Temps per gaudir

El temps d’oci, és a dir, aquell que dediquem a activitats no productives, és una part important de la vida de les persones, per això és especialment alarmant el creixement tan espectacular que s’està produint de les noves formes d’oci basades en l’entreteniment en detriment d’altres activitats culturals i participatives, de creativitat i de relació humana.

Hi ha l’evidència que va en augment el temps que dedica la gent a passar l’estona sense cap altre proposit: ja sigui davant el televisor, parlant per telèfon cel·lular, amb videojocs o navegant per internet. No es tracta de carregar contra la tecnologia que està a la base de les noves formes d’entreteniment, sinó de parar atenció als efectes socials “danyosos” que es deriven del comerç de l’entreteniment. Algú ha advertit ja del risc que corren els infants per l’exposició perllongada i indiscriminada als continguts televisius. No conec però que s’hagi dit res dels mateixos perills en la gent adulta.

L’entreteniment avui es comercialitza mitjançant productes de consum intangibles, en forma de serveis, de software o de continguts audiovisuals. La indústria que els produeix ha acaparat en pocs anys els principals fluxos financers especulatius, i ha protagonitzat el boom de l’anomenada bombolla tecnològica, trasbalsant els mercats arreu del planeta. Alguns indicadors, com ara l’índex d’audiència o els rànquings de popularitat donen una idea, no només del negoci que mou l’entreteniment, sinó també del seu impacte social.

L’entreteniment, que és un producte de consum, i com a tal, subjecte a interessos comercials, condiciona ara fortament el nostre estil de vida perquè amenaça de substituir el temps d’acció creativa o de tertúlia, de lectura o meditació... per la simple contemplació passiva d’un univers fantàstic que tan sols suscita emocions. L’augment de la demanda d’entreteniment és proporcional a la disminució de la vida social. És una mesura del grau de privacitat.

Proposo l’autocrítica respecte del consum que fem particularment d’aquests productes, no com a censura o autoprohibició absurda, sinó com a mitjà per recuperar el control i la llibertat d’elecció davant la temptació d’anar engolint, sense més plantejaments, allò que se’ns presenta fàcil, reclam de curiositat, gratuït o simplement ofereix el plaer de la banalitat.

Salvador Clarós Publicat en el número 30, juny de 2002