“Encara no tens mòbil?”. “Doncs no!”, responc a la pregunta que sona quasi com un retret.
“Tu deus ser una de les poques persones que encara no en tenen...”, conclou l’enjogassat interlocutor amb gest d’incomprensió, i comença a sospitar que sóc un esnob reaccionari o un rebel. “Sempre m’he resistit a allò que acaba per fer-se imprescindible per viure -contesto a la desesperada-. El mòbil s’ha fet irresistible i necessari quasi com una pròtesi que sense ella quedem disminuïts en les nostres capacitats. És doncs l’home un ésser disminuït o incomplet? És més home l’homo mobilis?”.
La meva ofensiva dialèctica ha deixat temporalment desarmat a l’inquisidor. Però aviat torna a la càrrega: “No cal renunciar a res essencial pel fet d’incorporar una nova tecnologia a la tasca quotidiana. Hem assumit tantes i tantes coses supèrflues, que a hores d’ara no les qüestionem perquè milloren o dulcifiquen la tasca diària, i el mòbil en seria una més”.
El cas -ho he de reconèixer- és que el mòbil està tenint un impacte innegable en la vida de la gent. És un objecte interclassista, i això el fa modern i el fa políticament i democràticament correcte. Està bé, m’heu vençut! No hi ha raons per oposar-s’hi. Fins i tot jo mateix acabo trucant a un mòbil quan no localitzo a la persona i ja estic cansat de sentir la cantarella del contestador automàtic. Ara bé: la tecnologia inalàmbrica ha posat a les nostres mans una arma letal: tot s’accelera, tot es precipita bo i eliminant el trajecte necessari per assimilar i digerir, i omplir la vida de misteri i de fantasia. La tardança del missatger en portar notícies albira un camí ple de fades que et fa somniar, i ple de corsaris que alimenten el temor. L’home que recorre la capriciosa senda lenta i plena de revolts en comptes de la drecera, guarda un regal en el seu cor que ja comença a assaborir des del primer pas fins el darrer. El mòbil ha renyit amb l’humanisme perquè és fill de la pèrfida postmodernitat. La seva prosaica i convulsa sintonia anuncia l’immediat. No és pacient sinó dret i telegràfic. Delator i poc cerimoniós. Mal educat.
Salvador Clarós. Publicat en el número 48, febrer de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada