Tinc dues Esglésies. Una de gran i una de petita; però ambdues són la meva Església. La gran és la católica, apostòlica i romana; la que tot assegurant que és de Crist, no gosa dir-se cristiana, i té raó perquè ben poca cosa de Crist li queda. D’un regne que no és d’aquest món n’ha fet un estat terrenal, el papa es deixa dir “sant” sabent que només Déu és sant i “pare” quan Jesús va dir: no digueu a ningú pare perquè només teniu un pare, el del cel. És “mestre” infal.lible sabent que l’únic mestre és el Fill de l’home. El papa diu ser el servent dels servents i l’últim de tots, però té ministres, ambaixadors, governadors (bisbes) arreu del món, palaus i assalariats en les seves oficines; i mana sobre centenars de milions de consciències, ovelles sense bel i unes poques cabres lligades a la post i amb morrió posat. Però és la meva mare, m’ha infantat a la fe, m’ha fet conèixer Jesús.I la petita església, amb cabres trescant els penya-segats de l’heterodòxia (que és la dòxia evangèlica, però), i les ovelles belant i pasturant en les fresques fondalades de les benaurances. Església que ve, cosa nova que el Pare està fent. Una església on els bisbes seran el que eren els apòstols, missioners de la Bona Nova, els preveres la gent de seny com el seu nom indica, i el sacerdoci serà retornat al Crist universal i tots els membres del seu cos místic en participaran. D’aquesta església en formo part, perquè en vull ser i no perquè me n’han fet, en sóc perquè maldo a seguir Jesús de Natzaret que no va ser moltó dòcil, sinó cabra rebutjada pels teòlegs i els sacerdots de la seva església, i en aquesta església de l’esperança, el trobo.
L’Esperit de Déu, que es va escapar per les finestres del Vaticà II, encara està lliure i no el tornaran a engabiar. Ell farà la nova Ésglésia, l’Església dels pobres, dels necis segons els homes, però savis segons Déu; l’Església de les benaurances retrobades, menys explicades potser, però vives i viscudes. Si he de triar em quedo amb aquesta, però em dol l’altra. Francesc Gimbernat
L’Esperit de Déu, que es va escapar per les finestres del Vaticà II, encara està lliure i no el tornaran a engabiar. Ell farà la nova Ésglésia, l’Església dels pobres, dels necis segons els homes, però savis segons Déu; l’Església de les benaurances retrobades, menys explicades potser, però vives i viscudes. Si he de triar em quedo amb aquesta, però em dol l’altra. Francesc Gimbernat
4 comentaris:
Molt bonic! Gràcies per compartir el text.
ERMITA EN XARXA
ermitaenxarxa@gmail.com
Molt bonic! Gràcies per compartir el text.
ERMITA EN XARXA
ermitaenxarxa@gmail.com
Genial l'escrit, i si és de autoria teva et mereixes el Nobel. Però em temo que no hi tenim rés a fer, l'Esglesia o el Cos de Crist, sempre estarà format de moltes parcel·les que tindràn la idiosincrasia propia, una idiosincracia que a vegades sembla una "indio-sincracia" per les excentricitats que és donen en totes les parcel·les que componen el Cos de Crist. Si ens hi poséssim a comentar defectes que veiem en les parcel·les no acabariem mai i hi haurien tantes herbes a arrancar que al final arrancariem també les bones plantes.
Si, amic Silveri, és meu, fruit duna emprenyada després de llegir un escrit de'n Rouco. Però és realment el què penso; però no em dedico gaire a treure draps bruts.
Més aviat busco i en dedico a reflexionar i, si puc, fer reflexionar a la gent de bona voluntat.
En quan a fer virar l'Església, tens raó no podem fer-ho, però si l'Esperit Déu, i en Ell confio, encara que molt probable ho veuré estant ja a casa del PARE
Publica un comentari a l'entrada