Una altra visió del desastre

No voldria semblar cruel i insensible al referir-me a la crisi del Carmel, però sí expressar, en consideració a tot el que he vist i escoltat aquests dies passats de l’esfondrament, que a la pèrdua de la llar i de la majoria de béns de les persones afectades s’hi ha posat un plus de dramatisme. Aquell dramatisme que agrada ensenyar quan davant de la catàstrofe convé lluir un rostre humà, feble, desemparat...Unes vides assaltades per la fatalitat i la mala sort en contrast amb la resta de mortals. Se’ns fa cada cop més difícil acceptar la fatalitat, l’accident, la desgràcia, malgrat que la dissort conviu irremeiablement enmig nostre. Cerquem seguretat i responsables de la nostra seguretat. I quan aquests fallen, vestim l’episodi de drama i embolcallem les víctimes amb humanitat. Per què serà que la faç humanitzada sempre vessa llàgrimes i convida a la misericòrdia, quan en el dia a dia els humans s’etziben patacades en plena competició pels primers llocs en el rànquing del benestar?

Sorprèn, doncs, la dimensió del rebombori. No per la seva transcendència i gravetat política, que en té i molta. Més ara que, a més de resoldre responsabilitats civils i morals per rescabalar els afectats de les pèrdues i els planys, el que es persegueix fonamentalment és instrumentalitzar partidàriament el fet. El desaforament, des del meu parer, és perquè aquest accident, en correspondència als danys ocasionats, no guarda linealitat amb altres vicissituds conegudes. Jo hi veig en el rebombori una certa concessió a l’espectacle. Al capdavall, tots tenim dret al nostre petit “tsunami” particular. Com una necessitat de crear un col·lapse emocional col·lectiu, d’un episodi que, per més molest que sigui per a les famílies afectades, no ha generat, per sort, cap mal irremeiable.

Però no voldria treure importància social al fet, sinó fer una reflexió a tomb de les fotografies del moblatge entre la runa i dels comentaris posats en boca de les víctimes. Em pregunto si no vivim massa dependents de les quatre tonteries que tenim entre la casa i el garatge. Em pregunto per què havent perdut totes les andròmines personals i atuells familiars, hom parla de començar de nou. I del feixuc que és començar de nou sense res! Quan, de fet, l’únic que és realment important ho portem posat. Parlo de la memòria personal, dels coneixements propis, dels afectes... Allò que ens pertany només a nosaltres i a ningú més. Em pregunto si aquesta enorme identificació de la persona amb les seves pertinences no és la causa del sentiment d’inseguretat i del dramatisme amb que s’afronta tot.

Salvador Clarós. Publicat en el número 43, febrer de 2005