La nostra comunitat de Santa Engràcia ha viscut durant un mes l’absència obligada del rector, a causa d’una operació quirúrgica una mica complicada, però ja prevista des de feia un cert temps.Actualment, de manera habitual, en aquesta parròquia el rector viu sol a la “rectoria”, cosa que vol dir que, habitualment també, és ell qui obre la casa al matí, abans de missa, i la tanca al vespre quan s’han acabat totes les reunions.
Organitzar la parròquia de manera que tot seguís el seu ritme era tot un repte.
Ja hi havia l’experiència habitual d’absències d’una setmana (exercicis espirituals, colònies amb infants o adults, vacances....) però mai en ple curs ni d’un mes. Ja era típica la “graella” on quedaven especificats tots els petits serveis i qui n’era responsable. Des de les coses més senzilles com qui obre i qui tanca la casa fins a les celebracions.
Hi ha l’experiència de la “celebració de la Paraula” d’alguns dies feiners; la presideix o el diaca o bé alguna religiosa.
Hi ha l’experiència dels companys capellans de les parròquies de l’entorn amb qui hi ha un treball de molta col·laboració. Especialment amb la parròquia de Santa Maria Magdalena amb qui compartim responsabilitats i amb Sant Sebastià amb qui fem equip. També amb Sant Josep Obrer, sobretot i, quan convé, amb la Santíssima Trinitat. Encara hi ha els companys salesians de Sant Bernat i un capellà jubilat que col·labora quan li demanem. Hi ha un bon treball d’equip, i una bona disponibilitat habitual a suplir-nos per facilitar la presència, fins i tot en cap de setmana, en activitats de la parròquia o dels moviments.
Hi ha un grup de litúrgia, poc nombrós, però eficaç i amb un responsable que realment fa de responsable del grup. Estan acostumats a estar al cas de tot el que suposa cada celebració, de buscar persones per a diferents serveis i de preparar tot el necessari. Acostumats, quan convé, a obrir i tancar l’església i la casa.
La majoria de grups d’adults, que normalment compten o bé amb un capellà o diaca, o bé amb un matrimoni o religiosa que els fan de consiliaris, també són capaços de reunir-se encara que no hi hagi els consiliaris.
L’economia, en el seu funcionament habitual, ja té la seva pròpia dinàmica així com les qüestions pràctiques de neteja i manteniment.
I com a persona clau, la que atén el despatx interparroquial, contractada per a fer aquest servei però que ho viu, més que com una feina, com un servei a la comunitat. Ella assegura l’atenció constant en els dies i horaris de despatx, més enllà de la qüestió dels papers, estant atenta a tot el que viuen les persones que s’acosten a la parròquia, acostumada a fer aquest servei i que la gent de la comunitat compti amb ella com a punt de referència. (Anècdota: un dia el rector va al bisbat per a un paper, cosa que no fa mai, i la persona que l’atén li diu: «Ah, tu ets de la parròquia de la Carme!»).
L’acolliment de parelles ja té la seva dinàmica, amb un treball conjunt amb les tres parròquies que formem equip. Els malalts són atesos a través del grup de “pastoral de la salut”, cada persona fa el seguiment de dos o tres malalts als quals visita i porta la comunió. El voluntariat per a gent gran té també unes persones de referència, el capellà no n’és ni de bon tros la peça clau.
Els moviments, la JOC i l’ACO, tenen el seu ritme, compten habitualment amb el consiliari però també són prou autònoms i responsables per a reunir-se sense ell.
I una sèrie d’activitats com l’esplai, l’agrupament escolta, el taller de dones i el casal diari - reforç escolar que tenen la seva vida pròpia.
En tot això només calia fer un bon organigrama, repartir encara algun joc de claus més (ja n’hi ha molts de repartits per evitar que els grups i activitats depenguin sempre de la presència del capellà a la casa) i coordinar-ho tot.
Hi havia una situació nova amb la catequesi. La de després de 1a Comunió, amb un únic grup, podia seguir perfectament sense necessitat del capellà. També la catequesi de joves que ja té la seva pròpia coordinació a nivell d’arxiprestat i amb uns responsables i un capellà. Amb aquests només calia assegurar la qüestió pràctica de “tancar la casa” quan marxés el darrer grup. Responsabilitat que va assumir una parella de la JOC, que cada divendres passava a les 11 de la nit a fer una volta per la casa, vetllar que hi hagués llums i estufes apagades i tancar. El mateix que d’altres persones feien la resta de dies de la setmana.
L’equip de catequistes que per primera vegada havia d’afrontar l’absència de capellà era el de Primera Comunió. Per costum el capellà hi era sempre, a l’hora de preparar els temes, en una part de les reunions amb els pares, en les celebracions, a l’hora d’obrir i tancar, preparar les sales i el material necessari. Quan es va plantejar que tot havia de funcionar sense al capellà, en un primer moment semblava que no podia ser. Aviat es van adonar que tot era possible i que només calia preparar bé les coses (per sort hi havia temps per a fer-ho) i organitzar-se.
Amb aquest estil de comunitat, que no s’improvisa en quatre dies, el Consell Pastoral assumia la responsabilitat que “tot tirés endavant”, un petit equip s’oferia a fer de “comitè d’emergència” per a coordinar totes les petites coses del dia a dia i afrontar els imprevistos que es poguessin presentar.
En aquest equip hi havia també el company capellà de Santa Maria Magdalena que va estar en contacte permanent amb els diferents responsables, acompanyant però sense posar-se mai en el lloc de ningú.
Tot quedava força lligat. “Marxa tranquil, tot funcionarà”.
I així ha estat, però ha estat molt més. Una vivència molt rica per a una comunitat, que si sempre s’ha sentit la comunitat com a seva, ara molt més. Amb el goig de veure realment que tot ha tirat endavant. Els ha tocat afrontar uns imprevistos; durant aquest temps la persona que porta el dia a dia de l’economia ha estat ingressat d’urgències a l’hospital; a un company capellà que tenia algunes celebracions, li han avançat una operació prevista per més endavant; un dissabte al vespre per una confusió d’horaris el capellà que havia de celebrar va arribar a misses dites i ja s’havia fet una celebració de la Paraula amb tots els ets i uts.
El retorn del rector era motiu d’alegria per a tots.
El goig d’un capellà que ha estat durant pràcticament un mes fora amb la tranquil·litat que tot havia de funcionar, i realment així ha estat. Poder pensar en la comunitat, però sense patir-hi gens: passi el que passi ja se’n sortiran.
I el goig d’uns laics i religioses que han assumit la responsabilitat de la comunitat.
Aquestes ratlles més enllà d’exposar una experiència volen ser una aposta de futur, un futur que tenim la responsabilitat d’anar preparant sense por a nous plantejaments.
Vetllar per unes comunitats responsables i preparades, conscients que qüestions avui per avui tancades demà poden obrir-se (la història de l’Església ens ensenya que el que avui s’ha dit que “això de cap manera”, demà es tira endavant), i que calen persones i grups formats i preparats per a continuar essent constructors de comunitat amb els nous estils que anirem trobant i que els temps i les circumstàncies ens aniran ensenyant.
Una qüestió fortuïta ha esdevingut una gran lliçó per a una comunitat, capellà inclòs, que ha viscut el que en situació normal encara és força impensable.
Però és en aquests moments quan un s’adona més clarament que tot això no es dóna perquè sí, sinó que és fruit de molts anys d’anar vivint i creixent tots junts en un estil de comunitat i en una manera d’entendre l’Església; l’estil iniciat fa anys per d’altres companys capellans.
Ah! la parròquia de Santa Engràcia és la parròquia del barri de Prosperitat, de Nou Barris, de Barcelona. Un barri amb vint-i-cinc mil habitants. Un barri on conviu un petit nucli de població nascuda aquí -ara hem complert els 75 anys de la parròquia-, amb una majoria de famílies que provenen de la immigració dels anys 50-60 i ara amb famílies dels que ens hem acostumat a anomenar “nous-veïns”. Una parròquia molt “normaleta” i amb capellans normalets.
Organitzar la parròquia de manera que tot seguís el seu ritme era tot un repte.
Ja hi havia l’experiència habitual d’absències d’una setmana (exercicis espirituals, colònies amb infants o adults, vacances....) però mai en ple curs ni d’un mes. Ja era típica la “graella” on quedaven especificats tots els petits serveis i qui n’era responsable. Des de les coses més senzilles com qui obre i qui tanca la casa fins a les celebracions.
Hi ha l’experiència de la “celebració de la Paraula” d’alguns dies feiners; la presideix o el diaca o bé alguna religiosa.
Hi ha l’experiència dels companys capellans de les parròquies de l’entorn amb qui hi ha un treball de molta col·laboració. Especialment amb la parròquia de Santa Maria Magdalena amb qui compartim responsabilitats i amb Sant Sebastià amb qui fem equip. També amb Sant Josep Obrer, sobretot i, quan convé, amb la Santíssima Trinitat. Encara hi ha els companys salesians de Sant Bernat i un capellà jubilat que col·labora quan li demanem. Hi ha un bon treball d’equip, i una bona disponibilitat habitual a suplir-nos per facilitar la presència, fins i tot en cap de setmana, en activitats de la parròquia o dels moviments.
Hi ha un grup de litúrgia, poc nombrós, però eficaç i amb un responsable que realment fa de responsable del grup. Estan acostumats a estar al cas de tot el que suposa cada celebració, de buscar persones per a diferents serveis i de preparar tot el necessari. Acostumats, quan convé, a obrir i tancar l’església i la casa.
La majoria de grups d’adults, que normalment compten o bé amb un capellà o diaca, o bé amb un matrimoni o religiosa que els fan de consiliaris, també són capaços de reunir-se encara que no hi hagi els consiliaris.
L’economia, en el seu funcionament habitual, ja té la seva pròpia dinàmica així com les qüestions pràctiques de neteja i manteniment.
I com a persona clau, la que atén el despatx interparroquial, contractada per a fer aquest servei però que ho viu, més que com una feina, com un servei a la comunitat. Ella assegura l’atenció constant en els dies i horaris de despatx, més enllà de la qüestió dels papers, estant atenta a tot el que viuen les persones que s’acosten a la parròquia, acostumada a fer aquest servei i que la gent de la comunitat compti amb ella com a punt de referència. (Anècdota: un dia el rector va al bisbat per a un paper, cosa que no fa mai, i la persona que l’atén li diu: «Ah, tu ets de la parròquia de la Carme!»).
L’acolliment de parelles ja té la seva dinàmica, amb un treball conjunt amb les tres parròquies que formem equip. Els malalts són atesos a través del grup de “pastoral de la salut”, cada persona fa el seguiment de dos o tres malalts als quals visita i porta la comunió. El voluntariat per a gent gran té també unes persones de referència, el capellà no n’és ni de bon tros la peça clau.
Els moviments, la JOC i l’ACO, tenen el seu ritme, compten habitualment amb el consiliari però també són prou autònoms i responsables per a reunir-se sense ell.
I una sèrie d’activitats com l’esplai, l’agrupament escolta, el taller de dones i el casal diari - reforç escolar que tenen la seva vida pròpia.
En tot això només calia fer un bon organigrama, repartir encara algun joc de claus més (ja n’hi ha molts de repartits per evitar que els grups i activitats depenguin sempre de la presència del capellà a la casa) i coordinar-ho tot.
Hi havia una situació nova amb la catequesi. La de després de 1a Comunió, amb un únic grup, podia seguir perfectament sense necessitat del capellà. També la catequesi de joves que ja té la seva pròpia coordinació a nivell d’arxiprestat i amb uns responsables i un capellà. Amb aquests només calia assegurar la qüestió pràctica de “tancar la casa” quan marxés el darrer grup. Responsabilitat que va assumir una parella de la JOC, que cada divendres passava a les 11 de la nit a fer una volta per la casa, vetllar que hi hagués llums i estufes apagades i tancar. El mateix que d’altres persones feien la resta de dies de la setmana.
L’equip de catequistes que per primera vegada havia d’afrontar l’absència de capellà era el de Primera Comunió. Per costum el capellà hi era sempre, a l’hora de preparar els temes, en una part de les reunions amb els pares, en les celebracions, a l’hora d’obrir i tancar, preparar les sales i el material necessari. Quan es va plantejar que tot havia de funcionar sense al capellà, en un primer moment semblava que no podia ser. Aviat es van adonar que tot era possible i que només calia preparar bé les coses (per sort hi havia temps per a fer-ho) i organitzar-se.
Amb aquest estil de comunitat, que no s’improvisa en quatre dies, el Consell Pastoral assumia la responsabilitat que “tot tirés endavant”, un petit equip s’oferia a fer de “comitè d’emergència” per a coordinar totes les petites coses del dia a dia i afrontar els imprevistos que es poguessin presentar.
En aquest equip hi havia també el company capellà de Santa Maria Magdalena que va estar en contacte permanent amb els diferents responsables, acompanyant però sense posar-se mai en el lloc de ningú.
Tot quedava força lligat. “Marxa tranquil, tot funcionarà”.
I així ha estat, però ha estat molt més. Una vivència molt rica per a una comunitat, que si sempre s’ha sentit la comunitat com a seva, ara molt més. Amb el goig de veure realment que tot ha tirat endavant. Els ha tocat afrontar uns imprevistos; durant aquest temps la persona que porta el dia a dia de l’economia ha estat ingressat d’urgències a l’hospital; a un company capellà que tenia algunes celebracions, li han avançat una operació prevista per més endavant; un dissabte al vespre per una confusió d’horaris el capellà que havia de celebrar va arribar a misses dites i ja s’havia fet una celebració de la Paraula amb tots els ets i uts.
El retorn del rector era motiu d’alegria per a tots.
El goig d’un capellà que ha estat durant pràcticament un mes fora amb la tranquil·litat que tot havia de funcionar, i realment així ha estat. Poder pensar en la comunitat, però sense patir-hi gens: passi el que passi ja se’n sortiran.
I el goig d’uns laics i religioses que han assumit la responsabilitat de la comunitat.
Aquestes ratlles més enllà d’exposar una experiència volen ser una aposta de futur, un futur que tenim la responsabilitat d’anar preparant sense por a nous plantejaments.
Vetllar per unes comunitats responsables i preparades, conscients que qüestions avui per avui tancades demà poden obrir-se (la història de l’Església ens ensenya que el que avui s’ha dit que “això de cap manera”, demà es tira endavant), i que calen persones i grups formats i preparats per a continuar essent constructors de comunitat amb els nous estils que anirem trobant i que els temps i les circumstàncies ens aniran ensenyant.
Una qüestió fortuïta ha esdevingut una gran lliçó per a una comunitat, capellà inclòs, que ha viscut el que en situació normal encara és força impensable.
Però és en aquests moments quan un s’adona més clarament que tot això no es dóna perquè sí, sinó que és fruit de molts anys d’anar vivint i creixent tots junts en un estil de comunitat i en una manera d’entendre l’Església; l’estil iniciat fa anys per d’altres companys capellans.
Ah! la parròquia de Santa Engràcia és la parròquia del barri de Prosperitat, de Nou Barris, de Barcelona. Un barri amb vint-i-cinc mil habitants. Un barri on conviu un petit nucli de població nascuda aquí -ara hem complert els 75 anys de la parròquia-, amb una majoria de famílies que provenen de la immigració dels anys 50-60 i ara amb famílies dels que ens hem acostumat a anomenar “nous-veïns”. Una parròquia molt “normaleta” i amb capellans normalets.
Josep M. Puxan és rector de la parròquia de Santa Engràcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada