Temps d'estalviar

Una definició de consum humanament sostenible –ara que està de moda el concepte sostenibilitat- podria ser: El consum d’un bé és sostenible si satisfà una necessitat sense generar una altra necessitat més costosa de satisfer que la primera, o dit amb més simplicitat, que els beneficis siguin superiors als perjudicis. Per exemple: comprar el diari cada matí pot ser perfectament sostenible perquè satisfà la necessitat d’entreteniment i d’informació, i la despesa que ocasiona és suportable. Ara bé, prendre un diari gratuït, que no llegeixes, només perquè és gratuït, pot esdevenir una pràctica insostenible perquè l’explotació de primeres matèries, la despesa energètica i l’impacte mediambiental que ha generat la seva producció i distribució és completament inútil, i a més, consolida la pràctica insostenible justificada per una demanda aparent. El mateix podem aplicar a qualsevol pràctica de consum a l’hora d’anar a comprar.

A les lleis del mercat, que diuen que les corbes de l’oferta i la demanda sempre es troben en un punt-el preu-, hi podem afegir una proposició que m’acabo d’inventar: Quan el preu és suficientment baix (pel que sigui, això ara no m’imteressa) apareix una demanda absurda per innecessària, que indueix a un consum completament insostenible. És el cas de les botigues de “tot a cent”. Sovint els preus no reflecteixen els costos reals dels béns perquè aquests s’han produït o distribuït sense quantificar les despeses mediambientals o de treball digne o les taxes de redistribució territorial o cultural, etc. Comprar massa joguines als infants és una pràctica insostenible perquè malgrat que satisfà algunes necessitats del comprador com quedar bé o no defraudar les expectatives, no serveix per augmentar la felicitat, ans el contrari indueix al malbaratament.

Vet aquí la conveniència de tenir bones pràctiques a l’hora del consum , perquè només així premiarem o castigarem aquells productors o ofertants segons els criteris de tipus ètic, mediambiental, etc. El dia que els ciutadans (abans consumidors) s’adonin que poden regular el mercat segons els seus valors ètics, hauran dinamitat els principis del capitalisme neoliberal.

Salvador Clarós

Publicat en el número 27, desembre de 2001