30 de nov. 2007

Coneixement?

Una expressió que encoratjava antany la gent a estudiar i a adquirir nous coneixements deia que “el saber no ocupa lloc”. Ara que l’aprenentatge continuat forma part de la vida de moltes persones perquè és una exigencia d’aquesta societat, aquest podria ser l’eslògan de moda de la societat del coneixement que serviria per promocionar el saber com a producte de consum. El negoci de la formació contínua, dels cursos, de les acadèmies, etc. ho agrairia.

Però no hi estic d’acord! Aquella expressió feliç va sent menys certa: aprendre, com a mínim, ocupa temps. També costa diners. Més encara, l’acumulació de coneixements no és sempre eficaç ni pressuposa un major grau de competència, com sovint ens volen fer creure amb l’associació automàtica dels conceptes formació=promoció laboral=diners=felicitat, ans el contrari, a vegades provoca el que en castellà en diuen “una empanada mental”.

Bé, no em proposo fer enfadar els defensors acèrrims de la cultura del coneixement, que no voldria minusvalorar, sinó només qüestionar aquesta idea que s’ha estès arreu que porta tanta gent a ocupar el temps lliure fent cursos de formació en comptes de practicar més la tertúlia; llegir llibres de pedagogia infantil i juvenil en lloc de participar a les AMPA; assistir a un munt de conferències de psicosociologia i d’autoajuda en comptes de conèixer i relacionar-se més amb els propis veïns d’escala; empassar-se els informatius de la tele i llegir revistes molt interessants i creure’s ben informat...

És evident que engolir més i més informació, perquè vivim en un bombardeig constant d’informacions diverses, no garanteix un millor criteri, ni més capacitat de discerniment, ni més equanimitat... Aquestes virtuts provenen més de l’experiència, vull dir, de la implicació directa amb la vida més que no pas de l’ensenyança a l’aula o de la lectura. Si bé la nostra societat canvia tan ràpidament de tecnologies, de modes, de productes, d’estratègies, que la gent es veu obligada a renovar constantment l’univers de coneixements, i això ha portat erròniament a creure que és més important la quantitat de coneixements que la qualitat. Proposo que ningú no es desanimi per no saber que és un “megapixel” o una “stockoption”, i que la gent provi d’opinar sobre les coses, sobre la guerra per exemple, sense haver vist la televisió ni haver escoltat cap tertúlia radiofònica.

Salvador Clarós

Publicat en el número 34, abril de 2003

3 comentaris:

Francesc Ll. ha dit...

Totalment d’acord, i, a més, ho expliques molt bé.
Una vegada salvats els “abusos de formació” i si ens referim als esforços formatius, en la seva mesura convenient i necessària, constato que la gent tenim dificultats en sortir de la closca d’un mateix i com a conseqüència, el camí de l’autoformació amb llibres, internet..., com a camí únic, sembla resultar un mal menor.
Aplanar l’arrel d’aquelles dificultats podria ser un bon repte i motiu de reflexió.

Mercè Solé ha dit...

No fa gaire va morir una amiga nostra d'accident, força jove. El seu marit ens comentava que no para de rebre recomanacions de llibres d'autoajuda d'amics i coneguts, els quals, més que aplicar ells directament el que han llegit sobre com consolar els altres, li recomanen o li regalen el llibre en qüestió. Em sembla que corre el perill d'agafar alguna mania al Bucay, per exemple...

Maria-Josep ha dit...

Déu n'hi do, aquest cas que comenten, Mercè! Jo de vegades penso que és ben trist que en la societat de la informació i de les grans eines de comunicació, humanament es falli en el més essencial... la comunicació interpersonal, la senzillesa d'un: com estàs? o un "què t'ha passat?" o un "vols xerrar?" o un "si vols, no diguis res, però et faré companyia en silenci".

ÉS com quan algú està malalt (d'alguna cosa més seriosa que la grip) i veu persones que estima i que ni se li acosten a preguntar: "què et passa?" o un "com et trobas?". Aquest dolor s'afegeix a la malaltia. Per què passa?

La meva conclusió, sempre des del perdó a l'altre, és que el dolor fa por perquè no se'ns ha ensenyat que la vida és això: felicitat i dolor repartides en dosis sorpresa...