim sota un mateix sostre). Mentre que els llaços de parentiu són durables i independents de les persones amb qui vivim, la llar és variable i al llarg de la vida anem convivint amb persones diferents.

Les formes de família que trobem arreu del món són ben diverses i han anat variant al llarg de la història. Però en totes les cultures conegudes hi ha formes d’organització social que podem anomenar com a famílies. Probablement, la humanitat va esdevenir humanitat en organitzar-se en famílies i aquestes es devien iniciar com a resultat de la prohibició de l’incest i de l’obligació d’aparellar-nos amb algú de fora del nostre grup de procreació. La universalitat de la família seria la conseqüència del fet que aquesta institució és la que millor acompleix les funcions de la procreació (reproducció, protecció i socialització o transmissió dels valors als fills) de cooperació econòmica i social entre els seus membres i de suport afectiu, assistencial i psicològic. Ara bé, la família pot adoptar una gran quantitat de formes i models diferents, que poden anar des de la poligàmia a la monogàmia, des de la família patriarcal a la conjugal igualitària, des dels grups extensos integrats per diverses generacions que viuen juntes a la família monoparental integrada per només una mare i un fill.
Quan parlem de família sovint pensem només en un model “tradicional” de família (la parella amb fills, amb una diferenciació dels rols de l’home i la dona) però de fet l’antropologia ens ensenya que és el model occidental de família el que és diferent a la resta. I si això és així és perquè a partir del segle IV va desenvolupar-se a Europa una concepció original de la família respecte a les que fins llavors s’havien conegut. La seva aparició i expansió té a veure precisament amb el concepte de família que l’Església va estendre durant segles. Es va configurar així una concepció de la família cristiana que es basava en la igualtat dels cònjuges (en contraposició a l’estricta separació dels sexes i l’exclusió total de la vida pública de la dona al món clàssic), i en un matrimoni basat en el lliure consentiment (els nuvis podien casar-se independentment de l’autorització dels seus pares, quelcom impensable en la majoria de cultures). Així mateix, les regulacions eclesiàstiques insistiren en la importància de la parella conjugal (en oposició a la poligàmia i a les famílies de llinatges), en la indissolubilitat del matrimoni (el divorci s’admet en la major part de cultures) i en el fet que la família occidental fos bilateral (és a dir, que es reconeixen tant els parents del pare com de la mare). Però l’Església predicà també una visió del matrimoni que tenia com a única funció la reproducció (cosa que no es justifica en cap text bíblic) i en la qual l’amor conjugal només tenia un paper secundari, admès com un mal menor. Aquesta idea de la família, que tot i anar suavitzant-se no es varià radicalment fins al Vaticà II, afectà durant segles a la concepció de la família occidental.
El que considerem com a model de família tradicional va acabar de configurar-se ja pràcticament a finals del XIX i per l’extensió del model de família que la burgesia va difondre. Va ser llavors quan la família va revaloritzar-se sobre la base del matrimoni per amor –no sempre junts fins llavors- i de la separació dels rols conjugals: l’home dedicat al treball extern i la dona entregada a les tasques domèstiques i a la maternitat, amb una forta autoritat masculina. Aquesta nova idea de la família va anar estenent-se fins a convertir-se en hegemònica als seixanta del XX, els anys de la “família conjugal triomfant”, uns anys de forta natalitat i de protecció de la família.
Fou precisament aquest model el que començà a qüestionar-se als setanta. És llavors quan començà a parlar-se de la crisi de la família. La mort de la família ha estat repetidament anunciada des de fa anys i celebrada pels uns com un símbol d’alliberament, mentre que d’altres ho han denunciat com al símptoma d’un enfonsament dels valors socials. L’increment del divorci, el decreixement del nombre de matrimonis, el descens de la natalitat i el major nombre de famílies monoparentals i de persones que viuen soles ha fet que molts hagin pronosticat la fi de la família. Però, està veritablement la família en crisi? En absolut. S’ha qüestionat un model familiar, però la família és més valorada que mai. Resulta simptomàtic, en aquest sentit, la forta persistència dels lligams de parentiu i la major importància que estan adquirint les relacions entre generacions a la societat actual. Mai en la història un nen en néixer haurà tingut tan pocs germans i cosins i mai un nen haurà tingut tants avis i besavis vius i això, lògicament, condiciona una visió familiar molt diferent.
A principis del XXI sabem que un bon nombre de matrimonis acabaran en divorci, que moltes parelles no es casaran, però sabem també que amb l’allargament de l’esperança de vida les relacions entre diverses generacions s’incrementen i que la majoria dels joves desitja tenir fills. La contradicció actual és que, mentre que les parelles es tornen més fràgils, les relacions de filiació són més estretes que mai, els fills són tots el producte del desig i no de l’atzar i mares i pares reivindiquen la seva paternitat. No hi ha, doncs, onades d’individualisme i d’egoïsme en les relacions familiars. De fet, la família és percebuda com una mena de refugi davant dels canvis constants del nostre món, davant de la globalització i d’un món cada cop més competitiu i poc solidari. Avui en dia es reivindiquen i fins i tot reinventen models familiars ben diversos, resultat de les opcions i oportunitats de cadascú. Són opcions que no només cal respectar, sinó fer possibles perquè aquesta diversitat és la millor mostra i garantia de la importància que continua tenint la institució familiar.

Xavier Roigé (Publicat en el número 32, el desembre del 2002)

Evangelitzar

Accepció típica i tòpica: Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, «Instruir en la doctrina de l’Evangeli.» Em sembla que no comencem bé, tot sembla una cosa de cap i de saber; amb tot, si el diccionari formula la definició d’aquesta manera és perquè reflecteix una impressió, una imatge del que durant molts d’anys ha deixat entendre l’Església. Els de l’IEC no són especialistes en teologia bíblica.
Contrast: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,/ perquè ell m’ha ungit./ M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,/ a proclamar als captius la llibertat/ i als cecs el retorn de la llum,/ a posar en llibertat els oprimits,/ a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Isaïes, citat per l’evangelista Lluc. Jesús és aquest ungit i és el subjecte d’aquests verbs. Caram, això fins i tot algú avui dia ho pot mig entendre. I quina diferència! La definició primera no especifica a qui cal instruir. La segona és molt explícita.
Formulació d’un contemporani: Jesús viu Déu com el fonamentador de la llibertat, el vindicador dels exclosos, el qui és present en l’amor, el qui té per arma la debilitat. (Vegeu el Quadern 104 de Cristianisme i Justícia, març 2001*). I el que Jesús viu és el que anuncia (amb la paraula) i el que fa (amb la vida), i és el que vol que s’anunciï i es visqui.

Josep Pascual
(publicat en el número 25, juny del 2001)

Esquerres

Diu que “esquerres” ve de la ubicació dels sectors més populars al parlament en temps de la revolució francesa. En tot cas, ara vol dir els plantejaments vitals i socials i polítics que tenen l’interès col.lectiu general com a prioritari, per damunt de la recerca de l’interès individual i grupal. De les esquerres són, doncs, idees com solidaritat, igualtat, fraternitat, justícia. I, també, pau, igualtat de drets, preservació del medi ambient...

Però les esquerres han fallat i fallen. Per exemple, per crear situacions d’opressió en nom de l’interès superior de la col.lectivitat, al qual cal sacrificar les vides personals. O, per l’altra banda, per oblidar, en nom del pragmatisme, la recerca seriosa d’un món digne per a tothom. Potser sovint manquen uns plantejaments més de fons, en el nivell dels valors, de la manera de veure les persones i les coses, del propi estil de vida.

Però en tot cas, queden clares dues coses: primera, que no és cert que la divisió entre dretes i esquerres ja no existeixi i que tot sigui igual; i segona que, per a nosaltres, els plantejaments d’esquerres s’acosten més al projecte de Jesús que els de dretes.

Josep Lligadas

Eleccions

Les eleccions són el moment en què de manera més visible s’exerceix la democràcia. O sigui: és el moment en què de manera més visible la ciutadania tria aquells que han de dirigir la societat en un determinat àmbit, en funció dels programes i criteris que hagin exposat.
El problema és que hi ha molta gent que considera que això no serveix de res, que és simplement un acte formal que no permet realment triar els criteris de govern, perquè els tals criteris estan ja marcats pels qui realment tenen el poder (bàsicament econòmic) en la societat. I perquè, a més, tothom qui arriba a governar acaba posant sempre per davant de tot el desig de perpetuar-se en el poder, i fent tot el que calgui per aconseguir-ho. I perquè, a més, quan un arriba a governar les temptacions de buscar el propi profit són sempre tan fortes que difícilment pot mantenir-se honest i al servei dels ciutadans. I perquè, a més, la propaganda és capaç d’enganyar molt i tapar la realitat de tal manera que un acabi votant una persona o un partit simplement atret per la demagògia, o per petits interessos mesquins, o pel fet de ser el candidat més o menys simpàtic.
Totes aquestes objeccions, lamentablement, tenen la seva raó. Però caldria assenyalar almenys dues coses:
Una, que la democràcia no consisteix només a votar quan toca. Consisteix també a crear opinió, ser membre actiu d’associacions, reivindicar espais de participació, protestar quan cal… També consisteix a convèncer els amics i coneguts que el món hauria de canviar i que no s’hi val a limitar-se a viure del que diu la tele. En resum, fer que els criteris i projectes que hom considera adequats avancin no només a l’hora de votar sinó també quan no es vota.
I dues, que, com s’ha vist prou aquests dies, no és indiferent que governi el PP o governi algú més civilitzat. O sigui que, encara que l’anomenada democràcia formal no sigui la cosa més brillant i eficaç del món, val la pena anar a les urnes per dir amb quin estil de govern i amb quina mena de governants possibles ens identifiquem i amb quin no.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 34, abril de 2003)

Dogma

Paraula absolutament incòmoda identificada amb qualsevol cosa que la jerarquia insisteix que s’ha de creure o s’ha de fer.
La paraula, però, deixada en el seu sentit propi, no és tan terrible, sinó que més aviat és una manera de mantenir punts de referència bàsics de la fe. Concretament, el seu sentit propi és aquest: una veritat considerada fonamental en la fe cristiana que en algun moment històric concret ha estat qüestionada (o ha semblat que era qüestionada) i que l’Església ha determinat, aleshores, que realment era essencial en la fe. Per exemple, quan als primers segles hi havia qui qüestionava si Jesús era realment Déu o realment home, va ser definit com a dogma que era totes dues coses indissociadament. O quan a l’època de la reforma protestant va semblar que Luter deia que els sagraments no realitzaven res en el creient, es va definir que Déu actuava realment a través d’aquests signes.
Fet i fet, de dogmes no n’hi ha gaires. Hi ha posicionaments eclesiàstics que es presenten com si fossin veritats definitives però no ho són (tot i que des de determinats llocs de jerarquia sembla que es vulgui confondre el personal fent com si ho fossin). I hi ha hagut també una tergiversació del sentit propi del dogma, quan en els darrers segles s’han definit com a dogmes coses que de fet són «veritats afegides», i no veritats que fins aleshores haguessin estat considerades fonamentals i que algú les qüestionés. Exemples de dogmes «afegits»: la immaculada concepció de Maria, o la infal.libilitat del papa…

Josep Lligadas
(Publicat en el número 26, a l'octubre del 2001)

Dignitat

No renunciar a un mateix, és a dir, preservar per damunt de tota altra cosa el valor de la persona. Viure amb dignitat o morir amb dignitat vol dir no veure’s obligat a fer concessions que neguin o menystinguin els drets, les llibertats, l’essència de la persona. La dignitat, doncs, és la llavor que ha col·locat Déu a l’interior de cada persona perquè aquesta pugui reptar-la o defensar-la o humiliar-la.
Ser digne és una capacitat de l’esperit. No depèn de les qualitats intel·lectuals o físiques o patrimonials... Sorprenentment, només depèn del grau de consciència que un té d’ésser fill del mateix pare, és a dir, fill de Déu.
No sempre els condicionants físics de l’existència ni el comportament moral de les persones fan honor a la seva condició: la fam, la guerra, la incultura... però per ser concrets, les desigualtats salarials i de tracte, o bé l’abandonament, la soledat, o bé la discriminació de gènere o d’ideologia o nacionalitat, és el que soscava constantment la dignitat de l’home. Com deia algú el segle passat, el principal horror d’aquest món no és l’holocaust sinó el silenci còmplice de la majoria.

Tere Jorge
(Publicat en el número 40, juny de 2004)

Cultura

Primera accepció: Anomenem «cultura» als costums, les maneres d’entendre el món, i els criteris d’actuació, de grups humans diversos. Totes les cultures són bones i mereixen ser valorades i, naturalment, respectades. Però també és cert que no són cap cosa sagrada i intocable. Per dir-ho amb llenguatge cristià, en totes les cultures hi ha plantejaments i actuacions (de més o menys abast) que necessiten conversió. Per exemple, quan en amplis sectors del món occidental es considera indiscutible l’objectiu de buscar per damunt de qualsevol altra consideració la màxima rendibilitat i benefici (vegeu els arguments de Bush per no ratificar els acords de Kyoto), això necessita conversió. O quan, a l’altra part de món, es considera obvi que a les noies se’ls ha de fer l’ablació de clítoris, doncs també. I així successivament.
Segona accepció: Anomenem «cultura» a aquell conjunt de coneixements i experiències que ens fan aixecar els ulls de la pura quotidianitat i ens fan viure la vida amb més intensitat i riquesa. Hi ha un mal ús d’aquesta accepció: quan es pensa que cultura només són els coneixements que té gent que ha estudiat molt; i no és cert: també ho és una bona manera de ballar, o disfrutar amb una pel.lícula, o dedicar hores a fer el pessebre. I hi ha un mal plantejament sobre el valor de la cultura: creure que això és cosa de burgesos, o que és una manera de passar l’estona de la qual es pot prescindir perfectament, o que no serveix de gaire de cara a construir una societat més justa, o que distreu de coses més importants; i no és cert: escoltar música o cantar en una coral, veure teatre o llegir novel.la, conèixer la història del propi país i del món, escriure poesia, tenir les antenes ben posades a tot tipus de novetats, fer de geganter per la festa major... tot això són coses que obren horitzons valuosos a la pròpia vida i de passada, per contagi, enriqueixen la dels altres.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 24, abril del 2001)

Corresponsabilitat

Aquesta paraula s’utilitza sovint, i quasi exclusivament, en àmbits eclesials. Per no utilitzar altres paraules que sembla que facin por o siguin tabú, com són “Democràcia” i “Participació”. I quan això passa, és per alguna cosa.
Això forma part de la voluntat de diferenciació per part de l’església catòlica en relació amb la societat civil, quan de fet, al llarg dels segles, l’església ha copiat diversos models sociopolítics de l’entorn social. ¿No seria millor reconèixer-ho, i ara també “imitar” el que després d’un legítim procés de discerniment evangèlic es cregui convenient “copiar” de la societat civil? ¿No seria millor parlar de democràcia i de participació de tot el poble cristià?
La por a la democràcia (“Compte que l’Església no és una democràcia!” es diu. També podríem dir que no és una monarquia, i massa sovint actua com a tal!), impedeix no sols una percepció positiva del pluralisme dins de l’Església, sinó les possibilitats reals per l’evangelització. Una organització més democràtica i participativa (més enllà de la democràcia purament formal, representativa i per delegació) permetria dotar-se de responsabilitats i mecanismes que evitarien el que ara passa: que a molts llocs no puguin accedir a l’eucaristia, o no puguin alimentar-se en grups de fe, o fins i tot conèixer el missatge. La monopolització de moltes funcions i responsabilitats per part de clergues, homes, cèlibes i alliberats, a sou, no fa encara possible una autèntica corresponsabilitat.
Corresponsabilitat vol dir construir una església no de categories de persones: laics, religiosos, capellans i bisbes, sinó unes comunitats on cada persona, sense discriminació de sexes, edats, estats, exerceixi el seu ministeri en bé de tota la comunitat. Això vol dir pensar en voluntaris, semi-alliberats i alliberats pagats, i planificar la seva formació i finançament. I vol dir també que tothom participi de les decisions que es prenen a les parròquies, als moviments, als bisbats... no solament en òrgans purament consultius sinó decisoris.
Quim Cervera
(Publicat en el número 27, desembre de 2001)

Conflicte

Sense el conflicte, la humanitat hauria tingut moltes dificultats per avançar. Individualment o col·lectivament el conflicte juga un paper fonamental en les nostres relacions, tant humanes com polítiques, ja que visualitza els diferents interessos de cada part. És un punt de partida del qual podem acabar beneficiats, perquè les parts ens haurem entès i podrem avançar junts; o bé haurem vençut o perdut, i serà senyal que el conflicte s’haurà donat entre parts que no estàvem en un pla d’igualtat, i hi haurà víctimes; o bé, simplement, haurem d’acabar constatant que el conflicte no té solució i cal acceptar de conviure amb ell.
Podem negociar, discutir, decidir i arribar a acords quan hi ha igualtat i bona fe entre les parts en conflicte, mentre que la violència, com a mitjà de resolució de conflictes, es dóna entre desiguals.
De conflicte sempre n’hi ha. Amagar-ho, silenciar-ho, forma part d’un sistema de funcionar on no es reconeix el conflicte com a generació de vida. Potser aquesta és la situació que estem vivint. Caldrà una pedagogia per saber viure en el conflicte? Hi ha poca acceptació del conflicte; allò que suposa posar-nos entre l’espasa i la paret ha d’estar ben farcit de contrapartides reconfortants com per pensar en ficar-nos en problemes.
En un món de desigualtats el conflicte s’ha de donar i s’ha d’airejar. Perquè cal que surtin a la llum les raons i contraraons que fan de la Terra de Déu, el món del plor.
Kitty Guirao
Publicat al número 23 (febrer de 2001)

Confiança

De fet, no és una paraula amb gaire bona premsa. I segurament no n’ha tingut mai: només cal recordar allò de que “l’home és un llop per a l’home” que deien els llatins; o els encanteris per protegir-se dels altres o, més encara, per fer-los mal; o les pors davant la natura o davant els innombrables perills de la vida, que feren néixer ritus religiosos de tota mena, incloent-hi els sacrificis humans (fins i tot dels propis fills, com pensava fer Abraham) per tenir els déus contents.
Ara, amb la Il.lustració i els avanços científics, ja no s’estila fer determinats ritus per protegir-se dels altres o de les fatalitats naturals. Però la desconfiança, sobretot envers els altres homes i dones, continua. Les guerres preventives de Bush i Aznar en són el símbol més tràgic, i fan créixer aquesta idea bàsica: l’altre, sigui qui sigui, és en principi un perill per a mi, i el millor que puc fer és estar preparat per defensar-me’n preventivament, i fer-ho així que vegi (o imagini) la possibilitat que aquest perill es faci realitat, ni que sigui en una cosa nímia.
Però resulta que confiar dóna pau, tranquil.litat i felicitat, i desconfiar estressa i destrossa l’ànima. O sigui que més val que de tant en tant et prenguin el pèl perquè t’has refiat d’algú inadequadament, que no pas viure amb l’angoixa de no poder-te fiar de ningú, i amb el constant càrrec de consciència de fer mal “preventivament”.
De fet, a Jesús li van prendre molt el pèl per fiar-se de la gent; tant, que el van acabar matant. Per a Jesús, aquest fiar-se de la gent incloïa un altre convenciment: fiar-se de la gent val la pena, encara que saps que pot fallar; i fiar-se de Déu val totalment la pena, perquè ell no falla i, encara que tot falli, ell dóna vida eterna.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 41, octubre de 2004)

Comunió

La paraula «comunió» té la seva història, els seus diversos sentits, i té qui vol donar-li un sentit interessat. Avui es fa servir sovint, a l’interior de l’Església, per diferents estaments normalment amb responsabilitats de direcció, com a arma llançadora per desmarcar els qui no estan d’acord amb un mateix. I normalment es diu que no s’està en comunió amb l’Església, per dir, de fet, que algú no està d’acord amb el qui parla, o amb el seu grup o tendència eclesial.
Ens cal passar d’un concepte de comunió, abonat en una època en què l’Església catòlica dominava els símbols, l’ètica, i les consciències, a un concepte de comunió que s’ha de moure en una Església que camina en una societat laica, democràtica i pluralista. Per això els liberals catòlics es queixen quan gent d’Església evoca la comunió perquè no vol acceptar la discrepància, o el conflicte. Al meu entendre hem d’anar encara a un concepte més enllà de comunió, que es distancia del significat de control tradicional jeràrquic, però també del pur significat del respecte liberal, i de la voluntat individual i opcional de sentir-se en comunió o d’unir-se a d’altres lliurement.
Comunió ve de comú-unió, és a dir, d’una construcció unitària feta en comú; per tant, és un procés mai no acabat. Des del desig profund antropològic de sentir-se germà i igual, i des del concepte sociològic de comunió, que augmenta el grau d’intensitat de la relació en els grups humans en el contínuum associació-comunitat-comunió, podríem dir que comunió és una construcció constant des de la diferència, des del pluralisme i des del conflicte, conflicte que pot ser fins i tot insoluble. Però per a Déu no hi ha res impossible, és Ell qui ens fa comuns. La comunió no serà definitiva fins a la comunió de tots i totes; aquí només és anticipació, signe relatiu, tast, en vasos de terrissa, sempre trencadissa, i no és mai exclusiva del qui l’anomena, o del qui creu que en té o que hi està. Pot haver-hi més comunió fora de l’espai que anomenem Església que no pas dins, sobretot si s’està en la línia del Crist, o sigui en la línia de ser germà dels més necessitats. Per això la comunió és un treball constant, que demana molta confrontació i diàleg en l’Església entre tots els estaments, grups i institucions. I també és un do que cal demanar a Déu.
Quim Cervera
(Publicat en el número 23, el febrer del 2001)

Classe obrera

L’any 1831 els treballadors de la seda es revoltaven a Lió per millorar les seves condicions de treball. És només un punt de referència. Perquè més endavant, a molts altres llocs i en molts altres temps, van ser els minaires, i els treballadors del tèxtil, i del metall, i de la construcció, i els de la salut, i els mestres... Homes i dones que es caracteritzen per: no disposar d’altres mitjans per guanyar-se la vida que la pròpia feina, la consciència que a partir de la pròpia actitud i acció és possible transformar les coses, però que la seva única força rau a actuar col·lectivament, ja que: 1) les millores no valen si no són per a tots i totes; 2) quan una persona pateix una injustícia, això afecta tot el col·lectiu; 3) l’accés a la presa de decisions ha de ser compartit, el poder es confereix des de baix, i no al revés, amb la participació de tothom. I això amb una visió àmplia, internacional.
I aquesta consciència ha portat benestar a moltes persones, ha fet accessible l’educació, la salut, l’habitatge, sistemes democràtics... a molta gent. També ha estat pervertida i ha amagat dictadures o s’ha vist bloquejada i manipulada per nacionalismes mal entesos, ha estat ofegada per l’individualisme, temptada pel consum, per l’oblit del qui pateix més, pel desagraïment respecte als milers de persones que amb la seva lluita generosa van fer possible un estat del benestar que es va desmantellant, per mitjans de comunicació al servei del poder. I pel pecat, vaja, si parlem en termes cristians. I potser s’ha tocat sostre en algunes coses i cal buscar noves formes d’acció, de participació i de relació.
És l’hora de recuperar aquests valors i aquesta consciència. Perquè el més important de la classe obrera no és si es treballa teixint amb una llançadora o introduint dades en un ordinador, sinó si continuem depenent de tercers per poder viure dignament, si mantenim un esperit lluitador i col·lectiu, si no deleguem la nostra veu, si tenim en compte allò que afecta el més pobre. I en aquest sentit si la paraula “obrera” no ens fa prou el pes, substituïm-la per una altra que ens sembli avui més significativa i que ens permeti identificar-nos-hi (per exemple, “classe treballadora”), però, sobretot, treballadors i treballadores d’aquest món, unim-nos, perquè de feina n’hi ha molta a fer!!! Mercè Solé
(Publicat en el número 35, juny 2003)

Capellà (o prevere)

Prevere ve de “presbíteros”, que vol dir ancià en grec. Capellà ve de capella, i capella diu que ve de capa petita (“capel.la”), del tros de capa que sant Martí segons la tradició va oferir a un pobre per abrigar-lo; allà on es guardava com relíquia aquest tros de capa s’anomenava capella, i el que cuidava d´aquell petit edifici era el capellà. “Se non é vero é ben trobato”. En català també se l´anomena “mossèn”, que procedeix de “monsenyor”. En castellà parlen de “cura” (de almas, com el metge d´ànimes), i encara molta gent el crida per “padre”, però de fet no és pare (biològic) de ningú. Potser sí que ho és moralment o espiritualment de molts, però també sovint el buit de no ser pare amb família “normal”, s´omple amb unes paternitats no massa sanes. I finalment hi ha la paraula sacerdot, massa lligada al culte i a les antigues religions que dividien el món en sagrat i profà.
Però, llavors, que és un capellà?. En la primitva comunitat cristiana, la funció del prevere es fa difícil distingir-la a vegades de la funció del bisbe. Sembla que és com una mà allargassada del bisbe, que es cuidava d´allà on ell no arrivava, i així s´ha anat entenent: un col.laborador del bisbe. Sant Pau anava col.locant preveres (ancians, persones de seny, amb experiència) al capdavant de les comunitats que ell anava creant. Eren els que presidien d´alguna forma la comunitat, l´eucaristia, s’encarregaven de la seva coordinació i animació, que diríem avui. I al principi s´escollien segons les seves qualitats, i molts eren casats, i sembla que algunes eren dones també.
Ja fa temps que parlem de la desidentificació del capellà, en un món tan canviant. Què li toca fer? Com ha de ser escollit? Quines són les persones idónies? ¿Quines condicions han de tenir?
Potser el patrimoni acumulat de segles el fa ser una mica de tot (massa “predicador”, “superior”, mestre”...), i ha acabat realment essent un veritable prevere -un ancià- (la mitjana d’edat dels capellans aquí supera els 65 anys): homes assenyats, companys de camí, bons consellers, molts d’ells sovint afeixugats, alguns decebuts, altres amb moltes fortaleses i resistències...
Potser ens cal un nou model, que trenqui els esquemes de sexe, d´edat, d´estat civil... i irrompi en ser servidors escollits per la comunitat, per estar per la comunitat, juntament amb molts altres serveis tant o més necessaris, que històricament sovint el prevere ha acaparat. Treballem-hi, i esperem-ho. Joaquim M. Cervera
(Publicat en el número 42, desembre de 2004)

Canvi

Que el món canvia no és una novetat. La notícia seria que deixés de fer-ho. El que és novetat, però, és la velocitat a què s’estan produint els canvis. I és per això que deu ser més interessant parlar de l’acceleració del canvi actual que de la seva mateixa existència.
A diferència de la situació present, des de la prehistòria i fins a la revolució industrial, han estat llargs els períodes en què aparentment tot continuava igual. El món sempre ha estat rodó, o sigui, global. El que ha canviat també és la nostra manera de veure’l: la primera imatge que des de la lluna rebérem de la terra ens ajudà a entendre col.lectivament que tots formem part de la tripulació d’una mateixa nau. Els canvis tecnològics i els culturals sovint ha estat les cares d’una mateixa moneda.
Immediatesa o ubiqüitat són característiques que defineixen les nostres vides actuals. Decidir un lloc per anar de vacances i comprar el bitllet a l’instant, o reenviar un “passa-ho” quan hem cregut que “hay motivo” -tal com ens deia el documental- són algunes de les noves possibilitats que ens ofereix aquest món canviant.
Canvi de segle, canvi de cicle, canvi climàtic... canvis estructurals i sobtats. Tot això ens comporta nous reptes i oportunitats davant els quals ens veiem obligats a adaptar-nos i actuar. Cal estar ben atents per saber cap on ens dirigim i actuar de forma decidida per tal que els nous canvis no generin noves formes de pobresa i exclusió social, sinó que, al contrari, contribueixin a la igualtat de tots i totes. Marc de San Pedro
(Publicat en el número 41, octubre del 2004)

Bisbe

Trobem escrit a l’evangeli de Mateu que Jesús va dir: “Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau”. Magnífica definició del servei del bisbe a la comunitat cristiana.
No pretenc insinuar que els bisbes vulguin ser ells importants, els primers (hi ha de tot en la història antiga i actual de l’Església). Sinó perquè de fet la funció, el ministeri, la tasca que al bisbe de cada diòcesi la tradició cristiana li encomana és la de presidir i ser guia de la comunió dels deixebles de Jesús a una determinada porció de l’Església (a cada Església local). I aquesta presidència i guiatge ha de ser un servei.
Si no ho és, no compleix el mandat de Jesús. Un servei entre germans, entre amics (llegiu Joan 15,15). Si els bisbes són els “successors” -potser seria millor dir els continuadors- dels apòstols, d’aquells homes senzills i creients que Jesús va escollir, el seu servei ha de ser el mateix que a ells es va encomanar: anunciar la Bona Nova, l’ensenyament de Jesús, formar comunitats de deixebles entre tots els pobles sense exclusions ni privilegis, celebrar en aquestes comunitats cristianes els signes -eucaristia, sagraments— que expressen i comuniquen la fe, l’amor, l’esperança que Jesús ens va deixar.
Tot això s’ha viscut i realitzat -o no- de maneres molt diferents a través de la història. Hi ha hagut un bon grapat de bisbes sants i un altre bon grapat de bisbes indignes. La manera d’exercir el seu ministeri, o de com han estat triats, ha canviat molt segons les èpoques. I pot continuar canviant. Per exemple no és cap norma immutable que els nomenin des de Roma i que no puguin ser elegits més democràticament (així es feia segles endarrera). Com seria bo que tots -ells i nosaltres- féssim més cas, encara que sigui sense exagerar, del que va deixar dit Jesús i consta a l’evangeli de Mateu 23, 8-10. Joaquim Gomis
(Publicat en el número 7, desembre 2003)

Armamentisme

El nou tractat -que no constitució- europeu, hagués instaurat, en cas de la seva aprovació, l’Agència Europea d’Armament, Investigació i Capacitats Militars. Tot un signe del funcionament pel qual sembla haver optat el nostre món. Estem en un tren que ens porta a perpetuar la preparació de la guerra com a mesura per dissuadir la mateixa guerra -cosa que està en l’imaginari dels poderosos-. Tot plegat un dispendi de recursos econòmics que no es destinen a millorar les relacions entre les persones, els pobles i les cultures. Val la pena saber que no comprar un avió de guerra significa poder construir quatre hospitals perfectament equipats. És la mesura de la tragèdia. Aquesta és una estratègia que fa més rics als que seuen en la seguretat d’unes societats individualistes, porugues, mandroses col·lectivament, i que amuntega víctimes en el traster del món -on els hem col·locat nosaltres-.
Volem la pau! I aquest és un crit incompatible amb la injustícia, i incompatible amb l’armamentisme en el qual estem instal.lats. Kitty Guirao
Publicat en el número 43 (febrer de 2005)

Amor

Una magnífica paraula, però que pot voler dir moltes coses diferents. Els grecs antics, que pel que es veu eren força més precisos que nosaltres en aquests temes, tenien quatre paraules per dir això que nosaltres diem amb una de sola (o potser amb dues: perquè «estimació» també té significats semblants, però sense que puguin distingir-se amb precisió). Els quatre significats grecs es poden correspondre a les quatre significacions de la paraula. I encara hi podrem afegir un darrer significat, que no sé si en grec el tenien:
1. L’amor entès com a relació sexual i com a enamorament de parella. En grec és, clarament, «eros».
2. L’amor i l’afecte familiar, el suport mutu que es dóna entre esposos, o germans, o pares i fills… en què hi ha elements de pura gratuïtat, altres de «crida de la sang», i altres de comunitat humana més propera, en la qual hom sap que pot recolzar-se. En grec correspon al verb «stergo».
3. L’amor d’amistat, l’estimació corresposta entre dues persones, l’estimació a alguna cosa que produeix satisfacció i que resulta gratificant. En grec, «filia».
4. L’amor desinteressat i desprès, el que fa que un vulgui el bé de l’altre sense esperar-ne res a canvi, l’amor que és possible tenir fins i tot als enemics. En grec és «agape», la paraula que Jesús tant repeteix a l’evangeli.
Tots quatre significats corresponen a sentiments, actituds i vivències valuoses, i que a més es complementen. I que també, naturalment, es poden pervertir i fer malbé de molt diverses maneres.
Una de les perversions és convertir l’amor sexual, o familiar, en aprofitament de l’altre. I una altra (potser la més lamentable), és la que correspon a la cinquena significació, la que no sembla tenir equivalent grec. És la que converteix l’«amor» del quart significat en una mena de sentiment o d’actuació que té com a principal objectiu satisfer les pròpies ganes de sentir-se generós i bona persona, en comptes de mirar el que l’altre o els altres necessiten, o esperen, o els pot anar bé. I aquesta perversió es dóna tant en els nivells més propers i quotidians com en els grans plantejaments socials. Josep Lligadas
Publicat en el número 38 (febrer de 2004)

La felicitat, a Mataró

Necessitat de canvi

La societat globalitzada mostra amb signes diversos que hi ha un exhauriment de model econòmic, tecnològic, laboral i productiu, religiós, i de molts diversos ordres. En dóna mostres amb un escalfament global que portarà conseqüències; l’aparició de nous i la cronificació dels vells conflictes interculturals; malalties psíquiques que expressen una manca de satisfacció o de sentit; aparició de grans fluxos migratoris ara a escala global que desestabilitzen els mercats i posen en crisi la convivència; tecnologia enfocada a la individualitat, que contamina o que exhaureix els recursos, etc. Podríem dir que ara més que mai l’empremta humana és profunda, perillosa i insostenible en un futur immediat.
Tot apunta doncs a que ens trobem davant la necessitat imperiosa de canvi. Tanmateix els signes que rebem al voltant nostre no són de canvi. La política institucionalitzada amb prou feines diagnostica la crisi actual i acaba perdent-se en parlamentarisme de confrontació estèril per als interessos dels ciutadans. Hi ha un muntatge mediàtic que realimenta i converteix la política en espectacle permanent. Han baixat alarmantment els nivells de crítica intel·lectual i sembla imperar un cofoïsme benestant. Sembla que els ciutadans van perdent l’interès pel que és públic, si analitzem els resultats de les passades eleccions municipals a casa nostra.
Un canvi s’acosta però no el sabem veure. Probablement perquè no mirem en la direcció adequada. Avui encara arrosseguem el complex de somiatruites per aquell que instal·la unes plaques solars a casa seva, canvia els seus hàbits de transport, es planteja si ha d’anar o no a votar o si ha de votar en blanc, disminueix la seva jornada laboral, consagra la seva vida a l’ajut humanitari o decideix viure en comunitat... El que abans era qualificat d’utopia ara es reconeix com una opció de futur. I cada vegada són més els que amb convicció ho converteixen en opció de present. És per aquí per on està entrant el canvi?
L'AGULLA 55. Juny 2007

Eleccions: noves idees

Noves eleccions, nous resultats (més o menys continuïstes), noves abstencions, nous vots en blanc, nous alcaldes i alcaldesses (poques), noves protestes, noves reaccions, noves interpretacions... ¿noves idees?
Com sempre, abans, durant i després hem sentit els experts i els profans fent lectures de tota mena sobre els perquès de tot plegat. Quasi tothom ho sap tot. Però, ¿de debò es pot interpretar la psicologia col.lectiva d’un poble amb arguments senzills? A mi, francament, em sembla que no.
Diuen els més pessimistes que els polítics ho fan gairebé tot malament, que s’han instal.lat en la comoditat del poder, que s’han allunyat de “la gent”, que no entenen els problemes “reals” de la població, que no ténen programa... Però, anem a pams. ¿Algú ha anat a les seus dels partits a demanar els programes, que hi són, per llegir-los abans d’anar a votar? ¿Algú pensa realment que a aquestes alçades de la pel.lícula el vot depén més del programa que de l’experiència que ja tenim acumulada i l’opinió formada sobre els candidats i els seus grups? ¿No hem vist mil cops els alcaldes i regidors passejant pel carrer, parlant amb la gent i reunint-se amb entitats?
Els més optimistes afirmen que els nostres municipis han millorat tant en els darrers anys que molta gent es queda a casa a l’hora de votar perquè saben que res no canviarà i ja els està bé. Potser tampoc no n’hi ha per tant. Sobretot perquè tots coneixem persones que les passen ben magres, que viuen amb massa pocs recursos, que treballen molt i no ténen unes condicions de vida prou dignes. Però, d’aquí a dir que tant és el què fem i que no podem canviar res...!
¿De debò hi pot haver algú que pensi, seriosament, que tant hi fa votar el PP, ERC, Ciutadans o la Plataforma per Catalunya? Em sembla que ens hem tornat massa reduccionistes i que busquem excuses de mal pagador per quedar-nos a casa. I no solament quan arriben les eleccions. Aquest és el problema: també ho fem davant de tantes altres injustícies. En bona part, allò que ha desaparegut és la lluita col.lectiva per millorar les condicions de vida de la comunitat.
És cert. Hi ha plataformes arreu del territori. I no totes són iguals, algunes conserven aquest esperit de combat. Però m’atreveixo a dir que són minoria. La major part de les plataformes arreu del territori són contra algún projecte, ja sigui un equipament social, una infrastructura o la presència d’una minoria que ens fa nosa. I davant la manca de projectes col.lectius, arriba l’oferta casa per casa, família per família. Aquesta ha estat la campanya de les promeses “a la carta”, del prêt a porter. I això sí que ens porta al descrèdit de la política. Perquè aquest tipus de promeses vanes, que el vent s’endú aquella mateixa vesprada, no les creu ni qui les fa ni qui les escolta.
Si volem ser i semblar seriosos, com a polítics, com a partits i com a ciutadania madura i responsable, hem de fugir d’aquesta manera de fer. Menys promeses banals i més balanç de legislatura. Un bon dirigent polític, al meu entendre, ha de començar pel balanç del què s’ha fet (ell o el seu grup) i, sobretot, del què no s’ha pogut realitzar. I explicar per què no ha estat possible dur-ho a terme. I exposar també els nous projectes i les noves idees, convencent l’elector que amb els diners que hi haurà disponibles només serà possible fer una part del què caldria.
I, per acabar, potser el més important: els polítics hauran de fer un exercici sincer d’humilitat. Han de confessar que la política arriba fins on arriba, i no més enllà. Han de dir alt i clar que el poder econòmic de les grans corporacions i els poders fàctics (que són més reals que el poder real), que la força del “totxo”, que les baixes passions de tots plegats... fan molt difícil governar com cal, en benefici de tota la comunitat i donant prioritat als més febles i desvalguts.
És per aquest motiu, justament, que advoco, més que mai, per la complicitat real i autèntica entre la ciutadania i la política. Sí, es cert, per aconseguir-la és necessari crear nous vincles que es basin en la confiança mútua i en una major proximitat i transparència. Els responsables polítics han de veure els ciutadans com alguna cosa més que votants infantiloides. I la ciutadania ha de creure que la política és servei i ha de donar suport (no xecs en blanc) als seus representants a les institucions, per enfortir el poder democràtic. El poder hi serà sempre i l’important és qui l’ocupa i amb quina legitimitat. Àlex MasllorensÀlex Masllorens és periodista
L'Agulla 55. Juny 2007

Ens preparem per anar al Perú

En diferents ocasions de la nostra vida ens hem deixat guiar per una intuïció... Volem dedicar les nostres vacances a aprendre convivint amb altres realitats. Tenir experiències de treball i de servei ens pot enfortir personal i familiarment.
Som un matrimoni que tots dos treballem de mestres. Tenim dos fills adolescents de 15 anys i una filla de 9. Els fills es fan grans i pot ser una bona ocasió per enfortir els vincles i lligams entre nosaltres. Tenim els pares respectius prou estables com per poder marxar una temporada.
A la tardor del 2005, ens vam començar a moure en diferents sentits per a conèixer grups i persones que ens ajudessin a concretar aquesta intuïció.
En un primer moment ens vam adreçar al Setem. Abans de tenir els fills ja hi havíem tingut contactes i ens semblava que podia ser un camí a fer. Ens van parlar de les rutes solidàries ja que els camps de treball estan destinats als joves. Es tracta d’una proposta de turisme compromès, atent a la realitat social i respectuós amb el medi ambient. No contempla la possibilitat d’anar-hi com a família i ho vam deixar córrer.
També vam xerrar amb l’Alberto, capellà de Mallorca que està al Perú. Però tampoc no hi havia la possibilitat de fer una experiència a nivell familiar.
Llavors vam manifestar la nostra disponibilitat als amics de l’OMG (Operazione Mato Grosso) una ONG d’Itàlia amb la qual hem treballat i col·laborat diverses vegades anteriorment. L’OMG és un moviment que mitjançant el treball gratuït pels pobres ofereix als joves la possibilitat de fer experiències formatives. Amb el treball s’inicia un camí per descobrir i adquirir uns valors fonamentals per la vida: l’esforç, el donar gratuïtament, la coherència entre les paraules i la vida, l’esperit de grup, el respecte i la col·laboració, la sensibilitat i l’atenció als problemes dels pobres, l’esforç d’aprendre a estimar les persones. Actualment l’estructura del moviment s’articula al voltant de dos pols: a Itàlia i a Amèrica Llatina. A Itàlia hi ha nombrosos grups de joves (uns 1.500 joves i famílies) que es troben a treballar per recollir els fons necessaris pel finançament de les activitats de les missions. Tots els voluntaris ofereixen el seu treball i la seva disponibilitat gratuïtament. I a Amèrica Llatina on hi ha 80 expedicions en zones particularment deprimides del Brasil, Bolívia, Perú i Equador. Uns 300 voluntaris treballen per uns períodes més o menys llargs. Les activitats que es desenvolupen són variades, des de la construcció d’aqüeductes i promoció higiènica fins a escoles de fusteria i escultura sobre fusta o pedra o escoles de guies d’alta muntanya o instituts de formació per mestres i professors.
Vam pensar que sent tots dos mestres alguna cosa podríem fer en el camp educatiu. Els primers contactes directes els vam fer durant les vacances de Nadal del 2005 amb la Nadia de Aczo que estava treballant en un projecte de pràctiques d’un grup de mestres que acabaven els seu cicle d’estudis. Ella ens va animar, i al mateix temps ens va parlar de la cruesa de la realitat. Al febrer del 2006 vam enviar una carta al Padre Giorgio, responsable d’aquella zona, per presentar la nostra família i manifestar la nostra disponibilitat i al final de la primavera vam rebre la resposta. El Padre Giorgio ens convidava a anar amb tota la família aquell mateix estiu. Com a família necessitàvem més temps de preparació perquè no es tractava de preparar un viatge turístic sinó d’un procés personal i familiar i vam posposar el viatge per l’estiu següent.
Durant aquest any també hem volgut anar fent xarxa, per deixar-nos ajudar per altres persones que coneixen el Perú i per rebre ajudes. Hem recollit i enviat al Perú més de 300 kg. de material escolar: llibres en castellà, enciclopèdies, jocs i llibretes, que hem anat recollint durant aquest temps.
A l’octubre la Rosanna de Llamellín ens va enviar uns materials didàctics per revisar i ja ens va començar a parlar dels cursets de formació de mestres. Els contactes van seguir i van culminar aquest Nadal 2006 amb la trobada a Itàlia amb el Padre Giorgio. Ens va confirmar que podíem anar a la regió d’Ancash, a Aczo, un poble de la Cordillera Central aquest estiu. Estarem a casa de l’Angelo i la Patrizia i els seus quatre fills.
Aquest relat, més aviat resumit, vol ser representatiu del camí que hem anat fent. L’idea inicial d’anar a fer un servei s’ha anat transformant, certament serem nosaltres els ajudats... a despullar les nostres vides i a descobrir l’essencial, a viure la cruesa i la injustícia per poder ser a la tornada llavor d’esperança.
És un mica difícil concretar el que farem. Pensem que el millor serà estar disponibles. Ens han demanat de preparar amb ells un curset de formació de mestres i de col·laborar en l’elaboració de material didàctic i els fills podran participar en els tallers i en les activitats dels joves de la parròquia.
Volem dedicar un estiu a aprendre d’altres cultures i a sentir-nos una mica pobres entre els pobres. La vida ens ha fet experimentar que en les situacions de servei o de treball pels altres ens hem sentit més persona. Segurament no és tant un servei als altres el que quedarà de la nostra experiència sinó, més aviat, un creixement personal i familiar.
Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres
L'Agulla 55. Juny 2007

Hi ha sortida (per Najejda)

Després de tres o quatre mesos de tractament, un dia els nusos es comencen a desfer. Nusos: aquesta és la sensació que tens al cap quan pateixes una depressió. Un seguit de nusos al pensament t’immobilitzen l’ànim, t’ensorren... i ni tu ni els altres no ho poden entendre. El primer pas per intentar desfer els nusos és reconèixer que estàs malalt, perquè penses: “A mi no em pot passar, sóc intel.ligent, sé el valor de la vida i del que tinc, això no em pot passar”.
El metge detecta el que et passa i tu no t’ho acabes de creure... o ja ho saps però t’ho negues. Fins i tot, et sents culpable: la sensació és estranya perquè no controles el cap, els pensaments negatius... però alhora ets conscient que tot plegat és una bestiesa. El metge et diu: oi que si t’haguéssim trobat un càncer no et sentiries culpable? Oi que no te n’avergonyiries? Doncs amb la depressió passa el mateix. És una malaltia, no en tens la culpa, no te n’has d’avergonyir. Si el fetge se’ns posa malalt, el cap també ho pot fer. Simplement és això: estàs malalt i hem de començar un tractament. Has d’acceptar que t’has de medicar. La depressió no és estar trist, o ser negatiu davant la vida. Passa a persones alegres i vitals, de vegades la causa la pots veure clarament, i de vegades no la sabràs del cert”.
Certament, la medicació, el seguiment mèdic, ajuden a començar a desfer els nusos. Però triguen a fer efecte. Els pensaments negatius t’assalten, t’assalten les ganes de plorar... de vegades plores desconsoladament, o sents ràbia d’estar així i et dones cops de cap contra una paret. Hi ha qui, per caràcter, ho exterioritza, però en el meu cas els esforços són per intentar amagar-ho. El sentiment de vergonya és immens. Em pregunto: ¿Com puc estar així, sent conscient dels grans problemes del món, de tants infants que pateixen, de tants innocents que hi ha plorant perquè els han esclafat l’esperança?
En un d’aquells dies més foscos penso seriosament en morir. Per més amics que tinc, per més persones que estimo i m’estimen, la buidor que sento és aclaparadora i m’ofego pensant que la vida té poc sentit. Els qui em coneixen, mai no s’ho creurien. Us asseguro que sóc d’aquelles persones que donen esperança als altres, capaç de fer somriure a qui està trist, de contagiar alegria.. hi ha qui diu que en això tinc un do. Però sincerament, amb mi, quan més em cal, no el sé tenir, no em sé ajudar.
Però sí hi ha qui m’ajuda. De fet, dues coses m’ajuden. La primera és tenir una criatura que m’arrela a la vida, és el meu compromís irrenunciable, va per davant meu des del dia que vaig saber que existia. I la segona és la fe. Jesús és l’amic que m’estira de les orelles i alhora em dona la mà. Només m’haig de parar a escoltar-lo i així ho faig. Prego sense demanar res, només espero, ja el sentiré. I el que em diu és clar: has de tirar endavant perquè espero de tu alguna cosa, tot el que has rebut ho has de fer útil i de servei als altres, i trobaràs el teu camí. Jesús sap que no l’enganyo, que estic patint de debò, justament jo, que presumia de no ofegar-me mai en un got d’aigua. I fins i tot, al meu patiment d’avui li dóna un sentit. Em diu: fes-lo eina per ajudar. I amb aquest escrit ho estic intentant fer, tant de bo a algú de vosaltres li pugui ser útil. Per això, crec que haig de donar dos missatges importants:
1) Si creus que estàs patint una depressió, no esperis que s’agreugi. Vés al metge i parla-hi. No et sentis avergonyit, encara que tinguis vergonya d’estar així. No et sentis culpable, perquè no ho ets. És una malaltia i es pot tractar. Cap medicament solucionarà els problemes que puguis tenir, ni les teves angoixes vitals o existencials, cap medecina et transforma el caràcter, però el teu cap necessita els mecanismes per funcionar bé, i si no s’obstrueix, per tu mateix podràs solucionar allò que afrontis a la vida, això sí, trobant-te bé. Deixa’t ajudar, però per un metge, perquè ningú més no ho entendrà. Els que t’envolten difícilment t’entendran, però et serà fàcil perdonar-los si t’adones que ni tu mateix t’entens. El cap no el podràs controlar per més intel.ligent que et creguis. Si has tret excel.lents a la Universitat, o si penses que hi ha mals molt pitjors del que tu tens... això no t’immunitza. Posa’t en tractament i pensa que t’hi va la vida i, en certa forma, també li va la vida a totes aquelles persones que t’envolten.
2) Si creus que algú que tens a prop pot patir depressió, anima’l a anar al metge. Respecta la seva intimitat si no vol parlar de com se sent, però alhora intenta que s’adoni que no t’oblides d’ell. Truca’l sovint perquè la sensació de soledat que pateix és immensa, estigui o no justificada aquesta sensació. Queda amb ell amb qualsevol excusa. Segons el caràcter, igual ho expressa o igual ho amaga. Si creus que ho vol amagar, però un dia l’has vist plorant sense motiu aparent, no tinguis por de preguntar-li “què et passa?” perquè li obriràs una porta a exterioritzar-ho; en canvi, si tens por de dir-li res, la teva por li pot fer mal. I com a persona propera, sobretot tampoc no et sentis culpable! Ningú no té la culpa d’una malaltia! Si ets el seu amic, la seva parella o algú molt proper, no podràs curar-lo (ha d’anar al metge) però sí que podràs acompanyar-lo en aquest mal moment i donar-li un motiu prou important per seguir vivint: recordar-li el sentit de l’amistat i l’amor.
L'Agulla 55. Juny 2007

L'ídol del poder polític (per Josep Lligadas)

El poder polític és molt llaminer. I un pot quedar-hi totalment enganxat. Un, quan té poder polític en el nivell que sigui, i tant si es tracta d’un càrrec electe o de confiança com si es tracta d’un càrrec intern de partit, pot acabar considerant que el poder polític és el lloc que li correspon a la vida: que és el seu lloc natural i propi. I pot acabar pensant, fins i tot sense ser conscient que ho pensa, que com que ell té molta informació o té molta experiència no necessita escoltar ningú, o que la gent que veu les coses diferent no saben el que es diuen o simplement tenen ganes d’incordiar. També pot acabar pensant que ell té més drets que els altres.
Igualment, com que el poder polític és llaminer, i ofereix un cert nivell de preponderància sobre l’altra gent, i potser també un bon sou, esdevé un focus d’atracció de tot de gent que busca això: preponderància sobre els altres i també, si pot ser, un mitjà de vida ben assegurat.
La qual cosa no vol dir que tant els que ja hi són i s’hi enganxen, com els que aspiren a ser-hi, no siguin capaços de fer una bona feina, útil per a la col.lectivitat. Sí que ho són, i sovint la fan. Però la seva manera d’actuar crea distància i desconfiança, no té la qualitat humana necessària per fer que la gent pugui sentir-se estimulada a cooperar-hi i a ajudar a empènyer les coses. I la política es converteix en una cosa que fan uns quants, un grup tancat de gent que s’han apropiat de la gestió d’allò que és de tots.
De fet, en aquest sentit, s’han proposat i posat en pràctica normatives de funcionament com ara la limitació de mandats, o la rotació de càrrecs, o el control assembleari de les decisions polítiques. Però aquestes normatives tenen també els seus inconvenients i les seves perversions, i no són tampoc cap panacea; a vegades, fins i tot, espatllen més que el que volen arreglar. En qualsevol cas, la viabilitat i utilitat d’una o altra normativa sempre serà discutible.
Però el que no és discutible és l’existència del problema, i la necessitat de promoure, més enllà d’aquestes possibles normatives, uns criteris d’actuació en l’ús del poder que realment en faci un servei i no una prerrogativa. Perquè, per sort, hi ha gent, homes i dones dedicats a la política, que són conscients que la seva tasca només té sentit si no se senten amb dret a tenir privilegis, ni es creuen que no val la pena escoltar la gent, ni es pensen que ells són els únics que saben què s’ha de fer, i que són capaços de ser dialogants, de deixar-se tocar per les opinions i les crítiques que reben, de potenciar de veritat un esperit participatiu que faci que la gent se senti implicada en l’acció política i no simple espectadora. I que no aspiren a eternitzar-se en el treball polític, sinó que quan cal són capaços de deixar pas a altra gent, perquè l’eternitzar-se, per molt que un en sàpiga o es pensi que en sap, si no va acompanyat d’uns contrapesos de renovació molt clars i potents, acostuma a significar anquilosament i instauració de maneres de fer capritxoses i poc democràtiques.
I també, per sort, hi ha gent que s’incorpora al treball polític no per ganes de figurar i sentir-se important, o per ganes de trobar una feina ben remunerada, sinó perquè tenen ganes de dur una vida activa en alguna cosa que valgui la pena, i veuen que la política és un bon mitjà per contribuir a fer que la vida de tots pugui ser millor. Cosa que no treu que, tant els que ja hi porten temps com els qui s’hi incorporen, se sentin gratificats amb el protagonisme i la sensació de fer coses eficaces i reconegudes que la política dóna. De fet, si no fos per una certa ambició i una recerca de gratificació, ningú no faria res; el que cal és que l’objectiu d’aquesta ambició i aquesta gratificació sigui alguna cosa útil que serveixi als altres i compti amb els altres, i no el simple interès o satisfacció personal.
Davant tot això, cal una reflexió seriosa a l’interior dels partits polítics, i en concret a l’interior d’aquells partits que volen buscar sincerament l’interès col.lectiu, sobre l’ús que es fa del poder. Cal un codi ètic de comportaments tant per als que porten molt temps en l’acció política com de cara als qui s’hi inicien. Un codi ètic que inclogui els mecanismes per frenar si cal l’accés dels que s’acosten als partits per interès personal, i que vetlli perquè els que exerceixen responsabilitats del tipus que sigui ho facin amb esperit realment democràtic. No és fàcil, vetllar pel compliment d’un codi ètic d’aquest estil, i més quan sovint també hi juguen proximitats personals i favors mutus acumulats. Però cal posar-s’hi, i prendre-s’ho seriosament com una prioritat, i no limitar-se a buscar l’eficàcia immediata sense mirar ni més enllà ni més a fons. Perquè el fet és que si no s’emprenen iniciatives d’aquest tipus, com més temps portem de vida democràtica més fàcil serà que s’enquistin maneres de fer que desacrediten la tasca dels partits com a servei a la col.lectivitat. I això és un mal per a tots.
Josep Lligadas és escriptor

Expectatives davant d’un canvi global: les decisions incòmodes (II) (per Salvador Clarós)

Al Gore, que és ara un dels més enèrgics divulgadors del canvi climàtic, diu que és la primera vegada que una generació pot constatar per si mateixa els dramàtics canvis d’escala global. I té raó. L’agost de 1973, quan jo només tenia 13 anys, en una excursió al Mont Perdut vaig poder contemplar per primera vegada la impressionant gelera de la seva cara nord al massís de Marboré, en els Pirineus centrals. Dotze anys més tard, l’agost de 1985, vaig trepitjar la gelera del Kilimanjaro, a Tanzània, a Àfrica equatorial, entre 5.500 i 6.000 m d’altitud. Avui ja no existeixen ni l’una ni l’altre. El retrocés de les geleres d’alta muntanya, igual que el desglaç a l’Àrtic i al continent Antàrtic estan sorprenent per la seva velocitat, i proven que el planeta sofreix un canvi global. Això no havia passat mai abans.
El canvi climàtic que ara constatem té els seus orígens en la revolució del neolític, quan les poblacions humanes van iniciar la tala de boscos per cultivar la terra i començaren a cremar la llenya i la biomassa per escalfar-se. L’impacte d’aquella política d’economia agrària no es va notar fins que va arribar la revolució industrial amb unes altres necessitats energètiques satisfetes amb la combustió de les reserves de carboni fòssil del subsòl: el carbó mineral, el petroli i el gas natural. Dos-cents anys d’industrialització han estat suficients per alliberar a l’atmosfera enormes quantitats de carboni dipositades en el subsòl fa milions d’anys. I l’expansió econòmica generada en l’era industrial ha comportat la desforestació de l’escorça terrestre fins el punt de desestabilitzar les dinàmiques naturals d’intercanvi entre el carboni atmosfèric i els estocs que romanen fixats en l’estructura vegetal dels boscos. La conseqüència ha estat un increment de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. Aquest gas reté la radiació solar en l’atmosfera i està afavorint l’escalfament global del planeta.
El canvi es produí lentament al principi, però s’ha fet més i més enèrgic perquè succeeix de forma exponencial. La riquesa creada per la societat industrial, l’explosió demogràfica, el desenvolupament cientificotècnic i el creixement del PIB han disparat també un altre creixement: el del capital industrial que es reprodueix i fa augmentar també de manera exponencial la demanda de recursos de tota mena, també els energètics, i les emissions de contaminants que produeixen l’escalfament global.
La política energètica i de creixement de les economies desenvolupades és la responsable principal del canvi climàtic. Només una rectificació ràpida i decidida cap a formes d’energia alternatives i desaccelerant el creixement es pot pensar en capgirar la situació. Però això implicaria un canvi global en les economies, amb conseqüències evidents per a l’estil de vida i de consum al qual es resisteixen avui les societats. Es tracta de prendre unes decisions que resulten summament incòmodes als governants. Els EUA, que no es van comprometre amb el tractat de Kyoto per a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, han anunciat ara que emprendran una enèrgica lluita contra l’escalfament global. Però estarà disposada la societat americana a emprendre polítiques de decreixement? Hi serem a temps d’aturar el que amenaça convertir-se en la principal arma de destrucció massiva de la humanitat?
La Xina i l’Índia, que tots dos països junts sumen el 40% de la població mundial, estan a les portes de convertir-se en dues potencies econòmiques. Per fer-nos-en una idea: el 2005 només la Xina va consumir un 26% de la matèria primera d’acer, un 32% de l’arròs, un 37% del cotó i un 47% del ciment mundials (“L’Estat del món 2006”. Informe del Worldwatch Institute. Cristopher Flavin i Gary Gardner. Edit. Unescocat). Tots dos països, que tot just comencen a incorporar-se al sistema econòmic que amenaça la supervivència de tots, són grans potencies també decisives a l’hora de configurar la biosfera del planeta. Si mirem més a prop nostre veurem com lluny de reduir dràsticament el consum d’energia d’origen fòssil, Barcelona per exemple, està ampliant el seu aeroport en previsió d’un gran augment del seu trànsit aeri, que és un dels mitjans de transport que afavoreix més l’escalfament global. Cap a on anem?
En aquest moment coincideix que hi ha una gran consciència, mai no n’hi havia hagut tanta, de que cal canviar el model de desenvolupament i el model energètic. Tanmateix és també ara el moment en què l’home ha sobrepassat la capacitat de càrrega dels sistemes biològics i aquests comencen a mostrar signes d’esgotament i de canvi global. I estem també immersos en un moment en què les inèrcies generades pel sistema econòmic i pel benestar avancen també com un incendi sense control. Mai com ara hi ha hagut uns reptes tan clars i evidents als quals fer front de manera global, i també uns mitjans i alternatives, per bé que incòmodes, per introduir. És doncs ara el moment de les decisions per incòmodes que aquestes puguin ser.
Salva Clarós és sindicalista
L'Agulla 55. Juny 2007

Les entrevistes de l'Agulla, en un llibre

Cristians de cada dia. Vint entrevistes. Per Josep Lligades. Col.lecció Emaús, 76. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona 2007

“És diumenge de Pentecosta i a la meva senzilla parròquia parlem de la presència de l’Esperit. Cadascú de nosaltres el sent, el viu i l’intueix de forma diferent i pròxima alhora. Recordant que hem parlat de pau, d’esperança i d’alegria, acabo de llegir la darrera entrevista que recopila el llibre “Cristians de cada dia”, un llibre que precisament reflecteix, crec, aquesta presència de l’Esperit en les persones, transcendint al nostre entorn de forma diversa i enriquidora, a través de cristians i cristianes que volen un món més just i una Església més atenta a la realitat de les persones. Els entrevistats són cristians que, encara que mai s’ho deixarien dir, poden ser referents per als creients pel seu compromís silenciós i efectiu alhora, i que deixen petjada en el camí de portar l’Evangeli avui i ara.
Vint realitats de vint cristians de cada dia, com la nostra fe de cada dia que s’alimenta d’aquests referents, d’aquesta presència de l’Esperit que es veu en els ulls transparents i l’acció quotidiana dels cristians que no es fan veure, però que hi són, fent possible un món més digne, més humà i amb més esperança. Vint entrevistes aparegudes a L’Agulla en aquests deu anys, de la mà de Josep Lligadas, que ha sabut posar-nos a l’abast totes aquestes vivències de forma molt propera per ajudar-nos en el nostre camí en la fe, de vegades tan ple de revolts i de vegades tan clar i planer”.
Així comentava una subscriptora el llibre que recull vint de les entrevistes que al llarg d’aquests anys hem anat publicant en aquesta revista. No cal afegir-hi res més. Només convidar-vos, si voleu, a llegir aquest llibre per anar assaborint tantes històries humanes i cristianes que, des de la normalitat i la senzillesa, poden ser un estímul i una alenada d’aire fresc per a tots.

L'associació de veïns i veïnes del Poblenou (per Manel Andreu)

L’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou (AVPN), va néixer l’any 1972, en plena lluita antifranquista. En aquell temps hi havia una Comissió de Barri, integrada per militants obrers d’esquerra i també cristians compromesos amb el seu entorn. Aquesta Comissió de Barri va ser l’embrió de l’AVPN aprofitant les poques escletxes que donava la legalitat vigent. Poblenou, un barri eminentment obrer, tenia mancances de tota mena, com molts barris de Barcelona, Les dones i homes que formaven l’AVPN van canalitzar la seva lluita per aconseguir cobrir aquests dèficits, i aquest tarannà s’ha mantingut fins els nostres dies. Com a part vinculant del moviment veïnal de Barcelona, l’AVPN ha estat subjecte als diferents moments que s’han viscut, però sense afectar-li especialment la crisi generalitzada que van viure moltes associacions de veïns en la dècada dels vuitanta. Crec que es pot afirmar que ara el moviment veïnal ocupa el seu lloc i desenvolupa la seva funció, com el poden desenvolupar els sindicats i els partits polítics. Malgrat tenir un repte de renovació generacional, que moltes associacions de veïns no hem resolt del tot. El nostre funcionament intern intenta ser democràtic i participatiu. L’any 2005 ens vàrem adherir al Codi Ètic del Consell d’Associacions de Barcelona, que entre altres coses estableix que els càrrecs s’han de renovar periòdicament, - vuit anys com a màxim en els nostres estatuts -, cap responsable de la junta pot ser remunerat i si hi ha alguna persona treballant ha d’estar contractada legalment, com també és el nostre cas. El Codi Ètic estableix també que s’ha de fomentar la bona convivència i per tant és descarten actituds xenòfobes i insolidàries. Actualment passem dels 500 associats i la junta està formada per 15 persones. Com que Poblenou està en plena transformació vol dir que hi ha problemes i tensions. Bàsicament les nostres preocupacions estan centrades en temes d’habitatge, equipaments, patrimoni i convivència. Procurem treballar en xarxa juntament amb altres entitats i associacions de veïns. El Poblenou, un cop desenvolupats els diferents plans urbanístics, 22@ i altres, doblarà la seva població, i això esta generant desequilibris respecte a habitatge i equipaments. S’ha aconseguit que els 4.000 habitatges que es construeixin en el 22@, tots ells en règim protegit, una tercera part siguin pels veïns i veïnes del barri. La denúncia que fem en aquests moments és la lentitud en la seva execució així com també dels equipaments pendents. Una altra lluita que encara no ha acabat és la defensa de Can Ricart com a valor emblemàtic del patrimoni industrial del barri. De pràcticament anar tota la fàbrica a terra, actualment es preserva el 70%, però sense garantir el seu ús públic. Esperem aconseguir més del que hi ha en el procés que la Generalitat ha obert per declarar Can Ricart Bé Cultural d’Interès Nacional. Pel que fa al tema de la convivència, Poblenou te un índex del 15% de nouvinguts. Això fa que no sigui un barri excessivament conflictiu, però hi ha alguns punts preocupants. El barri té unes 150 famílies d’ètnia gitana en diferents assentaments i aquest fet genera tensió entre el veïnat. I també la desigual distribució del percentatge de l’alumnat immigrant en les escoles públiques. Per evitar que aquestes situacions vagin a més, l’AVPN formem part de la xarxa Apropem-nos on mitjançant un Pla de Desenvolupament Comunitari establim unes accions perquè el fenomen de la immigració sigui una oportunitat a compartir i no un problema. El punt d’acollida, els grups d’opinió, els intercanvis gastronòmics, xerrades interculturals, són eines que ajuden a fer aquest treball. Per acabar crec que som una entitat amb molta història al darrere i animats per afrontar els nous reptes.

Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou
Centre Cívic Can Felipa
Carrer Pallars, 277
Barcelona 08005
Tel. 932664441
www.elpoblenou.cat

L'Evangeli segons Àkan (per Maria Josep Hernàndez)

Va travessar l’Àfrica a peu: el desert, els camins inhòspits i també les zones de guerra amb morts abandonats a cada pas. Va veure i va viure l’horror. Ell, com molts altres, menjava plantes, insectes i altres animals crus per sobreviure i va haver de beure els propis orins per no deshidratar-se. Després de la travessa de més de dos anys va ser el moment de la pastera, la travessa pel mar, la por... i va arribar a Espanya. Portava un llibre sota el braç com a única pertinença. Aquell llibre era la Bíblia i Àkan, el nom de la llengua en què estava escrita, la llengua més parlada a Ghana, entre d’altres 23 llengües d’aquest país africà. No és cap llegenda, és la història real d’una persona que van acollir i que va donar nom a l’Associació de Suport i Acollida d’Immigrants Àkan, de Girona. Aquest nom, Àkan, va esdevenir així un símbol de l’esperança, de la fe, de la profunda creença que un altre món és possible.
Àkan és una associació d’inspiració cristiana que té per objectiu ajudar, acompanyar i compartir la vida dels immigrants que arriben; és un projecte de família humana on les diferències de races, procedències i religions són les eines que sumen en positiu per construir una nova realitat. En els ulls i l’energia de dos dels seus impulsors, la Lluïsa Geronès i el capellà Santi Thió -capellà del Fòrum Joan Alsina-, hi brilla la fe i l’entusiasme. Amb aquesta energia han fet realitat una utopia: la casa de Dar-Àkan, on acullen persones sense papers i sense feina, les ajuden i conviuen amb elles. Ells mateixos expliquen: “És una mostra diminuta que en aquest món es pot viure diferent: sense anar en contra, sense enfrontar-se bèl•licament, o pugnar durament amb la paraula i el gest”.
A Dar-Àkan no es tracta d’ajudar puntualment, sinó de compartir el dolor i l’esperança dels immigrants, amb implicació plena. Santi Thió, amb una tessitura de veu greu i dolça alhora, veu de germà gran de tots, m’explica la importància d’aquesta convivència, de veure dins de cada immigrant una persona que espera, que somnia, que creu en Déu, que comparteix il.lusió.
A la casa es treballa, es fan tallers, s’ensenya i s’aprèn, s’acompanya l’immigrant perquè es pugui desenvolupar humanament. I també es prega. La Lluïsa, amb l’entusiasme dels que de debò poden canviar el món, em parla de les pregàries: “Les víctimes han de tenir algú que les tingui en compte, que les reconegui, que pregui per elles”. I cada diumenge a la tarda preguen junts. Siguin cristians, musulmans, ortodoxos, protestants... s’adrecen plegats a Déu, amb els seus diferents noms, perquè ens infongui coratge per seguir lluitant per un món més just. En Santi parla de l’oració com l’eina que ha soldat les seves vides i les dels immigrants: “quan preguen o canten al seu Déu al nostre costat fem comunitat i neix un lligam molt profund”.
Encara no fa un any que van inaugurar la casa de Dar-Àkan, tot i que la trajectòria d’aquesta associació és anterior. Van començar fent classes de català i castellà per a immigrants i la implicació va anar creixent. Van passar a buscar pisos de lloguer i ara tenen una casa per viure i conviure. A Dar-Àkan es preparen ara per fer una setmana de camp de treball, obert a qualsevol persona que hi estigui interessada, per conviure a la casa amb els immigrants que hi ha acollits: compartir treballs, ajudar, aprendre, cantar, pregar... Serà la primera setmana de juliol. També han estrenat un taller específic per a dones, perquè elles pateixen la doble discriminació de ser immigrants i ser dones. Algunes han patit maltractaments, matrimonis forçats, experiències duríssimes, dolors inesborrables, malalties... i són especialment vulnerables. Al taller treballen i es donen força les unes a les altres. I l’Associació ven tot el que surt del taller: collarets, caixes, costures, espelmes per confirmacions, records per celebracions (Penseu-hi a les vostres parròquies o amb els vostres amics i comunitats si els podeu ajudar comprant aquest material. Fareu molt de bé, perquè per tirar endavant les utopies calen diners, la casa té un cost de milers d’euros...).
Pregària i treball, fe i entusiasme. L’Evangeli segons Àkan és la Bona Notícia en estat pur: convivència, esperança, justícia, lluita i dedicació incondicional al més necessitat. L’Evangeli segons Àkan s’està escrivint avui mateix i cada dia al carrer Vista Alegre de Girona.
Maria-Josep Hernàndez és periodista

Per consultes i encàrrecs: Tel. 650.109.133 - www. akan.puntdesuport.net

Abstenció (per Salvador Clarós)

Sempre he sentit dir que davant el dubte és millor abstenir-se. Potser com una mesura de cautela i per evitar mals majors. Haig de dir que mai no he acabat d’estar completament d’acord amb aquest principi, però l’entenc des d’una actitud conservadora i poc procliu al canvi. He estat educat en una cultura que ha promogut l’abstinència com un valor d’austeritat i d’autenticitat. Tampoc no hi he sabut estar completament d’acord, tot i reconèixer la virtut que comporta abstenir-se en ocasions en què la passió empeny cap a accions poc enraonades. Estic perplex en veure com els que abans lloaven l’abstenció ara prodiguen en contra. S’ha arribat a dir –ho ha dit algun polític- que “cal combatre l’abstenció” com si no anar a votar fos una malaltia social. Més ben dit, una epidèmia, darrerament; “S’han d’encarregar estudis acadèmics per determinar-ne les causes”. Aquesta és la desconcertada resposta de tants i tants que es pensen que la democràcia queda afeblida en la mesura que es reforça la llibertat personal de no anar a votar. Quina contradicció!
Tinc la impressió que els que pensen que cal combatre l’abstenció creuen que la democràcia està més de la banda dels representants i de les institucions que no pas de la dels ciutadans. Si no, com s’explica que no admetin l’abstenció com a legítima i enraonada resposta electoral? Com és possible que només busquin les causes en el cantó dels electors i com a màxim admetin de la seva part un ambigu “no hem sabut connectar amb l’electorat”, com si es tractés d’un desencontre i no d’una profunda discrepància o d’una gran indiferència o vés a saber què? Vet aquí doncs les primeres respostes al desinterès, al desànim, a la rebel·lia, al càstig, o a qualsevol de les circumstancies i raons que fan que els ciutadans no vagin a votar.
La implicació dels ciutadans en l’elecció dels seus representants està començant a ser directament proporcional al minso paper que s’atorga a la ciutadania durant el període legislatiu. Si se’ls retira la paraula, l’opinió informada i se’ls desvincula de les decisions polítiques del dia a dia dels quatre anys de legislatura, per què haurien de recuperar-la per un dia a glòria dels seus representants? Potser no és per casualitat.
Agulla 55. Juny 2007

Gaspatxo d'alvocats (per Tere Jorge)

L’alvocat és una fruita que sempre m’ha resultat molt curiosa. Des de sempre cada vegada que la veig no puc deixar de pensar que sembla una oliva gegant, un d’aquells fenòmens estranys de la naturalesa. El seu pinyol és com una pilota de ping-pong, perfectament rodó i consistent. No obstant per nosaltres és una fruita exòtica que associem a climes càlids, platges paradisíaques, broncejats i pareos (es nota que arriba l’estiu). El que és cert és que ens resulta un aliment bastant insípid i normalment l’utilitzem acompanyat d’altres aliments que li donen més “vidilla” o bé com a etern “segundón” (per donar color a les amanides). Avui us ofereixo un plat refrescant amb l’alvocat com a protagonista destacat, destronant al mateix tomàquet, rei indiscutible, fins avui, dels gaspatxos.
Us hi atreviu?
Ingredients per a 4 persones: 4 alvocats; 2 grans d’all; 3 llimones; 2 gots d’oli d’oliva; 10 o 12 ametlles; 2 litres d’aigua; sal i pebre negre; 1 llauna d’anxoves; 2 ous durs; uns daus de pa torrat.
Preparació: Pelem els alvocats. Espremem les llimones i pelem els alls. A continuació triturem els alvocats amb el suc de llimona, els alls, les ametlles i la sal. Sense deixar de batre, afegim l’oli molt a poc a poc i seguidament l’aigua freda. El tastem i rectifiquem de sal, si cal, i hi afegim pebre al nostre gust. El posem a la nevera fins al moment de servir.
Es recomana servir aquest gaspatxo molt fred, acompanyat de daus de pa, anxoves tallades a trossets i ou dur picat.
Si us agrada més espès, podeu posar-hi pa remullat tal i com feu en el gaspatxo tradicional.

Agulla 55. Juny 2007

Manolo González, lluitador incombustible (per Josep Lligadas)

Manuel González Fernández té 75 anys, però a les campanyes electorals continua enfilant-se com si res a penjar pancartes. Seria incapaç de viure d’una altra manera. Va néixer l’1 de febrer de 1932 a Minas de Ríotinto, província de Huelva, i quan va arribar la guerra i Franco va entrar al poble, el seu pare va fugir de nit cap a Azuaga, província de Badajoz, i cap allà va anar la família. Allà van aconseguir passar desapercebuts, amb el pare treballant a les mines fins que va morir de silicosi als 50 anys. I ell va continuar el seu periple, fins a establir-se a Viladecans el 1964. Està casat amb Ana Sánchez, té sis fills i onze néts, pertany a Esquerra Unida i Alternativa, i continua denunciant, incansable, els desastres del capìtalisme.

- Tu has treballat en moltes feines i a molts llocs…
- Vaig començar als 10 anys treballant al camp, a Azuaga. Després, als 14, vaig començar a la mina, fent feines a l’exterior, que n’hi ha moltes, fins als 19. Llavors me’n vaig anar a Astúries, a Avilés, a treballar a Ensidesa, on vaig ser-hi uns sis mesos. Després, acabat el servei militar, el 1955, vaig treballar a Madrid, a la construcció. Allà em vaig casar, i vaig estar-hi fins al 1960 en què vaig venir a Gavà, també a la construcció, fins que el 1962 vaig entrar a la Roca. El 1964 vaig venir a viure a Viladecans, i vaig continuar a la Roca, fins el 1969, que em van fer fora. Vaig tornar a la construcció, perquè estava a les llistes negres i no em volien en cap fàbrica. Vaig aconseguir, però, entrar a la fàbrica dels Hules, però només vaig durar-hi un mes, perquè un dia em va cridar l’encarregat i em va dir que me n’havia d’anar, perquè havia arribat un informe dient que jo era un individu perillós. Però el 1970 vaig aconseguir feina a Laforsa de Cornellà, i vaig ser-hi fins que la fàbrica va parar, el 1981. Llavors els treballadors vam formar una Societat Anònima Laboral, i vam aconseguir tot el patrimoni, terrenys inclosos. Vam anar allargant la feina perquè els companys que esperaven jubilar-se ho poguessin fer en les millors condicions. I quan vam creure que ja n’hi havia prou, vam vendre el terreny i ens vam repartir els guanys. Llavors jo ja era regidor a l’ajuntament de Viladecans, i em dedicava molt a fer de regidor, sense treballar, o sigui sense cotitzar a la Seguretat Social. Fins que a l’arribar als 59 anys vaig començar a cotitzar una altra vegada com a alliberat del partit, el PCC, fins a l’edat de la jubilació. I ara continuo col.laborant políticament en tot el que puc.
- Com et vas introduir en la política?
- Em vaig criar en una mina, i els miners es reunien a la cantina que el meu pare portava, i jo escoltava el que deien, i això em va donar una consciència obrera per veure el que està bé i el que està malament. Allò era una escola, perquè allà hi havia gent a qui els havin afusellat els pares, i això marca molt. Allà no ho deien, que els havien afusellat els pares, però es notava.
- I la militància política concreta?
- Jo vaig començar amb la militància sindical, l’any 1964, quan es va començar a organitzar Comissions Obreres a la comarca, encara que de manera molt precària i deficient. Jo m’ajuntava amb els companys que tenien inquietuds. I el 1966 em vaig presentar a les eleccions sindicals i vaig sortir elegit.
A Gavà i a Viladecans vaig conèixer gent que era del PSUC, com l’Antonio Plata, i anava amb ells. A mi em feia cosa ficar-me al partit, entre altres motius perquè jo a la mina havia sentit parlar de la Unió Soviètica com del paradís, i al partit hi havia gent que criticava la Unió Soviètica. Però ells confiaven en mi i jo en ells. I també per aquella època van començar a venir per aquí companys de l’HOAC, el Paco Arias, un tal Balduino, un tal Domènech, de Cervelló, i venien a captar gent del moviment obrer, i vaig anar a moltes reunions, i fins i tot vaig fer cursets, i em van donar formació en molts aspectes. Va durar fins a l’any 70, més o menys. Jo no era militant de l’HOAC, però els estic molt agraït perquè vaig rebre molts punts de vista que no tenia. Jo, certament, la qüestió religiosa no la visc: no sóc ateu ni no ateu, ni ho discuteixo ni no ho discuteixo. Tot i que si entréssim en el terreny de l’Església catòlica ja seria diferent…
Bé, doncs els de l’HOAC no forçaven el tema religiós, i estava molt bé. També el García Nieto ens va donar un curset de marxisme. I també recordo un curset d’economia en un d’aquells grans convents de Sarrià, amb reixes i un gran jardí.
Amb el PSUC també hi col.laborava, com amb l’HOAC. I el 1971 vaig ingressar al partit.
- Parlem de la Roca.
- En aquella època els mètodes de seguretat i higiene eren desconeguts, eren unes feines brutals. Fer banyeres, lavabos, vàters, eren feines de molt d’esforç. Tot era manual. Érem uns 4.500 treballadors, molts portats per la mateixa empresa des d’altres llocs d’Espanya. Anaven per Andalusia a buscar treballadors amb autocars i els portaven cap aquí. I molts, en veure la feina que era, se n’anaven i es buscaven altres feines, perquè llavors aquí trobar feina no era problema.
Es deia que l’enemic més dolent que teníem els treballadors era la por, la por al patró. I nosaltres, la gent de Comissions que aleshores naixia, parlàvem a la gent davant dels encarregats i els enginyers, perquè els companys veiessin que eren persones com nosaltres.
Recordo un cas que val la pena explicar. Llavors treballàvem amb espardenyes o amb el calçat que cadascú tenia, perquè les botes eren cares i a més es trencaven fàcilment. I treballàvem sobre la terra mullada, el sílice, perquè havia d’estar mullada per poder-la moldejar. I un dia que feia molt de fred jo li vaig dir a l’encarregat que passava per allà: “Miri, senyor Tal, vostè que és tan cristià demostri’ns el seu cristianisme traient-se les sabates i venint aquí amb nosaltres sobre la terra mullada”. Les botes i la roba adequada eren aleshores reivindicacions bàsiques per a nosaltres. I ho vam aconseguir.
- Per què et van despatxar?
- De fet, la gent de Comissions vam aconseguir que vinguessin inspectors de seguretat i higiene, i també ens dedicàvem a conscienciar a la gent. I l’empresa va anar despatxant, amb diversos motius, tota la gent de Comissions. A mi va ser per una aturada parcial que precisament jo no havia convocat. I en treure’m, van voler treure’m també del pis on vivíem, que era del Poblat Roca, propietat de l’empresa. Jo vaig dir que no me n’anava, i vam anar a diversos judicis a Magistratura, i recordo molt que el rector de la parròquia, Celestino Bravo, va venir a declarar a favor meu, i fins i tot em va dir que si em treien i calia, la meva família i jo podíem ficar-nos a l’església. De fet, aquells anys va ser molt important, el paper de la parròquia. Recordo també que el padre Celestino havia muntat amb altres companys del barri una cosa que en deien Fraterna Ajuda Cristiana que consistia que la gent pagava cinc pessetes setmanals i si algú queia malalt, com que la Seguretat Social pagava molt poc, li donaven una quantitat per poder anar fent. Amb això del pis, al final vaig poder col.locar-me en un altre pis de les “Vivendes del Congrés” que es van fer aquí a Viladecans.
- Després de la Roca, Laforsa.
- Allà hi vaig entrar quan li vaig dir al cap de personal que tenia cinc fills (llavors encara no havia nascut el sisè), i em va dir que li agradava la gent com jo, amb família i fills. I des del principi em vaig dedicar a organitzar Comissions. Al cap d’un any, el 90 per cent dels treballadors estaven a Comissions i trenta eren militants del PSUC. Realment, estàvem molt organitzats. Érem un bon equip.
I jugàvem a dues bandes, la legal i la il.legal. Vam apretar molt amb els temes de seguretat i higiene, i també amb el tema dels salaris. I van decidir posar una nova direcció, que endurís la cosa, per aconseguir doblegar-nos. I com que no ho van aconseguir, van despatxar un treballador amb un pretext de que feia malament la feina. I hi va haver una solidaritat enorme amb aquell company. Ha estat una de les vagues més solidàries que hi ha hagut a Catalunya. Va començar l’11 de novembre de 1975, deu dies abans de la mort de Franco. Al tercer dia van començar a coaccionar gent, agafant-los d’un en un. Jo era l’únic delegat del torn de nit, i van venir a forçar-me perquè fes tornar la gent a la feina, perquè sabien que si un grup tornava tota tornarien. I com que no ho van aconseguir, van començar a despatxar gent.
Allò va ser un revulsiu per a tot el Baix Llobregat. Va ser una vaga no només de reivindicació laboral sinó clarament política. Nosaltres demanàvem un sindicat lliure. Des de Montserrat a Castelldefels, va parar tota la comarca. Fins que nosaltres mateixos vam creure que allò s’havia d’acabar, i vam aconseguir que l’empresa cedís no despatxant ningú, però a canvi d’unes sancions de tres i sis mesos per a alguna gent, que tot i així no vam perdre diners, perquè com a enllaços sindicals teníem dret a continuar cobrant el sou base, i la resta ens ho cobria la caixa de solidaritat, que era molt potent.
- I va arribar la democràcia.
- Nosaltres volíem la ruptura democràtica, però després va venir el que va venir, i per disciplina ho vam acceptar. El 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals, i jo anava el 10 a la llista del PSUC, i en vam treure 9 i vam tenir l’alcaldia. I al cap d’un any un company ho va deixar, i vaig entrar jo. I em va tocar encarregar-me de la guàrdia urbana. Fixa’t, jo tant córrer davant de la policia, i ara portant la guàrdia urbana… El primer dia que vaig entrar al ple, em va caure el món a sobre. Jo estava acostumat a una altra mena de cosa, a les assemblees de fàbrica… i em trobava amb allò tan ordenat, tan legal… Però vaja, ho vaig superar. Vaig ser regidor a la primera legislatura amb el PSUC i, després de la ruptura del partit, dues legislatures més amb el PCC. Allò va valer la pena. A l’ajuntament no hi havia ni un duro, però tot i així vam fer moltes coses, vam posar les bases de moltes coses. Es va començar a planificar el poble, i es van fer col.legis, la piscina… El més important, però, era que la gent estava per la democràcia, participava de les coses…
- I ara?
- Ara hi ha una despolitització cada cop més gran, sobretot dels treballadors, de la classe obrera, i aquesta despolitització està deixant el camp lliure a la dreta. A la pitjor dreta, no a la de CiU i el PNB, que és tolerant, sinó a la dreta del PP, que fa coses que posen els pèls de punta, perquè fan servir la mateixa dialèctica que feia servir la CEDA abans de la guerra, a base de la mentida i l’insult i el desprestigi dels altres. I per frenar això és fonamental l’honradesa dels partits d’esquerres, que els polítics d’esquerres més que pensar en les seves ambicions polítiques, siguin capaços de fer coses pels ciutadans. Que no tinguin com a objectiu mantenir-se per mantenir-se, sinó que donin exemple d’honradesa, de servei a la gent.
Jo crec que el capitalisme acabarà fracassant, i sortirà alguna cosa nova que faci el món més solidari i més humà.
Agulla 55, juny 2007