Comencem en aquest número una secció que voldrà ajudar a reflexionar sobre aspectes diversos del sentit i la vivència de la fe cristiana. I començarem parlant de fe i política. Amb una constatació: a Jesús no li interessava gens l’acció política, ni creia que per mitjà de l’acció política es pogués aconseguir una vida millor per a les persones.
Quan en parla, la seva anàlisi és demolidora: “Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors...” (Lc 22,25; també Mt 20,25 i Mc 10,42). Segons Jesús, tot govern és de per si despòtic, i a més, els qui l’exerceixen tenen el cinisme de pretendre que la gent consideri que les coses que fan les fan pel bé del poble. Ni tan sols sembla creure en la possibilitat que arribi aquell governant just que havien anunciat els profetes, el “rebrot legítim de David, que defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 33,15), el Messies que “farà justícia els desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres” (Is 11,4). I quan la multitud que el segueix se’l volen endur per fer-lo rei, perquè veuen en ell aquest Messies amb capacitat i ganes de treballar pel bé de la gent, la seva reacció és fugir a la muntanya (Jo 6,15). L’únic moment en què Jesús reivindica aquesta condició messiànica i a més ho fa de manera pública i solemne, és en la seva entrada a Jerusalem poc abans de la passió (Mt 21,1-11; Mc 11,1-10; Lc 19,28-40; Jo 12,12-16): allà escenifica la profecia de Zacaries 9,9, que parlava d’un rei bo i humil que entraria no a cavall, que és l’animal de la guerra, sino muntat en un ase, que és l’animal del treball quotidià; però aquesta reivindicació ve precisament després d’haver anunciat diverses vegades que el seu messianisme es realitzaria per mitjà de la seva entrega personal fins a la mort; ell serà efectivament aquest rei bo, però no ho serà per mitjà de l’establiment de cap nou sistema de poder...
Per a Jesús, de fet, la manera de fer d’aquells que actuen en la gestió de la cosa pública, és exactament l’antimodel d’allò que han de fer els seus deixebles, i la imatge contrària d’allò que ha de ser la seva comunitat: “Però vosaltres no heu d’actuar pas així...” (Lc 22,26; també Mt 20,26 i Mc 10,43).
En definitiva, doncs, i dit amb llenguatge actual, Jesús “no creu en la política”. Jesús no sembla pensar que hi pugui haver organitzacions socials i polítiques que siguin millors i altres de pitjors. Ell denuncia la injustícia, però no proposa cap alternativa social que l’elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat contra la injustícia, contra la hipocresia, i contra tota mena de dolor i de mal.
I aleshores ve la pregunta. Si això és així, l’acció política que duen a terme els cristians, ¿no ha de buscar cap fonament en l’evangeli? Evidentment que la resposta és que sí que li ha de buscar. Però d’això en parlarem en el proper número.
Josep LligadasQuan en parla, la seva anàlisi és demolidora: “Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors...” (Lc 22,25; també Mt 20,25 i Mc 10,42). Segons Jesús, tot govern és de per si despòtic, i a més, els qui l’exerceixen tenen el cinisme de pretendre que la gent consideri que les coses que fan les fan pel bé del poble. Ni tan sols sembla creure en la possibilitat que arribi aquell governant just que havien anunciat els profetes, el “rebrot legítim de David, que defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 33,15), el Messies que “farà justícia els desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres” (Is 11,4). I quan la multitud que el segueix se’l volen endur per fer-lo rei, perquè veuen en ell aquest Messies amb capacitat i ganes de treballar pel bé de la gent, la seva reacció és fugir a la muntanya (Jo 6,15). L’únic moment en què Jesús reivindica aquesta condició messiànica i a més ho fa de manera pública i solemne, és en la seva entrada a Jerusalem poc abans de la passió (Mt 21,1-11; Mc 11,1-10; Lc 19,28-40; Jo 12,12-16): allà escenifica la profecia de Zacaries 9,9, que parlava d’un rei bo i humil que entraria no a cavall, que és l’animal de la guerra, sino muntat en un ase, que és l’animal del treball quotidià; però aquesta reivindicació ve precisament després d’haver anunciat diverses vegades que el seu messianisme es realitzaria per mitjà de la seva entrega personal fins a la mort; ell serà efectivament aquest rei bo, però no ho serà per mitjà de l’establiment de cap nou sistema de poder...
Per a Jesús, de fet, la manera de fer d’aquells que actuen en la gestió de la cosa pública, és exactament l’antimodel d’allò que han de fer els seus deixebles, i la imatge contrària d’allò que ha de ser la seva comunitat: “Però vosaltres no heu d’actuar pas així...” (Lc 22,26; també Mt 20,26 i Mc 10,43).
En definitiva, doncs, i dit amb llenguatge actual, Jesús “no creu en la política”. Jesús no sembla pensar que hi pugui haver organitzacions socials i polítiques que siguin millors i altres de pitjors. Ell denuncia la injustícia, però no proposa cap alternativa social que l’elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat contra la injustícia, contra la hipocresia, i contra tota mena de dolor i de mal.
I aleshores ve la pregunta. Si això és així, l’acció política que duen a terme els cristians, ¿no ha de buscar cap fonament en l’evangeli? Evidentment que la resposta és que sí que li ha de buscar. Però d’això en parlarem en el proper número.
1 comentari:
S'ha de fer la bona política, la del bé comú! `Més cristià que això no hi ha res
Publica un comentari a l'entrada