Definitivament, la figura del savi ha desaparegut de l’esfera social. Segurament, per la impossibilitat d’encabir en un cervell humà l’enorme quantitat de coneixements existents avui al món. En substitució abunden els experts, que són aquella gent que saben força coses sobre alguna disciplina en concret i sovint, val a dir-ho, en cap altra. Els experts aconsellen sobre matèries tan delicades i alhora tan dispars com la conveniència d’invertir en borsa, sobre receptes informàtiques per als negocis, sobre problemes de salut, o sobre quin és el pal de golf que més ens convé, entre d’altres exemples. Una mostra de la necessitat d’experts, en aquest nostre món tecnològic i complex, són les cada dia més nombroses empreses de “consulting”: trafiquen amb el coneixement mitjançant experts per fer estudis de mercat, informes, dictàmens o previsions que aconsellen la millor manera de triomfar, de guanyar més o simplement de sobreviure en la jungla dels negocis i de les finances. El món, doncs, s’ha rendit davant l’autoritat il·lustrada dels experts, més que res perquè hom considera normal no entendre un borrall del que no és l’especialitat pròpia. S’ha estès la idea que la complexitat de les coses mostra un món només governable des del coneixement. Vet aquí la mitificació de la societat del coneixement que pressuposa que aquest esdevindrà el més important component i matèria primera de l’activitat productiva. Aquestes idees avalen el prestigi i la credibilitat que s’atribueix als experts.
Si en parlo és perquè, per a mi, han esdevingut una plaga de dimensió considerable. La seva opinió desautoritza sistemàticament qualsevol altre punt de vista que no vingui avalat per l’acreditació d’expert. S’imposen, doncs, com un cep víric que mata tota raó que no sigui la seva. Però, en realitat, sovint només són l’excusa perquè a l’hora de prendre les decisions són altres els vectors que operen de veritat: la por (en el cas Prestige); o bé els interessos econòmics i estratègics (en la guerra contra l’Iraq); o bé l’estalvi de recursos econòmics (probablement en el cas de l’accident de la nau Columbia); o bé la manca de llibertat (en les declaracions de Jiménez de Parga, o en la defensa feta per CiU del Pla Hidrològic Nacional). En tots aquests casos, fer veure que es tracta de decisions expertes és una excusa i prou. Què esperem doncs a confiar els llocs i les decisions de responsabilitat a homes i dones lliures, en comptes d’experts?
Salvador Clarós
Publicat en el número 33, febrer de 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada