Des dels 50 anys, mirant endavant!

Quan un dia mires el camí que has fet, t’adones de la diversitat de coses que has viscut; dels diferents moments de la teva vida; de com has anat vivint unes responsabilitats i deixant-ne unes altres; de com una época has dedicat unes energies a un estil de compromisos i unes èpoques a uns altres. Et fas conscient de com la mateixa vida, l’edat, les forces físiques, l’experiència o inexperiencia t’han anat fent viure un camí, a cada moment ple de vida, de dedicació, de persones, d’il·lusions i de fracassos. T’adones de la vida compartida amb moltíssimes persones i veus com les persones avui esperen de tu coses diferents de quan tenies 25 anys; i també t’adones que el que ofereixes no és el mateix que oferies llavors.

És el moment de valorar què és el que t’ha anat mantenint la il·lusió i en un mateix camí intentat fer amb coherencia. Què és el que t’ha fet viure, què és el que et fa estar en comunió malgrat les vivències abismals de vivències i plantejaments, què és el que t’ha permès viure els moments més difícils i les relacions més complicades… Hi ha i hi ha hagut un fil conductor difícil de definir: una espiritualitat, una manera d’anar llegint la vida, la Paraula de Déu, les relacions amb les persones, els esdeveniments.

Hi ha l’estona sagrada de pregària diària, el recés periòdic, fugir de tant en tant encara que només siguin vint-i-quatre hores, els exercicis una vegada a l’any, la revisió de vida amb el grup de companys, la revisió de vida amb molts grups de l’ACO i de la JOC, moltes homilies preparades. Hi ha un treball de fons, d’anar escoltant en silenci, d’anar remirant la vida amb ulls del Pare, sentint-te unit a tot un poble que ha viscut la seva experiencia com a relació amorosa amb Déu, hi ha un deixar-te portar per la mateixa pregària d’aquest poble, la pregària de Jesús i de l’Església. I intentant que mai res no sigui separat de la resta: l’experiència de Jesús i la meva, la de les persones, la de tantes vides compartides; l’experiència del poble d’Israel i la del nostre poble, la d’un grup, la d’un barri, la de l’Església.

I al final tot això et dóna com una gran llibertat interior, et va fent crèixer en el que vius com a esencial en el teu ser cristià i ser capellà: sóc fill de Déu. Unit profundament a Jesucrist, vivint dia a dia la força de l’Esperit, vivint el goig de la missió d’anar anunciant el Regne.

El goig d’iniciar cada jornada, en aquesta hora quieta del dia, sense presses, diexant que el teu cor experimenti la joia de tenir Déu per Pare, d’agrair tot el que dia a dia reps, contemplar el que ahir vas rebre, posar-te a les seves mans per a poder ser testimoni del seu amor en tot el que faràs… per aquella velleta que vindrà a missa, per aquell butaner que trucarà oferint-te el butà, pel grup que avui tenim reuni´`o, pels companys capellans amb qui dinarem, per les persones que vindran a la missa de difunts, per aquells infants de catequesi i la catequista…

Des dels 50 anys, mirant endavant…!

Josep M. Puxan,

Febrer 2000