Jesús, els cristians i la política (II)

Els criteris evangèlics duts a la pràctica pels deixebles de Jesús, van provocar un fort contrast amb la manera de fer de l’imperi romà. L’amor que Jesús predicava per a totes les persones, que de fet significava posar en un pla d’igualtat a pobres i rics, no era de cap manera un pensament comú en aquell imperi tan estratificat i en què el sentiment de compassió i de proximitat als pobres era considerat cosa de gent de poca altura. I l’afirmació de Jesús com a únic Senyor, qüestionava allò que cada cop era vist com a més determinant en la cohesió de l’imperi: l’emperador com a amo absolut de tot, divinitat última a la qual tothom havia de retre obediència, submissió i culte. Com diu el professor italià Mario Pesce, “el missatge de Jesús, si bé no era polític en els mètodes, de fet esdevenia polític en els continguts i en les conseqüències indirectes”. A Jesús no li interessava la política, però darrere el seu missatge hi ha continguts i conseqüències d’una forta incidència política.
Ara, afortunadament, les coses són molt diferents de com eren en temps de Jesús i dels primers cristians. Paraules com “govern”, o “autoritat”, o “política”, ja no volen dir el mateix que volien dir llavors. Entremig, llargues i doloroses històries de lluita per la llibertat, per la dignitat, per la justícia, per la igualtat de tots els éssers humans, fins a aconseguir que, almenys en una part del món, el poder polític i la gestió de la cosa pública siguin considerats com un afer que correspon a tots els ciutadans i ciutadanes, i no com un privilegi que s’aconsegueix per naixença o per la força de les armes o del diner.
De fet, com en temps de Jesús, continuen existint els poderosos que dominen les nacions, i el diable continua repartint autoritat i glòria als qui l’adoren, com li va proposar a Jesús a la muntanya de les temptacions (Mt 4,8-10; Lc 4,5-8). El sistema d’aquest món continua essent un sistema basat en uns poders que fan que milions de persones visquin sotmeses als horrors de la fam, de la guerra i de la impossibilitat d’aspirar a una vida mínimament digna i feliç; i que fan també que, allà on no es donen aquests horrors, també siguin presents injustícies, insensateses i dolors provocats per la duresa de cor dels que busquen poder i riquesa per damunt de tot.
Però, davant d’aquesta situació, nosaltres hem après una cosa que Jesús no sabia ni sospitava. I és el fet que és possible actuar per canviar aquestes situacions, no només veient-les i denunciant-les, i no només acostant-se als qui les pateixen i alleujant el seu patiment, i no només treballant per transformar el cor de les persones. Ara, nosaltres sabem que és possible actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciutadans, i no només els interessos d’uns pocs.
Però, com? Alguns, com diu Benjamí Mercader a la pàgina 7 d’aquest mateix número de L’Agulla, defensen que allunyant-se al màxim del poder, com Jesús. Altres, en canvi, com expressa Jaume Bosch a la pàgina 4, creuen que el que cal és utilitzar bé el poder. Al proper número, en l’últim article d’aquesta sèrie, reflexionarem sobre aquest tema.