Estic llegint un llibre magnífic de Xavier Basurko, Historia de la Liturgia (en trobareu més informació a l’Airejar d’aquest número). Partint de la litúrgia ofereix una bona perspectiva de l’Església catòlica i de com el missatge cristià original s’ha anat empolsegant i desempolsegant progressivament al llarg dels segles. M’ha cridat molt l’atenció veure com va costar fins al Concili Vaticà II que les celebracions es fessin en la llengua vernacla, amb uns arguments del tot surrealistes. Fins i tot Joan XXIII s’havia pronunciat en algun moment en contra. I ara (motus proprios a part, que difícilment progressaran gaire) seria impensable tornar al llatí. De vegades penso que tota aquesta jerarquia que ara es manifesta a favor de l’obligatorietat del celibat i contra l’ordenació de les dones, amb uns arguments igual de surrealistes que els de la llengua, un bon dia canviarà de parer. I aleshores tindran feina els capellans perquè no els obliguin a casar-se. I les dones perquè no les obliguin a ordenar-se. Som així. Que l’Esperit hi faci més que nosaltres! Mercè Solé.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada