Us heu fixat que antigues botigues de mobles s’han convertit ara en “estudis d’interiorisme”? Això respon a una raó ben simple i interessant: en comptes de limitar-se a exposar mobles i despatxar el producte demanat, el comerciant dedica una mica de temps a escoltar al client i fa alguns croquis senzills perque el client vegi que hi ha una millor ordenació de l’espai. Amb una mica de sort, l’hàbil botiguer, en comptes de vendre només un llit, ven l’habitació sencera. El nostre comerciant ha convertit una botiga de mobles en un negoci de “solucions” i el valor que ha afegit al seu negoci és gràcies al “coneixement” en decoració, bon gust, habilitat per dibuixar... Ara el valor de la seva feina ja no depèn del cada vegada més petit marge de venda del moble sinó del producte intangible resultant d’una inversió en temps i coneixement.
En el comerç de mobles, també ha aparegut el concepte contrari: el model Ikea. Res de coneixement ni de temps per atendre al client, el qual s’ha d’espavilar, decidir el que vol i fins i tot ha d’enfilar-se a una prestatgeria d’un gran magatzem per servir-se allò que desitja. El negoci està pensat per facturar a l’engròs, i el client que no ha trobat facilitats per la banda del comerciant, fins al punt que de fet ni tan sols no l’ha vist, torna cofoi cap a casa amb la certesa que, en l’absència de venedor, ell ha esdevingut l’únic i autèntic dissenyador de la seva llar. El nostre heroi comenta als amics que tal cosa l’ha comprat a Ikea per tal de rebre l’aprovació i reconeixement en haver hagut d’escollir entre tres mil objectes diferents i haver encertat.
Hi ha encara un altra possibilitat: les tendes de mobles reciclats. Per aquests llocs també s’hi perden des d’hipotètics buscadors de tresors, fins a somiatruites de tota mena. Però en general, qui hi compra sap que hi ha una institució beneficiària que és Càritas, o una cooperativa o una xarxa de comerç solidari. I la compra d’un moble usat esdevé un compromís amb el món.
El que passa és que en el fet de comprar no hi intervenen només els gustos, sinó sobretot els valors. Hom adquireix aquells hàbits de consum que identifica amb valors emergents o de moda, o bé valors exclusius i excloents de classe o de grup social. Cal demanar, i estic convençut que aquesta és una lluita cabdal del segle XXI, una actitud responsable a l’hora del consum per tal de reorientar les nostres compres cap a aquells ofertants que competeixen amb ètica, respecte i dignitat. Seria molt demanar que per començar rebutgem l’oferta comercial d’empreses de països que es reserven dret a veto o que no compleixen les resolucions de l’ONU?
Salvador Clarós
Publicat en el número 31, octubre de 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada